Venècia

De vegades, anem i tornem a anar a llocs que no ens agraden particularment ni ens resulten especials. En canvi, de forma inexplicable, no repetim les visites a indrets que ens han marcat o ens han resultat extraordinaris. Potser estic generalitzant erròniament i això només em passa a mi, però no ho crec pas.
L’unica explicació que puc trobar a aquest fet és freudiana. Un inconscient que ens reté per conservar intactes uns records, per mantenir immaculats uns moments ja viscuts i irrepetibles, perquè una repetició no resulti decebedora.
Venècia, 1998. Han passat gairebé dotze anys i no hem tornat a la ciutat més bella del món. Una mena d’indolència s’imposa davant de cada oportunitat de repetir el viatge. Bé, no es tracta de repetir. Ni ens tornarem a banyar mai en el mateix riu ni veurem Venècia amb els mateixos ulls: el que veien els meus ulls fa dotze anys és ben diferent del que veuen ara. El pas de la vida va corrent una mena de teló translúcid inalçable.
Ara es presenta una nova possibilitat de tornar-hi. Una opció de trobar-nos amb una Venècia gèlida, ben oposada a la d’aquell juliol, d’una xafogor insalubre que ens feia pensar en la novel·la de Mann. Poques coses poden resultar més atractives que la promesa d’una Venècia hivernal, deserta, boirosa, fins i tot amb el somni de la neu. Però tot i l’atracció d’aquest tresor, les argumentades diferències amb el record idealitzat i el temps transcorregut, apareix una desídia que magnifica qualsevol entrebanc del viatge. Com si una incapacitat gairebé física l’impossibilités.
I així van passant els dies, amb converses de caire organitzatiu i logístic i consultes per veure l’evolució creixent i preocupant dels preus dels bitllets. Amb l’agredolç sentiment que Venècia tornarà a escapar-se.