30.4.20

La ciutat

Començo a trobar a faltar la ciutat. La ciutat com era, no com serà. O la ciutat, simplement. Veig ara a l'instagram imatges dels carrers de Barcelona, de racons pels quals he passejat mil i una vegades, i em resulten llunyans i estranys, però alhora els enyoro. Trobo a faltar aquests carrers, aquestes places, la gent, les llibreries, els bars, les terrasses... i també la ciutat com a símbol. Allò que representa entrar-hi per una avinguda ampla, la Diagonal per exemple, amb els edificis a banda i banda i circular ràpid amb el cotxe, sent conscient d'entrar al cor d'un eixam de vides. I m'agrada també sortir-ne de nit, amb els colors dels semàfors composant una melodia, mentre a la ràdio en sona una de diferent i sento com, malgrat la buidor dels carrers, milers de vides segueixen amb el seu batec inabastable, amb els seus pensaments inescrutables i segurament inconfessables. I la música de la ràdio i dels llums se t'emporta lluny d'allí, per tornar-hi, però, aviat.

***
Res em conforta tant com trobar complicitats en la lectura, sentiments o sensacions que creia propis i que resulten ser compartits i, alhora, expressats amb precisió i certitud. És com si aquest mal de molts -o, com a mínim, de dos- resultés un consol, tal i com diu la dita. Llegint Salter això em passa sovint i és una de les coses que més valoro de la seva lectura. Així, m'ha agradat llegir aquests passatges en què la ciutat, la ciutat de Nova York, emergeix com a element central. L'editor Eddins:

Conduïa, habitualment tot sol, i sempre tenia un moment d'exultació quan creuava el pont George Washington i veia el perfil de la ciutat a la llunyania. De nit conduïa amb més llibertat i menys trànsit com més s'allunyava de la ciutat, i quan arribava a casa cantussejava una mica amb l'energia de Manhattan.

O quan el protagonista, Bowman, arriba en un taxi, compartit amb un desconeguda, des de l'aeroport:

Els cotxes que venien de cara il·luminaven els cabells foscos i els llavis pintats de la dona, que van fer que Bowman es pensés que era grega. L'autopista anava paral·lela a Manhattan, que semblava un extens collaret de llum a l'altra banda del riu. A la punta més allunyada hi havia el districte financer i, en acabat, de mitja ciutat en amunt, els incomptables edificis alts, les grans caixes de llum. Era com un somni, intentar imaginar-ho tot, les finestres i els pisos sencers que no quedaven mai a les fosques, el món on volies viure.

***
Llegir Salter és un esperó i, al mateix temps un repte, cap a l'escriptura de ficció.

29.4.20

Breus

Nova normalitat. Quina expressió tan inquietant! Lingüísticament -només lingúísticament, teminològicament, que ningú s'esveri- em recorda a solució final.

***
Salter va molt bé, fantàsticament, fins que arriba a Espanya. Suposo que ens deu passar a tots quan escrivim sobre altres països i cultures, però per què els anglosaxons, per molt culturitzats que estiguin, quan parlen d'Espanya cauen de forma tan abrupta en els tòpics? Cante jondo, toreros, Franco, Lorca (que situa a Sevilla)... Salvant novament les distàncies -que ningú es torni a esverar- aquest capítol de Això és tot m'ha recordat a Spanish bombs, aquella cançó que van perpetrar els Clash.

***
Novament el cel. Surto a fer el cafè a fora, després de dinar, i veig aquest cel meravellós, extraordinàriament blau, amb uns núvols enormes, blancs a sobre el poble i gris marengo a les muntanyes, que avui corren acceleradament, esquinçant-se.

***
En una novel·la, quan apareix una noia amb un vestit vaporós, el protagonista masculí ja pot començar a tremolar.

***
Escriure escenes de sexe sense ser cursi ni vulgar és una missió gairebé impossible. Salter ho aconsegueix.

28.4.20

Esbossos

Segueixen els dies estranys, amb somnis insistentment sorprenents on apareixen llocs inversemblants com un edifici art déco que resulta ser la seu de l'extint diari Hoja del lunes o viatges absurds a poblacions franceses inexistents per anar a visitar camps de rugby. Dies on, per contra, miro més que mai al cel i als núvols, em fixo més en els verds d'aquesta primavera especialment vigorosa. Palplantat al costat del nostre hort exigu, del qual estem tan orgullosos, li dic a l'À. que gaudeixi de les millors temperatures de l'any, les d'aquest capvespres que no són ni massa freds ni massa càlids, el punt just, el regal exacte. I em mira una mica estranyat, mentre ens quedem en silenci badant, mentre la llum del sol es projecta obliqua sobre les herbes, cada dia més altes, de l'antiga vinya.

***
Mirem moltes pel·lícules, totes bastant dolentes. Les que trio jo són les que agraden menys, curiosament, tot i ser les millors. Com Blue jay, aquesta història de retrobament, desigual, amb altibaixos, però amb un argument que tots podem sentir com a proper, i amb una fotografia intensa, en blanc i negre. També en recordo una altra de Guy Ritchie, dolenta, encara que potser això sigui una redundància. Hi surt una vigorèxica Madonna, quan era la parella del director, ja en plena maduresa. El més destacable és constatar com la bellesa, quan s'acompanya de caràcter, duresa i, fins tot displicència, resulta especialment punyent.

***
Salter també resulta punyent. La seva escriptura té veritables ràfegues de talent i veritat. Pot elevar-se a un altiplà i mantenir-s'hi pàgines i pàgines, fent que això ens sembli gairebé normal i, sobtadament, elevar-se encara més fins a autèntics cims. James Salter, de qui no conec res de la seva vida, és un autèntic especialista en el dibuix de les relacions entre homes i dones. Té una capacitat immensa per captar aquells instants aparentment intranscendents però que amaguen el significat de tants fets de la vida. Salter explica sense necessitat d'explicar-se, narra profundament amb diàlegs i amb unes poques imatges. Avui, el llegeixo sota el sol ja dur de finals d'abril mentre prenc un cafè, i la seva escriptura em resulta gairebé irreal, com el món hedonista d'alguns dels seus personatges. En la seva prosa hi ha aparicions fulgurants que em recorden les d'aquells futbolistes que passen desapercebuts tot el partit, però que l'acaben resolent amb un parell de jugades estelars, sense saber ben bé com.

26.4.20

Apunts

No m'agraden les històries on hi surten somnis, on s'expliquen somnis. Crec que en la literatura, els somnis només serveixen per fer trampa. Així que no explicaré somnis. Només deixo constància de que aquests dies tinc molts somnis estranys, gairebé diàriament, que m'acaben despertant amb un sobresalt. Un dia sóc jo intentant desfer-me d'un ganivet de grans dimensions en una hiperpoblada ciutat asiàtica, un altre dia perdo un bebè minúscul que m'havien deixat en custòdia i encara un altre dia apareixen personatges d'alguna feina antiga. Tot força inquietant.

***
Després d'haver llegit les memòries de Nabokov veig més papallones. Potser és la primavera o que, paradoxalment, passo més hores a l'exterior o, simplement, ara m'hi fixo més. Avui, mentre passejava badant per la gespa ha passat una bellíssima machaon -veig que en català es diu papallona reina- amb el seu vestit elegant, com si tornés d'una festa. Després, mentre cavava a l'hort, s'ha posat sobre un terròs una petita papallona blava força comú de la qual desconec el nom (que Nabokov sàpiga perdonar-me). S'ha estat una estona quieta, brillant sota el sol, i jo he tingut una excusa per deixar de cavar i mirar la seva lluïssor blava i reconfortant.

***
Els animals sembla que hagin guanyat terreny davant d'aquesta deserció o pseudoextinció humana. L'R. m'explicava que havia vist petjades de senglars al bell mig del poble. Ahir, mentre llegia a l'herba, va venir una garsa -ocell extraordinàriament fugisser- i va acostar-se'm desvergonyida fins a un parell de metres. Mentre peonava per l'herba se li va acostar una mosqueta per l'esquena i de sobre, com si tingués ulls al clatell, va fer un salt amb mitja volta alhora, i se la va cruspir a l'aire, en una maniobra pròpia d'un saltimbanqui, tot i portar vestit d'l'il·lusionista.

***
Llegia jo en aquell moment Això és tot, de James Salter, novel·la que tot just he començat. El que més m'agrada de Salter és la manera que té reflectir en els seus personatges una mena de desencís davant la vida, que em recorda força a Fitzgerald. Sempre recordaré la història de la Noreen i l'Arthur a Palm Court, un dels seus millors contes.
En aquesta novel·la, a mesura que passen les pàgines sento una enveja creixent per la destresa de Salter a l'hora d'escriure, per la seva capacitat de dibuixar personatges i ambients amb quatre traços mínims. No tinc costum de subratllar i anotar els llibres, i en aquest cas gairebé me'n penedeixo, perquè després em costa trobar aquells fragments (tants!) que m'han entusiasmat, interessat o admirat.

***
Diu l'Eddins, un dels personatges secundaris de la novel·la:

- Però normalment no m'agrada que els escriptors em donin massa detalls sobre el que pensen i senten els personatges-deia-. M'agrada veure'ls, sentir el que diuen i decidir per mi mateix. L'aparença de les coses. M'agraden els diàlegs. Els personatges parlen, i ho entens tot.

Molt bé, Eddins, hi estic d'acord.

24.4.20

Notes

Sant Jordi. Després d'un ruixat primaveral de tarda, surto una estona a voltar pel jardí. Els arbres i les plantes regalimen encara aigua. Les gotes queden mig penjades dels branquillons i les fulles de l'olivera, de les flors del lilà, dels fruits negres del liquidàmbar. La boira cobreix les fondalades de les muntanyes i els teulats del poble. S'està fent fosc, però el sol té encara prou vida com per anunciar-se, amb un resplendor de tons liles i grocs, darrere les muntanyes del Puigfred. Com si després de la pluja, volgués aprofitar, com faig jo, aquestes hores encara vives del capvespre. Aquesta resistència de la llum del dia resulta encoratjadora, com un estímul a l'optimisme.

***
Aquesta situació estranya altera de forma especial -no sé si a tothom, a mi segur que sí- l'estat d'ànim. Crec que els pics i les valls que, per raons a vegades indestriables, dibuixa la corba de l'humor humà s'accentuen ara més que mai. Circulem, almenys jo, per un continu d'etapes alpines del Tour de França. Coronem la Croix de fer i després caiem en un descens obert fins pujar després el Galibier o l'Izoard. A mi em resulten especialment tediosos els dies de pluja, amb l'opressió de la seva grisor i la constància de la seva melodia trista i repetitiva. El sol d'avui, en canvi, era un crit eloqüent de felicitat. Era un sol que emergia de tant en tant entre uns núvols immensos, que corrien per un cel blau lluent i diví com la seda que vesteix les imatges de les marededéus. He sortit a llegir i després a córrer, amb l'À. i l'N., donant infinites voltes a la casa. Ens posem una fita temporal i mentre correm, veiem, volta rere volta, l'agulla del rellotge del campanar de l'església, que avança amb una lentitud exasperant cap al desitjat objectiu. Quan hem acabat, l'À. i jo hem completat l'esforç arrencant les males herbes del que ha de ser el nostre hort.

***
Potser és el meu optimisme d'avui, i segurament és també un gran tòpic, però crec que aquests dies ens estan servint per ser més feliços amb el que tenim i per tenir menys necessitats exteriors. Gaudim de la casa i de tot el que hi ha. Trasplantem i cuidem les plantes i les flors que ja tenim, llegim els llibres que hi ha a la biblioteca, passegem pel jardí, cuinem amb els ingredients que tenim en cada moment. Així, més enllà de les coses que m'agradaria fer i que sé que tampoc podré fer quan s'acabi aquest confinament -sortir amb els amics i abraçar-los, viatjar, sopar en una terrassa- no sento cap necessitat especial de sortir. No m'agrada sortir i veure mascaretes a les cares de les persones, no m'agrada aquest món, que no és el meu, que no és el nostre.

***
Avui m'he recordat d'aquell Ministre de Sanitat que, a principis dels vuitanta, en plena crisi sanitària de la síndrome tòxica ocasionada per l'oli de colza desnaturalitzat, va afirmar que el mal el causava un bichito tan pequeño que si cae al suelo no se rompe. Va ser un hit de la (mala) comunicació política de l'època. Ara penso, tragicòmicament, en el forat -humanitari, social, econòmic- que ha fet aquest ditxós bichito d'ara.

20.4.20

N.

A l'N. la florida adolescent li ha coincidit amb aquestes circumstàncies tan estranyes. Té moments en què continua sent la nena que era i d'altres en què apareix amb força un esperit rebel i contestatari.
Davant el fet d'haver-se d'aprendre de memòria unes estrofes de Canigó que no aconsegueix entendre ni memoritzar ni, molt menys, gaudir, sorgeix la fúria:
- Si hagués nascut en aquella època, li hauria donat un cop de puny a Verdaguer. La meva generació m'ho hauria agraït.
Molts dies sortim al jardí a passejar. Donem infinites voltes a la casa caminant. M'agafa pel braç i m'explica coses. Riem. És un dels millors moments del dia. Ara hem incorporat una nova modalitat. Ens posem un auricular cadascú i escoltem música amb el mòbil. La condició és que triem una cançó cadascú. Jo aguanto estoicament les seves tries més que discutibles, mentre que ella es queixa obertament de les meves encertades propostes:
- Papa! Per què no et pot agradar el reggaeton com a la gent normal?

16.4.20

De "Verd aigua"

Visc com sempre he desitjat poder viure: l'amor i l'existència compartida, els fills, la casa i molt d'afecte a dins i fora. Què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algun núvol ha torbat el meu horitzó serè, si els anys passen ràpids. El verd Urucuia travessa la vall amb meandres sinuosos i aigües profundes, i reflecteix els colors de l'albada i les ombres de la nit.

Marisa Madieri, Verd aigua.

Em fa pensar en el què citàvem fa uns dies de Kallifatides.

Notes

El coronavirus marxarà però les misèries humanes quedaran.

***

Aquestes misèries s'esvaeixen llegint Marisa Madieri. Segurament mai havia percebut en un escriptor tanta generositat, amor a la vida, tan poc ressentiment, malgrat les dificultats, la pobresa, l'exili, la malaltia. No només un exemple d'escriptura sinó un model de vida.

***

I rellegint Madieri m'adono que la relectura, i sobretot la relectura en maduresa, permet captar més matisos, més profunditat a un text. Allò que de joves ja ens havia entusiasmat, amb una certa exaltació, ara ens omple més, ens calma, ens dóna seguretat.

***

No entenc la persistència en l'error. Deixeu sortir els nens, si us plau, d'un en un, acompanyats d'un pare, amb totes les mesures que calgui, però deixeu-los sortir. I no ho dic pels meus, que poden sortir al jardí i estan com un gínjol, que quedi clar.

***

La meva comprensió inicial envers la direcció d'aquesta crisi s'està desfent com un terròs de sucre. Però mantinc la confiança en algunes persones.

15.4.20

Tres

A la selectivitat vaig treure un tres de filosofia. Va ser una derrota pírrica, sense cap conseqüència, perfectament compensada per victòries en les altres matèries i, sobretot, per un expedient acadèmic envejable, si se'm permet la presumpció. No exhibeixo aquest tres amb cap orgull, però sí com una antiga cicatriu d'una baralla de bar que, com totes, s'hauria d'haver evitat però que, com també totes, té els orígens en un cert honor ferit i en un juvenil sentit de la justícia.
L'adolescència, ara ho veig amb el meu fill, basa les seves accions en la transgressió i en intentar portar l'adversari -l'adult, l'autoritat- al seu límit màxim de resistència. Tenint en compte aquest objectiu, l'establishment, lògicament, s'ha de defensar per mirar de fer valer els seus criteris, sempre més raonables i raonats. Ara bé, aquesta raó, aquesta presumpció de veracitat que els adults, com les autoritats, tenen no ha de servir per tot.
A COU teníem un sistema de control d'assistència basat en una quadrícula impresa en un paper, posat damunt la taula del professor, on cada mestre anotava si havia faltat algú en la seva classe. Al final del dia algú revisava les assistències i s'avisava als pares dels campaneros. Teníem llavors una professora de filosofia pèssima, insuportable, que emetia unes explicacions inintel·ligibles d'una matèria, tot s'ha de dir, enfocada també curricularment des d'una perspectiva igualment difícil de suportat. A classe, les desercions anaven in crescendo: era difícil aguantar allò impertèrritament per molta capacitat de suportar explicacions plúmbies que un estudiant hagi anat desenvolupant al llarg de la seva vida acadèmica. Finalment, em vaig afegir al grup, cada vegada més ampli, de desertors. La nostra transgressió, imagineu, era anar a jugar a bàsquet o a futbol al pati. Qualsevol cosa abans que sentir parlar de Kant o Hegel. Al final de curs la professora apuntava a la llista els que havien assistit a classe, no els que faltaven. Així acabava abans. El curiós és que, en aquella institució tan venerable, ningú va trucar mai els meus pares. Per què? Doncs perquè, de la mateixa manera que tu tens un problema si deus cent mil euros a un banc, però el problema el té el banc si li deus cent milions d'euros, aquella trucada hauria evidenciat un problema, no de l'alumne sinó de l'escola. I, esclar, allò no era convenient.
Així doncs, mantinc en la meva maduresa aquesta cicatriu, aquesta mancança absoluta de coneixements, no de filosofia sinó d'història de la filosofia (que és el que s'ensenya), i segueixo observant com, a l'empara de la irracionalitat adolescent que tot ho cobreix, segueixen existint alguns comportaments corporativistes, afortunadament excepcionals, que, al contrari del que es pugui pensar, de seguida es fan visibles i són poc reconfortants.

***
Per cert, ara m'ha vingut a la memòria un fet d'aquella època, concretament d'un any després. Érem en una classe de química, a primer de carrera, en un d'aquells barracots que s'havien habilitat per encabir els alumnes. El professor s'exercitava a la pissarra per intentar fer entendre alguna matèria, o més ben dit per fer-se entendre, quan un alumne, amic meu, va aixecar la mà i va preguntar:
- Oiga, ¿esto hay algún libro que lo explique BIEN?, remarcant especialment aquesta última paraula.
Que malparit!, vaig pensar llavors, el professor era un bon home, em queia bé, ho feia el millor que podia, però certament no se'n sortia. També és veritat que, despreocupats com érem, vam riure uns quants dies amb aquesta anècdota. Amb el pas dels anys m'he adonat que als estudiants se'ls inculca una mentalitat resultadista, en què, igual que en l'amor i en la guerra, tot s'hi val. I aquella pregunta, més enllà de la facècia i la mala llet, no deixava de ser també un crit desesperat d'algú que necessitava vèncer els obstacles -aprovar i, per tant, entendre les maleïdes fórmules- com fos. Una conducta i un entorn, el dels obstacles i la competència, que es trasllada també, malauradament, a la vida adulta.
 

14.4.20

Camus i els gurús

Avui he assistit a un seminari online (webinar, gran neologisme) sobre qüestions de gestió empresarial. La retòrica era l'habitual, farcida de paraules buides i d'anglicismes, ens advertien dels terribles perills de la falta d'adaptació i anticipació al mercat. És un discurs que he sentit manta vegades i que em recorda el vessant més fosc, i menys autèntic, del cristianisme. Els uns advertien de les terribles conseqüències del pecat i del càstig que ens cauria a sobre; els altres adverteixen del càstig de no ser prou proactius, prou innovadors, prou... Ara, amb la crisi del Covid-19 ja tenen el seu diluvi universal i construeixen la seva arca amb tecnologia i anticipació. En fi, malgrat tot el que ha caigut, seguim amb la religió de la velocitat i el darwinisme. Doncs bé, mentre m'anava avorrint amb aquesta retòrica, he començat a mirar el mòbil -un avantatge de la virtualitat és poder distreure's sense faltar a l'educació- i m'he trobat a l'instagram, que no és que sigui un referent de profunditat cultural, aquesta cita de Camus, que, en unes poques frases, tenia més veritat que tres quarts d'hora de webinar. Tradueixo:

La nostra tasca com a homes és trobar les fórmules que puguin apaivagar l'angoixa infinita de les ànimes lliures. Hem de recosir allò que s'ha estripat, fer imaginable la justícia en un món tan evidentment injust, tornar a fer significativa la felicitat per als pobles enverinats pel malestar del segle. Naturalment, és una tasca sobrehumana. Però es consideren sobrehumanes les tasques que els homes triguen molt de temps en complir, heus aquí tot. Els Ametllers (L'Estiu, 1954).

Així doncs, per esforços sobrehumans en circumstàncies tan difícils com les actuals, em quedo amb les de Camus.

11.4.20

El treball joiós

Qui em coneix, sap que la paciència no és una de les meves virtuts. Si alguna vegada l'exerceixo, és perquè realment no em queda altre remei; és per preservar béns majors: amistat, família, feina... I sóc conscient que a vegades hi he perdut molt per la meva incapacitat innata d'esperar, de no precipitar-me, de no deixar caure la fruita madura. Crec que això és el que m'impossibilita  a realitzar activitats que, des del meu prisma, són improductives (els jocs de taula, per exemple) o que requereixen una combinació mortal de paciència, habilitat i temps, abans d'assolir un resultat pràctic.
Per això, ahir vaig sentir-me especialment orgullós de la meva feina. Havia comprat fa anys, per quatre cèntims, en una fira de brocanters unes tassetes de cafè de plata -bé, de metall platejat- d'aquelles que porten dins una mena de petit bol de porcellana que s'acobla amb la tassa pròpiament dita. Vaig comprar-les perquè els meus pares, en la vella vitrina que presidia el menjador, en tenien unes de pràcticament iguals. En dèiem les tasses de plata, tot i no ser de plata. Crec que mai ningú les havia utilitzat. Doncs bé, aquestes tasses que vaig comprar jo portaven anys en una caixa, estaven brutes, algunes amb la nansa trencada, d'altres amb la porcellana igualment trencada o deteriorada; moltes no encaixaven...
Segurament és el ritme lent que han imposat aquest dies tan estranys el que ha obrat el miracle de que pogués dur a terme un treball tan meticulós. Va caldre netejar, un a un, amb uns cotonets impregnats de líquid especial cada tassa, cada plat, cada nansa despresa, després fregar-los amb un drap per treure cada taca negra, cada imperfecció. Va caldre rentar tots els recipients de porcellana, desprendre la brutícia. Va caldre recomposar amb pega algun d'aquests recipients, sense que els meus dits hi quedessin enganxats, cosa que sol succeir. Va caldre enganxar també les nanses. Va caldre esperar el resultat de totes aquestes actuacions. Va caldre després fer encaixar els recipients amb la tassa amb què més s'avenia. I va caldre, també, trobar un lloc on posar-les. Però, en acabar, va aparèixer la recompensa del resultat i, sobretot, d'haver fet aquesta feina, gens especial però sí reconfortant.
Em va venir el cap aquella obreta deliciosa de Juan Ramón Jiménez que va recomanar-me l'amic X., El trabajo gustoso, en què l'autor, amb aquella visió tan extraordinàriament poètica, tan seva, del món i de les coses, dóna valor precisament a això: a la feina, petita o gran, feta amb respecte, amb amor, amb poesia. Valors que poden semblar molt obvis o naïfs aplicats a la feina, o en alguns casos i feines realment difícils, però que al capdavall són cabdals. Perquè, com escriu JRJ en aquesta obra, citant una cançó popular infantil, la vida sin amor no se comprende.

8.4.20

Notes

No ens agradaven els macroconcerts musicals, ni les platges el mes d'agost, ni les caminades populars, ni les discoteques, ni les cues, ni les manifestacions ni... Però hauríem preferit poder seguir evitant-los per elecció pròpia.

***

Fa vint anys vaig deixar a la meitat Habla, memoria, de Nabokov. L'he reprès ara. És cert que conté algunes travessies pel desert, motiu pel qual el devia deixar llavors, però en general, ara, el trobo extraordinari. És dels pocs llibres que conté autèntics flaixos que il·luminen sensacions que has viscut i que has estat incapaç, bé de percebre-les amb plena consciència, bé d'expressar-les. Llegir-lo és un aprenentatge constant d'escriptura. Trobo especialment memorables alguns dels passatges en què expressa sensacions o narra vivències infantils, mantenint la mateixa perspectiva del nen que les vivia. Com quan assegut al vagó-restaurant d'un tren experimenta la contrarietat de veure com el seu plat mai aconsegueix avançar la lluna que presideix el cel del capvespre.

***

A primera hora del matí, deixar el llibre de Nabokov i posar-se a treballar: una bona dosi d'autodisciplina.

6.4.20

Cites

José Luís García Martín, Café Arcadia, Cómo lo llevas

No veo las noticias, para no estar demasiado desinformado ni irme a la cama un poco más deprimido. Tampoco las escucho: me irrita especialmente la mezcla de alarmismo y animosa papilla de autoayuda. Un periódico al día, si se sabe leer (la información en papel, como no podía ser de otra manera, también está altamente contaminada), me basta para estar al tanto de cómo sigue la situación y recibir una dosis de aire fresco (al salir a comprarlo).

Antoni Puigverd, La Vanguardia, Contra el virus, responsabilidad

Siempre hay quien obtiene beneficios políticos o económicos de la confusión. En las peores guerras, florecen los vendedores de humo y los cínicos sin escrúpulos. Ventajistas, egocéntricos y sinvergüenzas son tan perjudiciales como el propio corona­virus. En un clima de confusión, la en­fermedad será más difícil de combatir y la crisis económica se hará más profunda. Ahora más que nunca, conviene que la ­verdad salga a flote, que las imprecisiones y los engaños sean barridos. Ahora más que nunca conviene remar a favor del rigor informativo y de la pedagogía científica.
En este momento de desgracia y males tar, la verdad tiene función terapéutica.


Són fragments, val la pena llegir-los complets.

5.4.20

Notes

El valor de l'avorriment.
Diuen que els nens s'han d'avorrir, perquè de l'avorriment neix la creativitat. És quasi un tòpic, però hi estic molt d'acord. Ara, no suportem l'avorriment, el no fer res. El mòbil ens omple qualsevol estona morta, i preferim perdre el temps amb aquest instrument a les mans, sense saber què fer ni què mirar, inútilment, abans que avorrir-nos i pensar. Jo necessito sempre portar un llibre que m'acompanyi, per si apareix una estona morta, abans que la sensació del no-res, el síndrome de la sala d'espera.
És un error. Avui m'he despertat a les set, i m'he estat al llit, quiet, fins les nou. He vist com es feia de dia a través de la llum que anava entrant per les escletxes de les finestres, primer tímidament, després amb més força. He escrit textos mentalment, alguns els portaré aquí, altres els he descartat. He pensat, he divagat. Ha estat una estona molt més productiva i eficaç, que altres moments d'activitat més aparent.

***
El valor del record.
Ahir, mentre deambulava pel jardí passant l'estona em va venir al cap el record d'un moment feliç. Vam sortir un divendres de juny a primera hora de la tarda, amb la G., com ans solíem, a passar un breu cap de setmana al Luberon. Havíem de fer el trajecte, unes cinc hores, de pressa per poder arribar a l'hora francesa de sopar. Arribar, una dutxa ràpida, i cap a sopar. Aquella nit vam sopar a Saint-Saturnin-lès-Apt. Era un lloc estrany, preciós, una terrassa amb sòl de fusta construïda sota uns plataners centenaris, immensos, al costat d'una mena d'estany artificial. Més enllà hi havia l'edifici de l'hotel-restaurant, que no es veia. Algunes taules estaven ubicades en plataformes a la mateixa copa dels arbres. La nostra, no. Vam arribar tard, quasi no quedava ningú. Ens van servir un sopar molt simple, allà sols. La nit es va imposar ràpidament i es va difuminar el paisatge: un jardí de lavandes. Només ens il·luminava alguna bombeta. Sentíem damunt nostre la fressa suau de les fulles dels arbres, i, més enllà, el fort raucar de les granotes.
No sé si tornarem a viure moments com aquell, però, en tardes estranyes com aquestes, el record s'imposa, amb un valor immens.

***
Marías com a símptoma.
Quan era jove i va néixer en mi l'avidesa de la lectura, als anys 90 del segle passat, Javier Marías -el joven Marías- era un figura idolatrada. Idolatrada especialment en els cercles culturals i els diaris de la progressia dominant del moment, que el veien com un far. Tanta idolatria fins i tot feia una mica de ràbia. Vaig llegir-me -i entusiasmar-me- amb novel·les com Todas las almas i Travesía del horizonte, i amb els contes de Mientras ellas duermen. Em van agradar menys, en canvi, les seves novel·les més afamades, Corazón tan blanco y Mañana en la batalla piensa en mí. Tot i així, me'l vaig llegir -i me'l segueixo llegint- tot.
Marías era considerat innovador, creatiu, especialment dotat, habilidós... La seva anglofília i el seu marc cultural eren admirats. Més enllà d'algun cas particular d'odi mutu visceral, que mai he acabat d'entendre, la inquina li venia sobretot de la banda del casticisme capitalí de copa de chinchón i partida de mus.
Ara, per raons que no vénen al cas, no llegeixo diaris i no conec, per tant, els seus articles d'opinió ni el que s'escriu sobre ell, però sí que percebo, en comentaris i converses, que, en els cercles culturals que ara imposen criteri -segurament molt diferents als dels anys 90- Marías no resulta una figura còmoda ni simpàtica. I això ho veig com un canvi -a malament- dels paràmetres d'opinió o de valoració que avui regeixen. Em temo que els seus coneixements es miren amb desconfiança, el seu anglicisme es considera un esnobisme, la seva exigència es veu com un elitisme, el seu estil polit es pot arribar a veure com artificiós. Segurament no és una visió generalitzada, però sí que ho he arribat a percebre així. I ho veig com un símptoma, un símptoma dolent, d'aquesta evolució populista -també- de la cultura. Per caricaturitzar-ho podríem dir que al Ministeri de Cultura dels governs socialistes hem passat de Jorge Semprún a Màxim Huerta, encara que fos per poc temps. I en gust, hem passat d'obres elaborades, subtils, exigents, a molta duresa sentimental -o sentimentalista- escrita amb rudesa.
Acabo de llegir l'última novel·la de Marías. Sense ser la millor, és bona, m'ha agradat. Té moments rocosos, com tota bona travessa i aventura humana, però és sòlida, amb bons arguments, personatges i ambients. Fa empal·lidir sense pal·liatius moltes novel·letes urbanes, tallades a destral, de les que ara estan tan de moda. 

1.4.20

De Marías

Marías, en descriure el personatge d'Eric Southworth, professor a Oxford, ens parla amb contundència del nostre actual segle:

Seguía en sus aposentos de siempre en St. Peter's College, seguía siendo muy diestro en el oleaje de la toga negra que le caía como una catarata en torno a las piernas y jamás se le enredaba en ellas, y que él se empeñaba en vestir para sus tutorials y clases pese a que eso empezara a estar ya mal visto en los años noventa que anunciaban el nuevo, rencoroso siglo: como un rasgo de autoridad y elitismo. Ya empezaba a estar todo mal visto, cualquier signo de cortesía, distinción o saber, a sentirse como un agravio. Pero Mr Southworth era naturalmente cortés, distinguido y sabio, como lo era el Profesor Wheeler, aún más (sería nombrado Sir Peter Wheeler un poco más tarde), y no estaba dispuesto a ir contra su ser por contentar a una masa manipulada, educada en el victimismo congénito y azuzada al complejo de inferioridad como pasaporte, coartada y motor de la existencia.

Segurament aquesta visió és molt exagerada, però és innegable que se sustenta en una base de realitat. Mai he cregut en voluntats supremes d'educar o azuzar d'una determinada manera, però sí que és cert que s'imposen, no se sap ben bé com, corrents o maneres de fer o de pensar, que resulten més fàcils, acomodatícies o populars (en els diferents sentits de l'accepció). I encara que l'antipàtica paraula excel·lència sigui repetida fins la sacietat en el nostre món, el cert és que la facilitat i la superficialitat s'imposen sovint al rigor i la exigència.