En una de les sales del museu de Caldes de Montbui on s'exposen els dibuixos de Manolo Hugué, hi ha una finestra de la mateixa mida que els quadres i ubicada a la seva alçada, que dóna a uns camps. L'À. l'assenyala i diu:
- A mi, el quadre que m'agrada més, és aquest.
Segurament, el mateix Manolo li hauria donat la raó.
***
Tot passejant per Blanes, ens acostem perillosament a una sala d'exposicions que acostuma a atreure la nostra atenció. L' N. ho veu a venir i exclama:
- No, si us plau, a la quadreria, no!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pintura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pintura. Mostrar tots els missatges
26.8.14
29.1.14
Els Arnolfini
Jan Van Eyck, El matrimoni Arnolfini (1434)
Sortim de l’hotel amb els trolleys –rac, rac, rac- i és una llàstima trencar el silenci dels
carrers de Bloomsbury amb el seu soroll insolent. Però no sembla que hi hagi
ningú a qui això preocupi. Ni a qui no li preocupi, de fet, ja que els carrers
són deserts. Fa fred, el cel és clar i els arbres ens recorden, amb la seva
nuesa, que l’hivern és ben viu. Fem el recorregut fins a Tottenham Court Road,
deixant enrere l’imponent Museu Britànic i les seves reixes tancades, amb la
recança de no saber quan trigarem a tornar a passejar-nos per aquests
meravellosos squares de Bloomsbury.
Però ens acompanya encara la darrera il·lusió d’una visita que no sabem fins a
quin punt resultarà especial.
Després de passejar-nos una estona per Trafalgar Square,
entre els lleons, l’immens i blau cock
– amb perdó-, gaudint del festiu i inacabable toc de les campanes de St.
Martin-in-the-Fields, ens situem en una posició privilegiada de la cua per
accedir a la National Gallery a través de l’ala més moderna, la Sainsbury wing.
A les deu en punt s’obren les portes i després de desfer-nos dels equipatges,
pugem escales amunt decidits cap a les sales dels primitius flamencs. I és en
aquest moment que ens adonem que estem ben sols. Només els vigilants ens acompanyen en aquesta
àrea del museu. I així, amb la reverència que requereix una ocasió com aquesta,
entrem a la sala que presideix el matrimoni Arnolfini. I allí, i en la cambra
següent, gaudim del luxe extrem d’acompanyar amb la calma, el silenci i la
solitud, la contemplació de les obres de Memling, Van der Weyden, Bouts i, per
damunt de tot, de Van Eyck. I quasi ens veiem reflectits en el mirall convex
del fons de la cambra dels Arnolfini de tan pura com és l’atmosfera del quadre
i, per extensió, de la sala. I així passen els minuts fins que sentim unes veus
i uns passos que, suaus i respectuosos, es van aproximant. I decidim deixar l’habitació
a aquests nous visitants per no sentir-nos incòmodes amb l’exclusivitat d’aquest
luxe.
6.12.13
Blau
Un conte de P. I Maltbie, magníficament il·lustrat per Pau Estrada, explica la història del jove Picasso i el seu gat Minou. M'agrada explicar als meus fills aquest conte que, a través d'una anécdota real protagonitzada pel gat Minou, fantasseja sobre l'evolució de l'obra picassiana des de la tristor de l'època blava fins al més lluminós període rosa.
Aquest migdia, aprofitant una estona de lleure, m'he decidit a visitar l'exposició Viatge a través del blau: La vida, al museu Picasso. És una mostra mínima, que gira al voltant de dos quadres, Terrats de Barcelona i La Vida; una exposició que, per al meu gust, és perd excessivament en tecnicismes al voltant de la concepció d'aquesta darrera obra i dels estudis radiològics que se n'han fet per conèixer-ne millor la gènesi. Però més enllà d'aquesta perspectiva tècnica, només per poder apreciar La vida -un dels quadres més representatius de l'època blava-, per una meravellosa figura femenina del mateix període i per alguns dels esbossos d'aquests quadres, la visita ja val la pena. És el Picasso que, immegit en una bohèmia real i mísera, sap projectar aquest món a través d'una visió personal i nova, combinant els seus dots extraordinaris amb un esforç evident i visible.
Sortint d'aquesta sala, el Museu ofereix una altra exposició, en aquest cas fotogràfica: la donació de David Douglas Duncan. Es tracta d'un conjunt de fotografies de la vida del Picasso madur i d'una de les seves dones, Jacqueline, a la casa de la Californie a Cannes. Són unes fotografies esplèndides, interessantíssimes, però que ens mostren ja un altre Picasso. El Picasso triomfador, reconegut, afalagat. El seu món ha canviat diametralment i també la seva obra. En una de les anotacions que acompanyen les fotografies, Duncan fa notar, amb admiració, que Picasso agafa un carbonet i és capaç de crear, en mitja hora, una obra que representa unes figures esquemàtiques, geomètriques i, al meu parer, sense ànima. Al revés que el fotògraf, no em sorprèn que trigués només mitja hora. Duncan fotografía Picasso dibuixant-la i després jugant amb els seus fills, al davant de l'obra. Veig en aquest Picasso una combinació de creativitat extrema, talent extraviat i una certa renúncia a un esforç que ha esdevingut innecessari.
31.10.13
Pissarro
Pensava l’altre dia, mentre recorria les sales de l’exposició de Pissarro al Caixafòrum de Barcelona, en els estranys mecanismes que arriben a generar la comunió –no m’acaba de convèncer la paraula però és la que s’acostuma a utilitzar-entre creador o obra i espectador. Potser seria més correcte parlar de comunicació, ja que l’obra no deixa de ser un missatge que l’emissor fa arribar a un receptor, el resultat de la qual gira al voltant de la capacitat del receptor de comprendre i sentir com a propi aquest missatge.
Aquesta teoria simplista i segurament banal ve al cas perquè sempre m’he preguntat –de vegades amb un cert sentit de culpa- sobre la meva incapacitat d’entrar en determinades obres, autors o moviments artístics i literaris valorats majoritàriament i general com a cims culturals. Per posar algun exemple concret: per què em cau de les mans Guerra i Pau? Per què majoritàriament em deixa fred certa pintura barroca (quadres de sang i gent morta, segons la meva filla N.)? No he sabut encara trobar-hi una explicació convincent, més enllà de la lògica evident de sentir-me més a prop d’un paisatge de plein air que d’una escena mitològica, d’una història quotidiana que d’un gran argument.
I també és lògic que sorgís aquesta reflexió en la visita d’una exposició d’un dels pintors més meus: Pissarro. Després de recórrer museus i de molt pensar-hi, he acabat descobrint els meus propis grans referents pictòrics, que són tres: els primitius flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling, Bouts... posteriorment Brueghel), el segle XVII holandès (Vermeer, Hals, Rembrandt, de Hooch...) i l’impressionisme francès. Ja sé que existeix una tendència a menystenir aquest darrer moviment tan mainstream i prostituït comercialment, però jo en tinc prou amb enfrontar-me amb unes quantes teles de Sisley, Monet o Pissarro –el meu triumvirat predilecte- per dissipar qualsevol dubte. Per no esmentar Cézanne, és clar...
Escriu avui Andrés Trapiello a Hemeroflexia, seguint el fil d’una anotació dels diaris de Tomás Segovia, que cada lector verdadero encuentra su verdadero poema cuando lo necesita, si está atento. Sería mejor decir que poemas verdaderos hay los justos, ni pocos ni muchos, ni más ni menos, los que ese lector atento busca, unas veces en las eminencias de la Historia de la Poesía y otras en sus arrabales, ignotos y apartados de la mirada de las gentes, tan verdaderos aquellos como estos. Doncs és això mateix el que ens ocorre davant de determinades obres artístiques: hi trobem la poesia que necessitàvem, la nostra pròpia veritat. En l’esmentada exposició de Pissarro, aquesta poesia pròpia se’ns apareixia sovint en molts quadres, en moltes sales, després desapareixia en altres, sense saber ben bé per què, però acabava tornant, sempre en aquells paisatges del nord de França, fossin rurals o industrials, amb cels blaus o grisos, amb arbres nus o verds, amb camps o boulevards, amb teulades de poble o xemeneies de fàbriques, amb rierols o grans barcasses... Poesia del paisatge auster, de l’aire pur, de la sinceritat...
13.6.13
Nighthawks
Hi ha obres que, tot i ser reproduïdes fins la sacietat, no perden la seva poesia. Potser perquè tots ens hem sentit en algun moment nighthawk.
I segurament pocs pintors han inspirat. directament o indirecta, tanta poesia com Edward Hopper. Segurament el poema més conegut sobre Nighthaws sigui el de Wolf Wondratschek, que ens dibuixa així la parella:
They don’t say a word, and why should they?
Both of them smoking, but there is no smoke.
I bet she wrote him a letter.
whatever it said, he’s no longer the man
who’d read her letters twice.
They don’t say a word, and why should they?
Both of them smoking, but there is no smoke.
I bet she wrote him a letter.
whatever it said, he’s no longer the man
who’d read her letters twice.
14.5.13
Segur que és bo
Parlàvem -i sense voler creàvem polèmica- fa un temps al voltant de Pollock. No sé per què l'última vinyeta de Jordi Labanda al Magazine m'hi ha fet pensar.
9.5.11
Ceret, bressol del cubisme
Article publicat aquest cap de setmana al Presència:
Ceret, bressol del cubisme
Qualificada de Meca del cubisme, la capital de Vallespir ha atret, des de principis del segle XX, diverses generacions d’artistes. Cent anys després de l’arribada de Picasso, que seguia el camí del seu amic Manolo Hugué, recorrem l’empremta que aquestes figures cabdals de l’art modern han deixat a Ceret.
Resulta indubtable que Josep Pla és un dels grans guies que tenim per conèixer el que ha estat i és el nostre país. El mestre de Palafrugell rarament ens decep en les seves referències i preferències literàries, artístiques, humanes o paisatgístiques. Per això, qui tingui estima per Pla i hagi llegit La Catalunya vella, Vida de Manolo o les darreres edicions de Cartes de lluny difícilment podrà escapar-se de la temptació de visitar –i revisitar- Ceret.
Que la capital del Vallespir va impressionar Josep Pla en la seva primera visita, la primavera de 1927, és indiscutible. En els llibres citats anteriorment en va deixar un testimoni que no deixa espai per als dubtes. Val la pena recordar-ne algun fragment: Aquella tarda en Biosca em féu conèixer Ceret, que és una divinitat. Era la primavera i la vila era voltada de vinyes acabades de brotar, de cirerers carregats de fruita primerenca i d’horts ajaguts, en una claredat angelical. O aquest altre: Recordo el dia que per primera vegada vaig arribar a Ceret. Era pel maig. L’estació és una mica allunyada del poble. Per arribar-hi cal caminar per una carretera ombrejada de plàtans, flanquejada de vinyes, d’horts i de feixes d’enciams. L’abundància botànica us produeix una agradable sensació de benestar. Enmig de la profusió arbòria, els cirerers són dominants. En aquell moment, els branquillons, de color de rosa, amagaven a penes el fruit que acabava de madurar...Les cireres semblaven robins esblaimats. L’elegància del color era prodigios; mai la intel·ligència i l’astúcia humana no faran una meravella semblant.
I què hi va anar a fer Josep Pla a Ceret, a banda de gaudir d’aquest paisatge i reflexionar sobre la limitació humana davant del fruit excels del cirerer? Doncs visitar l’escultor Manolo Hugué per recollir, en l’esplèndid i divertit llibre citat a l’inici, el testimoni d’aquest personatge. I què hi feia Manolo, element substancial de la bohèmia parisenca, a Ceret? Aquest és l’inici de la història que volem explicar i que ens porta a la capital del Vallespir.
La nostra arribada a Ceret és molt menys poètica que la de Pla. La via del tren, que des de la plana del Rosselló enfilava cap al Vallespir, és ara un viver de bardisses i males herbes. L’estació és mig abandonada. S’imposa, doncs, l’ús del cotxe, amb el qual intentem arribar fins al centre de la població, que, en dissabte, viu l’habitual cafarnaüm dels dies de mercat.
Normalment, els mercadals donen vida a aquest tipus de viles però emmascaren, amb el seu fragor, la seva veritable ànima. No és el cas de Ceret, on pels carrerons estrets del centre del poble regna, també els dissabtes de mercat, un silenci que permet escoltar l’eco dels propis passos. Lamentablement, però, en aquest dia primerenc de primavera no és possible encara gaudir de la idíl·lica imatge dels reguerons d’aigua límpida i geliua que, durant els mesos de més bonança, corre pels carrers provinent de les alçades del Canigó.
Caminem, doncs, gairebé en solitari fins a un dels punts central del nostre recorregut, la Maison Delcros. En aquesta casa senyorívola, podem veure com el porter automàtic conserva els noms de dos dels seus antics i il·lustres habitants: Picasso i Braque. Però no avancem esdeveniments. Comencem pels pioners.
Els artistes pioners
L’any 1910 l’escultor català Manolo Hugué, el pintor francoamericà Frank Burty Haviland i el músic francès Déodat de Séverac arriben a Ceret. Instigats per aquest darrer, busquen un indret del migdia on donar sortida al seu esperit creador, lluny de París. Pocs anys abans, un altre grup d’artistes, al voltant d’Henri Matisse, havien traçat ja un camí cap a la llum del sud i s’havien instal·lat al poble costaner rossellonès de Cotlliure.
A Ceret, Manolo, que havia aconseguit per fi un contracte amb el marxand Kahnweiler, podia començar a viure de les seves obres i això li donava tranquil·litat i seguretat a l’hora de crear. S’instal·len inicialment a l’hotel del Canigó i, després, a la casa Delcros, que Manolo descriuria com una casa gran i desmantelada, plena de goteres, mig arruïnada, la qual va ser taller i resdència de diversos artistes, com els esmentats Picasso i Braque, que arribarien més tard. Avui en dia aquesta bella maison de maître manté l’aire decadent i destartalat. Un senyor gran malda per arreglar la porta del jardí, al qual ens dóna pas, assenyalant-nos l’habitacle de Braque. La seva ampla terrassa dóna un jardí on la roba estesa en un cordó i el reguitzell d’andròmines escampades fan que l’atmosfera no desentoni amb la bohèmia desordenada dels seus habitants de fa un segle.
Tot i que fins els timbres de la Maison Delcros recorden els noms dels popes de l’avantguarda que visitarien Ceret i que donarien ressò internacional a la vila –el crític André Salmon la batejaria com la Meca del cubisme- l’artista de referència per als catalans serà sempre Manolo Hugué, que hi viuria, amb algunes intermitències i amb una llarga absència durant la Primera Guerra Mundial, fins l’any 1927. Séverac, qui segons Manolo –o segons Pla fa dir a Manolo- tingué la mania extravagant de tractar la gent important de la població i convertir-se en una glòria de la subprefectura, hi va viure fins la seva mort l’any 1921. Es conserva al centre de Ceret una escultura de Manolo, la Catalana asseguda, dedicada a Déodat de Séverac. Haviland, qui comprà el convent dels Caputxins, hi romangué també fins que va morir, el 1971. Perdent-nos pels camins que, entre camps de cirerers, voregen la vila, arribem també al punt des d’on André Masson pintà un dels paisatges més bonics i representatius de Ceret, de ressonàncies cezanianes: una vista d’aquest convent dels Caputxins.
Intentant reviure un passat irrecuperable, recorrem cadascun dels indrets on roman el record o l’esperit dels artistes de Ceret. Per això, ens apropem al convent dels Caputxins, al Grand Café, on regnà el poeta Max Jacob, a les cases on visqueren cadascun dels artistes, als llocs on van pintar –s’ha creat un recorregut amb aquestes referències pictòriques- o a l’estació de tren, on desembarcà Josep Pla aquell feliç dia de maig i on no costa imaginar l’arribada de tants i tants artistes carregats amb una maleta més plena d’il·lusions que de possessions materials. Alguns es quedarien sense els llorers del reconeixement, altres assolirien la glòria.
Les glòries de l’avantguarda
Malgrat l’empremta artística i el caràcter dels pioners, segurament el nom de Ceret no tindria el ressò actual si no fos per l’activitat creadora que hi desenvoluparen pintors com Picasso, Braque, Gris, Chagall o, fins i tot, Matisse.
Seguint la recomanació de Manolo, amic i company del Bateau-Lavoir de París, Picasso decidí arribar-se a Ceret un any després que l’escultor, el 1911. Instal·lat inicialment a la desapareguda Maison Alcouffe i després a la ja famosa Maison Delcros, realitzà a partir de llavors estades periòdiques i continuades a la capital del Vallespir. Allí pintà, com havia fet anteriorment a Cadaqués, alguns dels seus paisatges cubistes. Convé ressaltar el paper que alguns pobles catalans de gran bellesa i caràcter –als esmentats Ceret i Cadaqués caldria afegir Horta de Sant Joan i Gòsol- van tenir en l’obra de Picasso.
Darrera l’estela de l’astre Picasso –autèntic Rei Sol de les avantguardes- Braque, Gris, o Herbin van acabar de definir el caràcter cubista de Ceret, en contraposició a Cotlliure, que havia estat bressol d’un altre dels ismes de l’avantguarda, el fauvisme.
Rossellonesos i altres catalans
L’arribada dels pioners va atreure també a Ceret a d’altres importants artistes del país. És el cas del pintor Esteve Terrús, d’Elna, o de l’escultor Arístides Maillol, de Banyuls. D’aquest darrer és el monument als morts de la Gran Guerra que, sota diverses banderes tricolors, hi ha Ceret. És curiós com a la Catalunya del nord les quatre barres tenen majoritàriament un paper folclòric i colorista mentre que les coses serioses acaben vestint-se sempre amb els colors blau, blanc i vermell.
Altres artistes catalans, aquests de l’altra costat de la frontera, que se sentiren atrets pel magnetisme ceretià foren Joaquim Sunyer, Ramon Pichot, Enric Casanovas o Josep Maragall, fill del poeta, que hi visqué llargues temporades. Fou a aquest pintor a qui, -segons Pla- Manolo, malalt de reumatisme i enyorat de la Catalunya del sud, va dir un dia de tardor de 1927:
- Maragall, fes-me passar a l’altra banda, fes-me passar els Pirineus que em moriré de tristesa enmig d’aquesta gent.
I així fou com marxà cap a Arenys de Munt i posteriorment, després de vendre la casa de Ceret –avui transformada en un bunyol arquitectònic- s’instal·là a Caldes de Montbui, on va morir l’any 1945.
Els continuadors
Deixant de banda la peripècia vital de Manolo, Ceret s’havia consolidat com a referent artístic, amb anades i vingudes d’artistes de renom. Als ja esmentats s’hi afegiren, en diferents èpoques, Picabia, Tzara –el dadaisme també posa els peus al Vallespir-, Cocteau, Dufy o Chagall. Les dues guerres mundials tingueren un paper molt important en els periples de molts d’aquests personatges, que, amb nacionalitats i orígens diversos, fugien en molts casos de mobilitzacions, invasions o prògroms.
Però en tot aquest moviment de noms, n’hi ha alguns que s’arrelen amb més força a la població. És el cas dels lituans Krémègne i Soutine –que deixa empremta del seu expressionisme- i d’un dels personatges claus de l’art ceretà, Pierre Brune.
Pierre Brune arriba a Ceret l’any 1916 i, després de construir-se una casa al costat de les restes de l’antic castell –el Castelas-, esdevé dinamitzador de la vida artística a la població. A la casa del Castelas, en la qual encara es poden veure els grans finestrals del seu taller, crea una obra suggerent i personal, rep artistes d’arreu i concep el projecte que acabaria consolidant Ceret com a vila d’art, el Museu d’Art Modern.
Inaugurar el 1950 el museu de Ceret no hauria estat possible sense la conjunció de l’esforç de personatges com Brune, Haviland, la vídua del col·leccionista Aribaud o el literat local Pierre Camo, ni la generositat de molts artistes que havien viscut a la vila i que, responent a les peticions de Brune, cediren obres al museu.
L’obra dels artistes
El Museu d’Art de Ceret és el referent essencial per a conèixer l’obra dels artistes que s’estaren a la capital del Vallespir. Tot i que algunes de les obres més emblemàtiques creades i concebudes a Ceret han passat a enriquir les col·leccions de grans museus d’arreu del món, a Ceret trobem una mostra prou representativa de la creació d’artistes com Manolo, Herbin, Soutine, Masson, Krémègne, Brune o, fins i tot, el mateix Picasso. La col·lecció és complementa amb obres d’artistes contemporanis que han sentit també l’atracció del Vallespir. Resulta molt remarcable la qualitat del fons d’aquest museu i de les exposicions temporals que s’hi realitzen, tenint en compte que som en una població de vuit mil habitants.
Però si algú vol –i pot- donar un pas més enllà, la galeria d’Odile Oms, situada en una senzilla i bella casa de poble, posa a l’abast dels col·leccionistes o amants de l’art obres d’alguns d’aquests artistes establerts a Ceret o Cotlliure com Derain, Brune, Krémègne, el surrealista català Joan Ponç –que també visqué uns anys a Ceret- o Edouard Pignon. Són meravellosos els dibuixos que ens mostren d’aquest artista amic de Picasso, poc conegut al nostre país.
I si al final de tot aquest recorregut artístic i un punt fetitxista, hom acaba amb una mena de síndrome de Stendhal d’avantguarda, tip de noms d’artistes que ballen pel cap, d’ismes que es solapen i es confonen, i de traços que dibuixen a la ment formes geomètriques febrils, ens queda gaudir d’una de les obres mestres de Ceret, d’autor segurament anònim però d’efecte balsàmic. Em refereixo als enormes plàtans centenaris –majestuosos i elegantíssims- que ennobleixen i ombregen la vila, especialment el boulevard que l’encercla i l’acollidora plaça dels nous raigs. Asseure’s a recer dels plàtans d’aquesta plaça, sota el sol suau de primavera o l’ombra fresca de l’estiu, sentint la música inacabable de l’aigua de la font, ens fa entendre perquè generacions d’artistes s’han perdut, dècada rera dècada, en aquest racó del Vallespir.
Ceret, bressol del cubisme
Qualificada de Meca del cubisme, la capital de Vallespir ha atret, des de principis del segle XX, diverses generacions d’artistes. Cent anys després de l’arribada de Picasso, que seguia el camí del seu amic Manolo Hugué, recorrem l’empremta que aquestes figures cabdals de l’art modern han deixat a Ceret.
Resulta indubtable que Josep Pla és un dels grans guies que tenim per conèixer el que ha estat i és el nostre país. El mestre de Palafrugell rarament ens decep en les seves referències i preferències literàries, artístiques, humanes o paisatgístiques. Per això, qui tingui estima per Pla i hagi llegit La Catalunya vella, Vida de Manolo o les darreres edicions de Cartes de lluny difícilment podrà escapar-se de la temptació de visitar –i revisitar- Ceret.
Que la capital del Vallespir va impressionar Josep Pla en la seva primera visita, la primavera de 1927, és indiscutible. En els llibres citats anteriorment en va deixar un testimoni que no deixa espai per als dubtes. Val la pena recordar-ne algun fragment: Aquella tarda en Biosca em féu conèixer Ceret, que és una divinitat. Era la primavera i la vila era voltada de vinyes acabades de brotar, de cirerers carregats de fruita primerenca i d’horts ajaguts, en una claredat angelical. O aquest altre: Recordo el dia que per primera vegada vaig arribar a Ceret. Era pel maig. L’estació és una mica allunyada del poble. Per arribar-hi cal caminar per una carretera ombrejada de plàtans, flanquejada de vinyes, d’horts i de feixes d’enciams. L’abundància botànica us produeix una agradable sensació de benestar. Enmig de la profusió arbòria, els cirerers són dominants. En aquell moment, els branquillons, de color de rosa, amagaven a penes el fruit que acabava de madurar...Les cireres semblaven robins esblaimats. L’elegància del color era prodigios; mai la intel·ligència i l’astúcia humana no faran una meravella semblant.
I què hi va anar a fer Josep Pla a Ceret, a banda de gaudir d’aquest paisatge i reflexionar sobre la limitació humana davant del fruit excels del cirerer? Doncs visitar l’escultor Manolo Hugué per recollir, en l’esplèndid i divertit llibre citat a l’inici, el testimoni d’aquest personatge. I què hi feia Manolo, element substancial de la bohèmia parisenca, a Ceret? Aquest és l’inici de la història que volem explicar i que ens porta a la capital del Vallespir.
La nostra arribada a Ceret és molt menys poètica que la de Pla. La via del tren, que des de la plana del Rosselló enfilava cap al Vallespir, és ara un viver de bardisses i males herbes. L’estació és mig abandonada. S’imposa, doncs, l’ús del cotxe, amb el qual intentem arribar fins al centre de la població, que, en dissabte, viu l’habitual cafarnaüm dels dies de mercat.
Normalment, els mercadals donen vida a aquest tipus de viles però emmascaren, amb el seu fragor, la seva veritable ànima. No és el cas de Ceret, on pels carrerons estrets del centre del poble regna, també els dissabtes de mercat, un silenci que permet escoltar l’eco dels propis passos. Lamentablement, però, en aquest dia primerenc de primavera no és possible encara gaudir de la idíl·lica imatge dels reguerons d’aigua límpida i geliua que, durant els mesos de més bonança, corre pels carrers provinent de les alçades del Canigó.
Caminem, doncs, gairebé en solitari fins a un dels punts central del nostre recorregut, la Maison Delcros. En aquesta casa senyorívola, podem veure com el porter automàtic conserva els noms de dos dels seus antics i il·lustres habitants: Picasso i Braque. Però no avancem esdeveniments. Comencem pels pioners.
Els artistes pioners
L’any 1910 l’escultor català Manolo Hugué, el pintor francoamericà Frank Burty Haviland i el músic francès Déodat de Séverac arriben a Ceret. Instigats per aquest darrer, busquen un indret del migdia on donar sortida al seu esperit creador, lluny de París. Pocs anys abans, un altre grup d’artistes, al voltant d’Henri Matisse, havien traçat ja un camí cap a la llum del sud i s’havien instal·lat al poble costaner rossellonès de Cotlliure.
A Ceret, Manolo, que havia aconseguit per fi un contracte amb el marxand Kahnweiler, podia començar a viure de les seves obres i això li donava tranquil·litat i seguretat a l’hora de crear. S’instal·len inicialment a l’hotel del Canigó i, després, a la casa Delcros, que Manolo descriuria com una casa gran i desmantelada, plena de goteres, mig arruïnada, la qual va ser taller i resdència de diversos artistes, com els esmentats Picasso i Braque, que arribarien més tard. Avui en dia aquesta bella maison de maître manté l’aire decadent i destartalat. Un senyor gran malda per arreglar la porta del jardí, al qual ens dóna pas, assenyalant-nos l’habitacle de Braque. La seva ampla terrassa dóna un jardí on la roba estesa en un cordó i el reguitzell d’andròmines escampades fan que l’atmosfera no desentoni amb la bohèmia desordenada dels seus habitants de fa un segle.
Tot i que fins els timbres de la Maison Delcros recorden els noms dels popes de l’avantguarda que visitarien Ceret i que donarien ressò internacional a la vila –el crític André Salmon la batejaria com la Meca del cubisme- l’artista de referència per als catalans serà sempre Manolo Hugué, que hi viuria, amb algunes intermitències i amb una llarga absència durant la Primera Guerra Mundial, fins l’any 1927. Séverac, qui segons Manolo –o segons Pla fa dir a Manolo- tingué la mania extravagant de tractar la gent important de la població i convertir-se en una glòria de la subprefectura, hi va viure fins la seva mort l’any 1921. Es conserva al centre de Ceret una escultura de Manolo, la Catalana asseguda, dedicada a Déodat de Séverac. Haviland, qui comprà el convent dels Caputxins, hi romangué també fins que va morir, el 1971. Perdent-nos pels camins que, entre camps de cirerers, voregen la vila, arribem també al punt des d’on André Masson pintà un dels paisatges més bonics i representatius de Ceret, de ressonàncies cezanianes: una vista d’aquest convent dels Caputxins.
Intentant reviure un passat irrecuperable, recorrem cadascun dels indrets on roman el record o l’esperit dels artistes de Ceret. Per això, ens apropem al convent dels Caputxins, al Grand Café, on regnà el poeta Max Jacob, a les cases on visqueren cadascun dels artistes, als llocs on van pintar –s’ha creat un recorregut amb aquestes referències pictòriques- o a l’estació de tren, on desembarcà Josep Pla aquell feliç dia de maig i on no costa imaginar l’arribada de tants i tants artistes carregats amb una maleta més plena d’il·lusions que de possessions materials. Alguns es quedarien sense els llorers del reconeixement, altres assolirien la glòria.
Les glòries de l’avantguarda
Malgrat l’empremta artística i el caràcter dels pioners, segurament el nom de Ceret no tindria el ressò actual si no fos per l’activitat creadora que hi desenvoluparen pintors com Picasso, Braque, Gris, Chagall o, fins i tot, Matisse.
Seguint la recomanació de Manolo, amic i company del Bateau-Lavoir de París, Picasso decidí arribar-se a Ceret un any després que l’escultor, el 1911. Instal·lat inicialment a la desapareguda Maison Alcouffe i després a la ja famosa Maison Delcros, realitzà a partir de llavors estades periòdiques i continuades a la capital del Vallespir. Allí pintà, com havia fet anteriorment a Cadaqués, alguns dels seus paisatges cubistes. Convé ressaltar el paper que alguns pobles catalans de gran bellesa i caràcter –als esmentats Ceret i Cadaqués caldria afegir Horta de Sant Joan i Gòsol- van tenir en l’obra de Picasso.
Darrera l’estela de l’astre Picasso –autèntic Rei Sol de les avantguardes- Braque, Gris, o Herbin van acabar de definir el caràcter cubista de Ceret, en contraposició a Cotlliure, que havia estat bressol d’un altre dels ismes de l’avantguarda, el fauvisme.
Rossellonesos i altres catalans
L’arribada dels pioners va atreure també a Ceret a d’altres importants artistes del país. És el cas del pintor Esteve Terrús, d’Elna, o de l’escultor Arístides Maillol, de Banyuls. D’aquest darrer és el monument als morts de la Gran Guerra que, sota diverses banderes tricolors, hi ha Ceret. És curiós com a la Catalunya del nord les quatre barres tenen majoritàriament un paper folclòric i colorista mentre que les coses serioses acaben vestint-se sempre amb els colors blau, blanc i vermell.
Altres artistes catalans, aquests de l’altra costat de la frontera, que se sentiren atrets pel magnetisme ceretià foren Joaquim Sunyer, Ramon Pichot, Enric Casanovas o Josep Maragall, fill del poeta, que hi visqué llargues temporades. Fou a aquest pintor a qui, -segons Pla- Manolo, malalt de reumatisme i enyorat de la Catalunya del sud, va dir un dia de tardor de 1927:
- Maragall, fes-me passar a l’altra banda, fes-me passar els Pirineus que em moriré de tristesa enmig d’aquesta gent.
I així fou com marxà cap a Arenys de Munt i posteriorment, després de vendre la casa de Ceret –avui transformada en un bunyol arquitectònic- s’instal·là a Caldes de Montbui, on va morir l’any 1945.
Els continuadors
Deixant de banda la peripècia vital de Manolo, Ceret s’havia consolidat com a referent artístic, amb anades i vingudes d’artistes de renom. Als ja esmentats s’hi afegiren, en diferents èpoques, Picabia, Tzara –el dadaisme també posa els peus al Vallespir-, Cocteau, Dufy o Chagall. Les dues guerres mundials tingueren un paper molt important en els periples de molts d’aquests personatges, que, amb nacionalitats i orígens diversos, fugien en molts casos de mobilitzacions, invasions o prògroms.
Però en tot aquest moviment de noms, n’hi ha alguns que s’arrelen amb més força a la població. És el cas dels lituans Krémègne i Soutine –que deixa empremta del seu expressionisme- i d’un dels personatges claus de l’art ceretà, Pierre Brune.
Pierre Brune arriba a Ceret l’any 1916 i, després de construir-se una casa al costat de les restes de l’antic castell –el Castelas-, esdevé dinamitzador de la vida artística a la població. A la casa del Castelas, en la qual encara es poden veure els grans finestrals del seu taller, crea una obra suggerent i personal, rep artistes d’arreu i concep el projecte que acabaria consolidant Ceret com a vila d’art, el Museu d’Art Modern.
Inaugurar el 1950 el museu de Ceret no hauria estat possible sense la conjunció de l’esforç de personatges com Brune, Haviland, la vídua del col·leccionista Aribaud o el literat local Pierre Camo, ni la generositat de molts artistes que havien viscut a la vila i que, responent a les peticions de Brune, cediren obres al museu.
L’obra dels artistes
El Museu d’Art de Ceret és el referent essencial per a conèixer l’obra dels artistes que s’estaren a la capital del Vallespir. Tot i que algunes de les obres més emblemàtiques creades i concebudes a Ceret han passat a enriquir les col·leccions de grans museus d’arreu del món, a Ceret trobem una mostra prou representativa de la creació d’artistes com Manolo, Herbin, Soutine, Masson, Krémègne, Brune o, fins i tot, el mateix Picasso. La col·lecció és complementa amb obres d’artistes contemporanis que han sentit també l’atracció del Vallespir. Resulta molt remarcable la qualitat del fons d’aquest museu i de les exposicions temporals que s’hi realitzen, tenint en compte que som en una població de vuit mil habitants.
Però si algú vol –i pot- donar un pas més enllà, la galeria d’Odile Oms, situada en una senzilla i bella casa de poble, posa a l’abast dels col·leccionistes o amants de l’art obres d’alguns d’aquests artistes establerts a Ceret o Cotlliure com Derain, Brune, Krémègne, el surrealista català Joan Ponç –que també visqué uns anys a Ceret- o Edouard Pignon. Són meravellosos els dibuixos que ens mostren d’aquest artista amic de Picasso, poc conegut al nostre país.
I si al final de tot aquest recorregut artístic i un punt fetitxista, hom acaba amb una mena de síndrome de Stendhal d’avantguarda, tip de noms d’artistes que ballen pel cap, d’ismes que es solapen i es confonen, i de traços que dibuixen a la ment formes geomètriques febrils, ens queda gaudir d’una de les obres mestres de Ceret, d’autor segurament anònim però d’efecte balsàmic. Em refereixo als enormes plàtans centenaris –majestuosos i elegantíssims- que ennobleixen i ombregen la vila, especialment el boulevard que l’encercla i l’acollidora plaça dels nous raigs. Asseure’s a recer dels plàtans d’aquesta plaça, sota el sol suau de primavera o l’ombra fresca de l’estiu, sentint la música inacabable de l’aigua de la font, ens fa entendre perquè generacions d’artistes s’han perdut, dècada rera dècada, en aquest racó del Vallespir.
25.11.10
A Bruges
M’agrada més A que B. Aquesta afirmació només assenyala una preferència relativa cap a A respecte B però això no implica que no t’agradi B.
Aclarit això, i perquè ningú es posi les mans al cap, afirmaré que –de forma general- prefereixo la pintura del nord d’Europa a la del sud. Les escoles flamenca i holandesa a la italiana o espanyola. Connecto millor amb l’atmosfera realista de la pintura dels Països Baixos que amb l’entorn més irreal o místic dels ambients italianitzants i espanyols. Sigui dit això amb totes les reserves que calgui envers les generalitzacions tan agosarades com aquesta.
I entre la pintura del nord, em quedo amb el segle XV flamenc i el XVII holandès. Van Eyck, Memling o Van der Weyden, per un costat, Vermeer, Franz Hals o de Hooch, per l’altre. I Peter Brueghel navegant entremig.
I enlloc com els petits museus, de dimensions discretes i mig amagats dels destins més turístics, per gaudir d’aquests grans mestres. És el cas del Mauritshuis de La Haia i el museu Franz Hals de Haarlem, per a la pintura holandesa, o el Groeningemuseum i l’Hospital de Sant Joan de Bruges, per als primitius flamencs.
Només per un quadre val la pena visitar Bruges i el seu museu: la Mare de Déu del canonge Van der Paele, de Jan Van Eyck. Sóc incapaç d’expressar la bellesa d’aquesta taula i la seva poderosa capacitat d’atracció. Un fenomen que es produeix amb altres obres d’aquest gran mestre i dels seus seguidors. Perfecció tècnica, realisme, atmosfera, expressivitat, sentiment, excel·lència en l’elecció del color: tots aquests ingredients estan en moltes altres pintures que no aconsegueixen un resultat tan sublim. Una meravella que excel·leix entre moltes altres.
Aquesta vegada, però, la visita al museu de Bruges tenia un al·licient especial. Els habituals primitius flamencs estaven acompanyats d’altres quadres del nord d’Europa, fonamentalment alemanys, en l’exposició titulada De Van Eyck a Dürer. Els meus coneixements artístics són molt elementals, però m’atreveixo a afirmar que des del meu modest punt de vista els neerlandesos guanyaven per golejada als alemanys, malgrat els meravellosos gravats de Dürer i Schongauer. Allà on apareixia un Memling, un Bouts, un Van der Weyden, per no parlar ja de Van Eyck, el resultat era aclaparador.
I una anècdota final: s’exposava un petit gravat de Martin Schongauer amb Crist, la Verge i Sant Joan Baptista, procedent de la Galeria Albertina de Viena. Fa uns anys vaig comprar-ne un d’igual en un mercat a Montpeller per cinc o deu euros. Desconeixia llavors Schongauer i el monograma amb què firmava, però el gravat em va semblar bonic, el paper era antic i em recordava Dürer, i la intuïció em va fer comprar-lo. Caldria acabar de saber de quin tiratge es tracta –segurament posterior a l’època de Schongauer-, però, en veure’l allí al museu, per una vegada vaig poder intuir en els ulls de la G. un cert reconeixement cap a la bogeria d’acaparar paper vell del seu marit. Un reconeixement que vaig dilapidar la mateixa tarda regirant llibres escrits en flamenc en més d'una llibreria de vell de la ciutat dels canals.
Aclarit això, i perquè ningú es posi les mans al cap, afirmaré que –de forma general- prefereixo la pintura del nord d’Europa a la del sud. Les escoles flamenca i holandesa a la italiana o espanyola. Connecto millor amb l’atmosfera realista de la pintura dels Països Baixos que amb l’entorn més irreal o místic dels ambients italianitzants i espanyols. Sigui dit això amb totes les reserves que calgui envers les generalitzacions tan agosarades com aquesta.
I entre la pintura del nord, em quedo amb el segle XV flamenc i el XVII holandès. Van Eyck, Memling o Van der Weyden, per un costat, Vermeer, Franz Hals o de Hooch, per l’altre. I Peter Brueghel navegant entremig.
I enlloc com els petits museus, de dimensions discretes i mig amagats dels destins més turístics, per gaudir d’aquests grans mestres. És el cas del Mauritshuis de La Haia i el museu Franz Hals de Haarlem, per a la pintura holandesa, o el Groeningemuseum i l’Hospital de Sant Joan de Bruges, per als primitius flamencs.
Només per un quadre val la pena visitar Bruges i el seu museu: la Mare de Déu del canonge Van der Paele, de Jan Van Eyck. Sóc incapaç d’expressar la bellesa d’aquesta taula i la seva poderosa capacitat d’atracció. Un fenomen que es produeix amb altres obres d’aquest gran mestre i dels seus seguidors. Perfecció tècnica, realisme, atmosfera, expressivitat, sentiment, excel·lència en l’elecció del color: tots aquests ingredients estan en moltes altres pintures que no aconsegueixen un resultat tan sublim. Una meravella que excel·leix entre moltes altres.
Aquesta vegada, però, la visita al museu de Bruges tenia un al·licient especial. Els habituals primitius flamencs estaven acompanyats d’altres quadres del nord d’Europa, fonamentalment alemanys, en l’exposició titulada De Van Eyck a Dürer. Els meus coneixements artístics són molt elementals, però m’atreveixo a afirmar que des del meu modest punt de vista els neerlandesos guanyaven per golejada als alemanys, malgrat els meravellosos gravats de Dürer i Schongauer. Allà on apareixia un Memling, un Bouts, un Van der Weyden, per no parlar ja de Van Eyck, el resultat era aclaparador.
I una anècdota final: s’exposava un petit gravat de Martin Schongauer amb Crist, la Verge i Sant Joan Baptista, procedent de la Galeria Albertina de Viena. Fa uns anys vaig comprar-ne un d’igual en un mercat a Montpeller per cinc o deu euros. Desconeixia llavors Schongauer i el monograma amb què firmava, però el gravat em va semblar bonic, el paper era antic i em recordava Dürer, i la intuïció em va fer comprar-lo. Caldria acabar de saber de quin tiratge es tracta –segurament posterior a l’època de Schongauer-, però, en veure’l allí al museu, per una vegada vaig poder intuir en els ulls de la G. un cert reconeixement cap a la bogeria d’acaparar paper vell del seu marit. Un reconeixement que vaig dilapidar la mateixa tarda regirant llibres escrits en flamenc en més d'una llibreria de vell de la ciutat dels canals.
24.11.10
14.11.10
Picasso i Degas
Dissabte anem amb els nens a veure l'exposició de Picasso i Degas al Museu Picasso de Barcelona. Li prometem a l'N que veurà ballarines.
En una de les sales conviuen un bronze d'una ballarina de Degas amb un quadre d'una figura femenina, de colors molt vius, de Picasso. L'N ho té clar, li agrada la ballarina de ferro, l'altra sembla un pallasso.
Cal recordar que fou un nen el primer que es va adonar que l'emperador anava despullat.
En una de les sales conviuen un bronze d'una ballarina de Degas amb un quadre d'una figura femenina, de colors molt vius, de Picasso. L'N ho té clar, li agrada la ballarina de ferro, l'altra sembla un pallasso.
Cal recordar que fou un nen el primer que es va adonar que l'emperador anava despullat.
1.11.10
El dia que Gauguin va dir prou
Llegeixo al Babelia un text de Manuel Vicent sobre Paul Gauguin. És un pintor que no m'ha interessat mai gaire. El trobo decoratiu i poca cosa més. I reconec que sé molt poc de la seva vida, més enllà de la seva pertinença a l'escola de Pont-Aven, la seva aventura provençal amb Van Gogh o la seva fugida cap als mars del sud, que fou definitiva en la seva obra.
No sabia que hagués treballat a la banca, sent inicialment una mena de pintor de diumenge a la tarda. Fins que un dia de gener de 1833, segons ens explica Vicent, va dir: "Mai més tornaré a treballar al banc. He presentat la dimissió al director. A partir d'avui seré només pintor". Ara m'agrada més Gauguin.
No sabia que hagués treballat a la banca, sent inicialment una mena de pintor de diumenge a la tarda. Fins que un dia de gener de 1833, segons ens explica Vicent, va dir: "Mai més tornaré a treballar al banc. He presentat la dimissió al director. A partir d'avui seré només pintor". Ara m'agrada més Gauguin.
31.8.10
La Grande Jatte
Una tarda a l'estany de Le Rousset. La mestressa de La Grand Fussy ens informa que al costat del llac han obert una guingueta. En sentir aquesta paraula, de seguida ens venen al cap imatges fin de siècle de balls i àpats de les classes populars franceses: Montmartre, el Moulin de la Galette; Renoir i Toulouse-Lautrec.
Però la guingueta de l'estany de Le Rousset té molt poc encant i resulta més atractiva la visió del llac amb la llum del capvespre, les famílies assegudes a les taules de fusta i els nens ficant-se dins l'aigua a la platjeta. I tot plegat, més que en les guinguetes de Montmartre, fa pensar en els quadres de Seurat: la Grande Jatte o els banyistes d'Asnières. Felicitat dominical econòmica i efímera.
26.10.09
Lodève: Bonnard a tres hores de casa
Aquest article el vaig escriure ja fa temps. Per la temàtica tractada vaig decidir enviar-lo a una determinada publicació cultural del país. De vegades faig aquestes coses. Em van dir que se’l llegirien i que ja em dirien alguna cosa.
I així han anat passant els dies, les setmanes i, fins i tot, els mesos. Ara l’article ja ha perdut tota vigència. No em molesta que no em publiquin els escrits. Ho accepto amb total esportivitat. Però sí que m’emprenya que em vagin donant llargues per acabar no responent i que em facin perdre el temps.
Aquesta és, doncs, la història d’aquest article que potser tindrà una segona part.
I així han anat passant els dies, les setmanes i, fins i tot, els mesos. Ara l’article ja ha perdut tota vigència. No em molesta que no em publiquin els escrits. Ho accepto amb total esportivitat. Però sí que m’emprenya que em vagin donant llargues per acabar no responent i que em facin perdre el temps.
Aquesta és, doncs, la història d’aquest article que potser tindrà una segona part.
Lodève: Bonnard a tres hores de casa
No he estat mai a Lodève, però l’he vista des de lluny. Des de la carretera que deixa les planes baixes de Béziers i Montpellier per enfilar-se cap a les causses, els altiplans, de l’Aveyron. Allí, hi ha una mena d’àrea de descans que queda just sobre Lodève. Aquell dia –ja fa molts anys- una boirina embolcallava la vila i pintava les cases, abraçades al campanar imponent de l’església, d’un gris mort.
Hi ha molts pobles de França que em semblen terriblement tristos. Carrers deserts, finestrons tancats, foscor, pols. No tot són flors i violes al país veí. Vista des de la distància, vaig albirar una Lodève marcida, infeliç, espobrassada.
Per això, anys després, em va sorprendre la lectura d’un capítol del llibre de José Luis García Martín Café Arcadia en què dibuixava una Lodève completament oposada a la meva visió: “una villa arbolada, perfumada, que parece poseer el secreto de la felicidad”. La luna de Lodève es titula el text –magnífic- que descriu una ciutat vital, renascuda a través dels moviments culturals, on les senyores que surten de l’épicerie s’asseuen a escoltar els poetes que reciten en alguna plaçola. Al final, García Martín ens deixa la imatge de la lluna plena flotant sobre la confluència dels dos rius que reguen la població. Tot plegat em va fer sentir una certa vergonya de la meva visió llunyana, apriorística i errònia.
Ara, descobreixo per atzar que el museu de Lodève ofereix, fins el proper 1 de novembre, una exposició del pintor Pierre Bonnard. És un fet que em sorprèn doblement. Primer, perquè una població de set mil habitants pugui acollir una mostra d’un artista de la talla de Bonnard. I, segon, perquè no n’hagi trobat notícia als nostres mitjans, tot i ser Lodève una vila relativament propera (de vegades sembla que fora de les capitals no hi hagi vida).
Així doncs, anar a Lodève a veure Bonnard s’ha convertit per a mi en una nova il·lusió. Ara que s’imposa altra cop la rutina, que els dies s’escurcen i la llum es va fent tènue, que les pluges comencen –o començaran- a caure, que ens arriben les anunciades amenaces epidèmiques, que els nanos comencen a intranquil·litzar-nos amb el seu tossir, calen il·lusions com aquesta. Una escapada a Lodève acompanyada potser d’una visita a la propera i sempre elegant Montpellier. Amb Bonnard com a excusa i com a estímul.
Bonnard és un artista d’una gran amplitud, però per a mi serà sempre un gran pintor d’interiors. En recordo alguns, vistos al museu de la vella estació d’Orsay, d’una gran calidesa, que feia pensar –salvant totes les distàncies- en un altre gran mestre de la pintura francesa, Georges de La Tour. Si aquest darrer és el pintor de les flames, de les tenebres, Bonnard pertany ja als temps de la llum artificial però la calidesa i intimisme del seus interiors els emparenta.
Els interiors de Bonnard són atractius, hospitalaris i fan venir ganes d’entrar en el quadre, de viure en aquelles estances, de seure en una butaca i posar-se a llegir. Potser a la feliç Lodève es farà el miracle.
No he estat mai a Lodève, però l’he vista des de lluny. Des de la carretera que deixa les planes baixes de Béziers i Montpellier per enfilar-se cap a les causses, els altiplans, de l’Aveyron. Allí, hi ha una mena d’àrea de descans que queda just sobre Lodève. Aquell dia –ja fa molts anys- una boirina embolcallava la vila i pintava les cases, abraçades al campanar imponent de l’església, d’un gris mort.
Hi ha molts pobles de França que em semblen terriblement tristos. Carrers deserts, finestrons tancats, foscor, pols. No tot són flors i violes al país veí. Vista des de la distància, vaig albirar una Lodève marcida, infeliç, espobrassada.
Per això, anys després, em va sorprendre la lectura d’un capítol del llibre de José Luis García Martín Café Arcadia en què dibuixava una Lodève completament oposada a la meva visió: “una villa arbolada, perfumada, que parece poseer el secreto de la felicidad”. La luna de Lodève es titula el text –magnífic- que descriu una ciutat vital, renascuda a través dels moviments culturals, on les senyores que surten de l’épicerie s’asseuen a escoltar els poetes que reciten en alguna plaçola. Al final, García Martín ens deixa la imatge de la lluna plena flotant sobre la confluència dels dos rius que reguen la població. Tot plegat em va fer sentir una certa vergonya de la meva visió llunyana, apriorística i errònia.
Ara, descobreixo per atzar que el museu de Lodève ofereix, fins el proper 1 de novembre, una exposició del pintor Pierre Bonnard. És un fet que em sorprèn doblement. Primer, perquè una població de set mil habitants pugui acollir una mostra d’un artista de la talla de Bonnard. I, segon, perquè no n’hagi trobat notícia als nostres mitjans, tot i ser Lodève una vila relativament propera (de vegades sembla que fora de les capitals no hi hagi vida).
Així doncs, anar a Lodève a veure Bonnard s’ha convertit per a mi en una nova il·lusió. Ara que s’imposa altra cop la rutina, que els dies s’escurcen i la llum es va fent tènue, que les pluges comencen –o començaran- a caure, que ens arriben les anunciades amenaces epidèmiques, que els nanos comencen a intranquil·litzar-nos amb el seu tossir, calen il·lusions com aquesta. Una escapada a Lodève acompanyada potser d’una visita a la propera i sempre elegant Montpellier. Amb Bonnard com a excusa i com a estímul.
Bonnard és un artista d’una gran amplitud, però per a mi serà sempre un gran pintor d’interiors. En recordo alguns, vistos al museu de la vella estació d’Orsay, d’una gran calidesa, que feia pensar –salvant totes les distàncies- en un altre gran mestre de la pintura francesa, Georges de La Tour. Si aquest darrer és el pintor de les flames, de les tenebres, Bonnard pertany ja als temps de la llum artificial però la calidesa i intimisme del seus interiors els emparenta.
Els interiors de Bonnard són atractius, hospitalaris i fan venir ganes d’entrar en el quadre, de viure en aquelles estances, de seure en una butaca i posar-se a llegir. Potser a la feliç Lodève es farà el miracle.
14.1.09
Fabrice Moireau
Aquest any, les festes de Nadal no ens han portat gaire coses bones. Aquest és un dels motius pels quals aquest bloc no s’ha actualitzat amb la freqüència desitjable. Però bé, sempre hi ha alguna excepció, i aquest any Nadal ens ha deixat com a regal un llibre d’aquarel·les sobre la Vall del Loira de Fabrice Moireau. És l’edició espanyola, a càrrec d’Anaya Touring, d’una col·lecció de llibres francesos d’aquarel·les de diferents ciutats i regions publicats per Les Éditions du Pacifique.Mai he estat especialment amant de la pintura en aquarel·la, que té una certa tendència al paisatgisme de postal una mica arnat i aigualit. Però les aquarel·les de Fabrice Moireau que retraten paisatges del Loira són d’una gran bellesa. Potser sóc una mica simplista en alinear-me amb Joaquim Mir que deia “jo pinto i prou”, però en l’art busco bàsicament bellesa i capacitat de transmetre, sense grans escarafalls, una atmosfera, una realitat, un caràcter, una personalitat. I això és el que aconsegueix Moireau amb aquestes aquarel·les austeres, senzilles i arrelades a la realitat, que casen perfectament amb l’esperit d’un país (el genius loci) pausat, obert, tranquil, amb grans espais. Un país on el temps discorre lentament com els núvols dels seus cels enormes o com les aigües dels seus rius omnipresents: el gran Loira i els seus fills, l’Indre, el Cher, el Loir, el Vienne...
Fabrice Moireau ha il·lustrat també d’altres llibres de la col·lecció: els de París, Venècia, Nova York, Provença (aquest es pot fullejar clicant l'enllaç i crec que la pintura de Moireau no conjuga tan bé amb els ocres provençals com amb els grisos del nord)... Caldrà veure’ls amb detall.
19.11.08
La cúpula d'en Barceló
ONU. 20 milions d’euros. Fons d’Ajuda al Desenvolupament. Aliança de civilitzacions. Diner públic. Crisi. Finançament de grans empreses. Inauguració reial. Pintura que regalima. Fundació ONUART. Sala dels Drets Humans.Ho sento, però a mi tot això no em quadra.
18.7.06
Impressionisme al Montseny
Article publicat a El 9 Nou el 17 de juliol de 2006
Quan sentim parlar de l’impressionisme, instintivament ens venen el cap imatges de les ballarines de Degas, els nenúfars de Monet o els retrats de Renoir. I, si ens centrem en els paisatges impressionistes, veiem de seguida vistes urbanes de París, pescadors i barques al Sena, estacions de tren emboirades, platges normandes o camps i arbredes del nord de França. I pensem ràpidament en Monet, Sisley, Pissarro, els grans mestres del paisatge impressionista. No hi ha dubte que aquest moviment pictòric està del tot lligat a uns determinats escenaris, genuïnament francesos. No obstant això, alguns paisatges molt més propers han estat també objecte de pintures impressionistes.
Marià (o Marian) Pidelaserra (Barcelona, 1877-1946) està considerat l’exponent més clar de pintor impressionista català, almenys durant una etapa de la seva trajectòria artística. Malgrat que la seva obra inicial s’alinea en l’academicisme, el seu desplaçament a París l’any 1899 va capgirar la seva manera de pintar i ràpidament va adoptar els postulats de l’impressionisme. Tot i que pintats molts anys després, els seus paisatges parisencs estan en línia amb els de Monet, Sisley, Pissarro o Caillebotte. Retornat a Barcelona, l’any 1902 exposa a la Sala Parés un conjunt d’aquests paisatges parisencs, que constitueixen la primera mostra purament impressionista de l’art català.
Profundament decebut pel poc èxit comercial assolit, l’any 1903 Marià Pidelaserra decideix passar una temporada al Montseny, concretament al santuari de Sant Segimon, on practica el puntillisme, una de les variants evolucionades de l’impressionisme. Entre la sèrie de pintures del Montseny, moltes de les quals es troben en col·leccions particulars, destaca un quadre d’un faig -que va entusiasmar el peculiar filòsof Francesc Pujols i que entronca amb la pintura de Vincent Van Gogh-, una vista de Sant Segimon i el quadre Muntanyes des del Montseny. Dia serè al matí, exposat al MNAC i que il·lustra aquest article.
En el llibre de Carles Albesa El Montseny com a pretext es detalla aquesta estada a Sant Segimon, que va marcar la futura trajectòria professional i personal de Pidelaserra:
“Profundament aclaparat, féu, però, un darrer intent per sobreposar-se i es va instal·lar al santuari de Sant Segimon, on en el transcurs de dos mesos va captar el paisatge del Montseny mitjançant una tècnica puntillista molt personal, que representava amb ingènua aparença de detall la vegetació de la muntanya. Aquestes pintures, les exposà aquell mateix any a l’Ateneu Barcelonès i, malgrat els elogis de Francesc Pujols, que en una conferència va parlar de les muntanyes del Montseny tancades al Saló de l’Ateneu, no va vendre cap quadre.”
Aquest nou fracàs de públic va portar Pidelaserra a abandonar temporalment la pintura i a centrar-se en el negoci familiar.
El Montseny té, doncs, un paper –tardà i indubtablement molt petit, però paper a la fi- en el moviment impressionista. No es pot atribuir ni de lluny un rol central com el de Cotlliure en l’origen del fauvisme o el de Ceret en el cubisme, però sí que va ser protagonista d’una obra trencadora i incompresa en el seu temps, que va donar lloc a una important crisi d’un gran pintor català. Al costat dels esmentats pobles de la Catalunya nord i d’altres com Horta de Sant Joan o Gósol, de gran influència en l’obra de Picasso, situem també, amb humilitat, el Sant Segimon de Pidelaserra i no podem deixar de sentir una mica d’enveja envers el pintor per haver passat uns mesos en un lloc privilegiat del Montseny, pintant amb absoluta llibertat i gaudint d’uns paisatges extraordinaris.
Quan sentim parlar de l’impressionisme, instintivament ens venen el cap imatges de les ballarines de Degas, els nenúfars de Monet o els retrats de Renoir. I, si ens centrem en els paisatges impressionistes, veiem de seguida vistes urbanes de París, pescadors i barques al Sena, estacions de tren emboirades, platges normandes o camps i arbredes del nord de França. I pensem ràpidament en Monet, Sisley, Pissarro, els grans mestres del paisatge impressionista. No hi ha dubte que aquest moviment pictòric està del tot lligat a uns determinats escenaris, genuïnament francesos. No obstant això, alguns paisatges molt més propers han estat també objecte de pintures impressionistes.
Marià (o Marian) Pidelaserra (Barcelona, 1877-1946) està considerat l’exponent més clar de pintor impressionista català, almenys durant una etapa de la seva trajectòria artística. Malgrat que la seva obra inicial s’alinea en l’academicisme, el seu desplaçament a París l’any 1899 va capgirar la seva manera de pintar i ràpidament va adoptar els postulats de l’impressionisme. Tot i que pintats molts anys després, els seus paisatges parisencs estan en línia amb els de Monet, Sisley, Pissarro o Caillebotte. Retornat a Barcelona, l’any 1902 exposa a la Sala Parés un conjunt d’aquests paisatges parisencs, que constitueixen la primera mostra purament impressionista de l’art català.
Profundament decebut pel poc èxit comercial assolit, l’any 1903 Marià Pidelaserra decideix passar una temporada al Montseny, concretament al santuari de Sant Segimon, on practica el puntillisme, una de les variants evolucionades de l’impressionisme. Entre la sèrie de pintures del Montseny, moltes de les quals es troben en col·leccions particulars, destaca un quadre d’un faig -que va entusiasmar el peculiar filòsof Francesc Pujols i que entronca amb la pintura de Vincent Van Gogh-, una vista de Sant Segimon i el quadre Muntanyes des del Montseny. Dia serè al matí, exposat al MNAC i que il·lustra aquest article.
En el llibre de Carles Albesa El Montseny com a pretext es detalla aquesta estada a Sant Segimon, que va marcar la futura trajectòria professional i personal de Pidelaserra:
“Profundament aclaparat, féu, però, un darrer intent per sobreposar-se i es va instal·lar al santuari de Sant Segimon, on en el transcurs de dos mesos va captar el paisatge del Montseny mitjançant una tècnica puntillista molt personal, que representava amb ingènua aparença de detall la vegetació de la muntanya. Aquestes pintures, les exposà aquell mateix any a l’Ateneu Barcelonès i, malgrat els elogis de Francesc Pujols, que en una conferència va parlar de les muntanyes del Montseny tancades al Saló de l’Ateneu, no va vendre cap quadre.”
Aquest nou fracàs de públic va portar Pidelaserra a abandonar temporalment la pintura i a centrar-se en el negoci familiar.
El Montseny té, doncs, un paper –tardà i indubtablement molt petit, però paper a la fi- en el moviment impressionista. No es pot atribuir ni de lluny un rol central com el de Cotlliure en l’origen del fauvisme o el de Ceret en el cubisme, però sí que va ser protagonista d’una obra trencadora i incompresa en el seu temps, que va donar lloc a una important crisi d’un gran pintor català. Al costat dels esmentats pobles de la Catalunya nord i d’altres com Horta de Sant Joan o Gósol, de gran influència en l’obra de Picasso, situem també, amb humilitat, el Sant Segimon de Pidelaserra i no podem deixar de sentir una mica d’enveja envers el pintor per haver passat uns mesos en un lloc privilegiat del Montseny, pintant amb absoluta llibertat i gaudint d’uns paisatges extraordinaris.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)