A Calella de Palafrugell

Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure. Possiblement els tres pobles més bonics de la costa catalana. Sobreexplotats, potser esgotats i tot, i inhabitables a l’estiu però indiscutiblement bonics. Lligats també al nom de nombrosos artistes i, fonamentalment, establint una relació unívoca, als de Pla, Dalí i Machado (encara que en aquest darrer cas la relació sigui absolutament casual i desgraciada).
Tot i la seva bellesa, no hi vaig gaire sovint. Potser per no cansar-me’n o per una certa indolència. M’agrada, però, anar-hi a l’hivern, si és possible en un dia assolellat i asseure’m mirant el mar en algun racó arrecerat. M’agraden les aigües del mar que ja toquen la sorra de la platja. Transparents, poc profundes i ja civilitzades. Amb el toc d'argent viu que els dóna el sol. El mar de la llunyania, per contra, és massa gran. M’inquieta. Però les aigües que arriben a la vora, especialment si es tracta d’una cala o d’un petit port, m’atreuen. Hi ficaria sempre els peus. És com un desig atàvic.
Dissabte, a Calella de Palafrugell, feia un d’aquests dies de sol i hivern. Sota un cel blau, les aigües arribaven mansament a la sorra del Port Bo. Tot i que l’aire era fred, a voltes desagradable, sota els porxos emblanquinats hi feia fins i tot calor.
Els comerços i restaurants estaven majoritàriament tancats. Se’m faria estrany viure a Calella. És com si no pogués existir-hi un punt mig entre el frenesí dels mesos d’estiu i una certa buidor i desangelament del període hivernal.
És curiós el canvi que s’experimenta en passar del Port Bo al Canadell. El Port Bo és popular, proletari i mediterrani. Faria olor de xarxes de pescador esteses al sol. El Canadell és burgès, estiuejant, gairebé cantàbric. Faria olor de lilà i gessamí. El passeig elevat damunt la sorra, les cases amb un cert aire indià o belle époque i la barana de ferro em fan pensar una mica en San Sebastián o Santander.
A l’hora de dinar , al Canadell, uns senyors menjaven l’arròs en una raconada de la cala, sota un arbre plantat a la sorra mateixa. Això deu ser alguna cosa propera a la felicitat.
Seguint el camí de ronda, arribem a Llafranc. Llafranc ja és una altra cosa. És més lineal i convencional. S’ha perdut la gràcia que té el traç de la costa de Calella. Veig que es ven una casa humil, blanca amb els finestrals blaus, una mica enretirada però amb vistes al mar. M’imagino com seria viure-hi. Tot té la seva novel·la.
Em costa concentrar-me en els textos de Josep Pla que ens van llegint mentre fem el camí. L’altre dia vaig anar a un recital poètic i vaig sentir el mateix. Tot i que sóc ferm partidari d’aquestes iniciatives, experimento una certa incapacitat de sentir la literatura en públic. Com si fos una cosa privada, gairebé inexhibible. I és una llàstima que sigui així.