15.7.09

Villeneuve-lès-Avignon

En els nostres viatges (o potser hauria de dir fugides) a la Provença, acostumem a entrar-hi per Villeneuve-lès-Avignon.
Aquesta vila està just enfront d’Avinyó, a l’altra banda del Roine. Des de les parts més altes de Villeneuve es veu la silueta de la ciutat d’Avinyó coronada pel Palau dels Papes. El riu -que és enorme i, com tots els rius de grans dimensions, fa una certa por- ens separa d’Avinyó i ens fa la ciutat llunyana. A l’estiu, la llum intensa del migdia desdibuixa els contorns de la ciutat i n’empal·lideix els colors, fent-la una mica irreal.
Villeneuve és una vila estranya, amb dos nuclis. D’una banda, el propi centre de la població, que al migdia està gairebé desert i és també una mica irreal, amb algunes terrasses de bars on la gent dina i vagareja. És l’única forma de vida que té la vila a aquelles hores, que és quan l’hem visitat sempre. Dinar a Villeneuve és el nostre bateig provençal.
D’altra banda, hi ha el barri que envolta la imponent torre de l’antic castell de Felip el Bell. Està situat sobre un petit promontori i poblat de cases antigues, molt ben cuidades, de pedra clara. El taronja de les campsis, el blanc dels gessamins i el lila de les buguenvíl·lies que s’enfilen per aquestes parets dibuixen una peculiar bandera tricolor. Al migdia tampoc hi corre ningú i és ben lògic perquè caminar per aquells pendents fa caure gotes de suor. Sota el castell, és agradable descansar en un parc cuidadíssim –i òbviament desert- sota l’ombra d’unes figueres que conviden a fer un àpat sobre l’herba al més pur estil de Manet.

Llegeixo aquests dies les Notes disperses de Josep Pla, on trobo un escrit que ens parla de l’origen d’alguns dels arbres que creixen al Mas Pla. Ja coneixia la petició que havia fet al seu pare tornant de París l’any 1920 de plantar-hi castanyers bords (els famosos marronniers) que li recordaven els jardins de la capital francesa. Sabia també l’estimació de Pla envers les mimoses –aquest arbre artificiós que no m’agrada gens- però desconeixia que n’hagués fet plantar també al mas després d’un viatge a Itàlia el 1921. Pla ens explica que les mimoses van acabar morint un hivern especialment fred. El que va ser una agradable sorpresa fou llegir que els xiprers del Mas Pla tenen l’origen en un altre encàrrec fet per l’escriptor a son pare després d’una estada a Villeneuve-lès-Avignon. No recordo haver llegit res de Pla sobre Villeneuve i m’encanta aquesta inspiració provençal dels xiprers empordanesos del Mas Pla.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Feia dies que no em passejava pel blog de notes, molt agradable passejar-seper aquí i els seus escrits.
Imma

Àlex Figueras ha dit...

Moltes gràcies, Imma. Ja saps que ets sempre benvinguda.