L’altre dia vaig recordar que havia presentat la meva candidatura als Premis Blocs Catalunya 2009. Veig que els premis ja s’han concedit. Felicitats als guanyadors.
Trobo aquesta notícia a El Punt. Sempre m’han fet una certa gràcia aquests alumnes, suposadament professionals d’èxit, que promocionen màsters i cursos amb fotografies somrients i textos del tipus: Aquest curs em va permetre explotar les meves potencialitats i consolidar la meva carrera professional. Sense comentaris. Em direu que la notícia en qüestió fa referència a un cas aïllat i que una flor no fa estiu, però sempre he pensat que aquestes escoles de negocis haurien d’incloure continguts d’ètica i humanitats. Fa un temps ja vaig escriure alguna cosa sobre això.
A l’Espanyol estem ara entretinguts amb el cas Tamudo. És una notícia que m’entristeix enormement. Quan no es disposa de tota la informació és molt difícil emetre una opinió sòlida, més enllà del que ens dicta el cor, però està clar que el jugador és un emblema de l’equip, la clau de molts èxits, i no pot sortir per la porta falsa (quants tòpics en una frase però això és futbol!). No em crec la imatge que transmeten d’ell la premsa amiga culé i certs programes suposadament humorístics. Em sembla que encara cou aquell 2-2 de l’últim minut al Camp Nou. En qualsevol cas, el més trist és que no sapiguem conservar els nostres valors, que siguem pocs i mal avinguts, que sempre estiguem destruint en lloc de construir, que ens perdem en conflictes inútils (com la nova guerra de les banderes). L’ombra del xiprer veí és molt allargada però, al capdavall, som nosaltres mateixos els que fem erma la terra en la qual hauríem de créixer. Quina pena de club!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada