Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miguel d'Ors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miguel d'Ors. Mostrar tots els missatges

10.5.13

Dos poetes, Finzi-Contini

A vegades hi ha textos aliens que et sorprenen per la proximitat amb la sensibilitat pròpia. És el que m'ha passat en llegir aquest post d'Enrique García-Máiquez en què compara dos poemes: un de seu i un de Miguel d'Ors. Són uns magnífics poemes; això no em va sorprendre perquè són uns magnífics poetes. Però sí que em vaig sentir frapat en llegir una cosa tan propera en infinitat d'aspectes: el record dels pares, la mirada dels fills, la bellesa de determinades accions esportives (i sobre tot l'elegància vintage de les escenes esportives), el tennis en el cas del poema de d'Ors... Fins i tot la referència a l'obra de Bassani El jardí dels Finzi-Contini.
No voldria comparar-me en absolut amb aquests grans poetes i sé que quedaré molt malament a la foto, però, després de llegir Salto i Revés, no puc deixar de reproduir aquí un inèdit meu, que puc assegurar que va ser escrit abans de llegir-los i comparteix una certa atmosfera amb els anteriors:

Campo de deportes
               a Alvaro de Campos
Raquetas de madera
-Maxpli, Slazenger-
dibujan en el aire
arcos imposibles.
Golpean con sus cuerdas
-de tripa de cerdo-
bolas blancas Dunlop Fort.

Su cloc tendría un eco
de ese jardín de Ferrara
de los Finzi-Contini,
si ello fuera posible
en este pequeño pueblo.
Mientras, las banderas ondean,
-rojo, amarillo, negro-
impasibles al tiempo,
en sus firmes mástiles.
Está cerrado el gimnasio,
con sus cuerdas, potros y plíntons,
tan odiosos,
tan odiados.

Se desconchan las paredes
de la piscina celeste,
vacía y muerta
en invierno
como una ballena varada.
Jugamos al fútbol
sobre la pista de cemento,
corriendo tras el balón
como si nos fuera en ello la vida.

Y no hay nada más cierto:
nos iba la vida en ello.

Nunca habremos vivido
con tanta realidad.
Nunca habremos luchado
con tanta razón.
Nunca habremos sentido
con tanta verdad.

Como aquella niña
que el solitario poeta portugués
veía desde su ventana
comiendo chocolate,
ahí estamos nosotros
desenvolviendo el papel de plata
de cada contraataque,
rematando los córners
con nuestra frente
inerme aún al engaño.

¡Corre! ¡Chuta fuerte!
Te va la vida en ello.

***
I, per cert, de Revés de Miguel d'Ors m'han agradat especialment aquests versos:

[...] Tú tienes —hoy lo sé—

cuarenta y tres, y estás en el momento
dorado de tu vida. Un halo heroico
circunda tu figura.

43 anys, moment daurat de la vida. Potser sí...

16.6.09

Miguel d'Ors (II)

Segueixo gaudint de la poesia emotiva i alhora irònica de Miguel d'Ors. Deixo aquí alguns versos que he anat espigolant, una microantologia personal:

Quisiera que la vida fuese ocurriendo en fila
-primero esto, después lo siguiente, por último lo
demás-
y no como un ataque de comanches borrachos

(De Incompetencia)

tu sabes que la huida
nunca será verdad,
que vayas done vayas
siempre te encontrarás
esta misma tristeza.
Que allá donde hayas ido
estarás siempre tú.

(De No intentes engañarte)


...pensando a cuántas cosas
dice no cada sí que pronunciamos

(De Blues de la tarde de domingo)

...unos ojos
que ponen en alerta a los bomberos

(De La Mujer 10)

En noches como ésta uno quisiera ser
también registrador en algún pueblo ricacho
de allá por el Levante -Elche, Villena, Alcoy...-,

despertarse a las doce, afeitarse, comer,
ir una vez al año a firmar al despacho
y ver pasar la vida sentado en el "Savoy".

(De Tío Atilano)

15.6.09

Miguel d'Ors

Seguint recomanacions compostelanes, vaig fer-me amb l’antologia de poemes de Miguel d’Ors.
He de confessar que sóc un mal lector de poesia. Desordenat, incomplet i partidari d’uns pocs, segurament per incapacitat d’anar més enllà. Per això, m’abstindré de fer cap anàlisi ni crítica. No sóc tan irresponsable. Només diré que m’agrada la poesia sense artificis, lligada a la realitat i capaç de transmetre sentiments i emocions properes. Leopardi, Machado, Pessoa, Maragall, Manent.
De Miguel d’Ors no havia llegit pràcticament res. I he començat l’antologia a la meva manera. En dosis homeopàtiques i sense cap ordre. Poca quantitat i pura anarquia: així es com crec que s’ha de prendre la poesia.
I així gaudeixo dels poemes de Miguel d’Ors. Abans d'anar a dormir, amb les finestres obertes de bat a bat, deixant entrar l’aire fresc de la nit, em trobo amb versos com aquests:

Contraste

Ellos que viven bajo los focos clamorosos
del éxito y poseen suaves descapotables y piscinas
de plácido turquesa con rosalesy perros importantes
y ríen entre rubias satinadasbellas como el champán,
pero no son felices,

y yo que no teniendo nada más que estas calles
gregarias y un horario
oscuro y mis domingos baratos junto al río
con una esposa y niños que me quieren
tampoco soy feliz.

De "Curso superior de ignorancia"

Més poemes de Miguel d'Ors.