Giono, Stendhal i una confessió arriscada

Corro el risc de ser vilipendiat pel que escriuré a continuació. Ho sé, però n’assumeixo les conseqüències.
Estic llegint aquests dies El húsar en el tejado de Jean Giono. D’aquest autor havia llegit la magnífica novel·la curta (o potser no arriba ni a novel·la) El hombre que plantaba árboles. Va agradar-me molt aquesta història, igual que altres textos breus sobre la terra on va néixer i on se sentia tan arrelat: la Provença. D’altra banda, el caràcter independent, autodidacte i outsider d’aquest autor me’l fan especialment atractiu. Però El húsar no m’acaba de convèncer. Ja quan vaig llegir les ressenyes que el comparaven amb les novel·les de Stendhal vaig arrufar el nas.
Sí, senyors, les novel·les de Stendhal no m’agraden. Ja està escrit. Els seus personatges, els Fabrizio del Dongo i els Julien Sorel, em resulten absolutament llunyans. Les seves motivacions i raonaments em són del tot estranys. Em passa el mateix amb l’Edmond Dantés d’Alexandre Dumas i amb molts altres personatges i novel·les del XIX. Aquests grans arguments, aquests personatges excessius, aquests sentiments barrocs i operístics em fan caure els llibres de les mans. Ho dic obertament, sota perill d’excomunió.
Això també em passa amb els quadres d’alguns pintors italians com el Veronés, Tintoretto, Caravaggio o amb els romàntics francesos Delacroix i Géricault. M’embafen. Em quedo amb les escenes intimistes i nòrdiques d’un Vermeer, els paisatges rurals de Brueghel o les atmosferes nítides de Sisley.