Pinzellades

Al despatx d'X. un gran finestral dóna a la façana d'una església barroca. A escassos metres -el carreró és estret- tenim la imatge d'un sant de pedra mutilat pel temps i ple de cagades de colom que gairebé presideix la reunió. Imposa.

Unes hores més tard, caminant per aquest carrer, alço la vista per tornar a mirar-lo. D'una cantonada apareixen, però, una mare i dues filles -rosses, franceses, d'una elegància poc comú en aquest barri- que distreuen la meva mirada.

Circulo per la ciutat amb el braç enguixat penjat del coll amb una certa normalitat (ja gairebé m'hi he acostumat) i, com aquell individu de l'acudit que corria amb una enclusa per la sabana per poder llençar-lo a terra si el perseguia un lleó i així poder córrer més, penso que quan torni a tenir les dues mans les meves capacitats seran extraordinàries.

Passo per davant d'una botiga de roba femenina amb un nom que m'agrada: Passé composé. Me'n ve al cap un altre: Comptoir des cotonniers.

Uns operaris treuen el vell cartell de fusta de la llibreria Canuda. Se'ls trenca pel mig.

A la Central m'estic una estona a la secció de llibres en llengües estrangeres i em crida l'atenció -és molt evident- el contrast en el disseny de les portades dels llibres francesos i anglosaxons. Fotografies, il·lustracions a tot color, tipografies estridents a les portades dels llibres en anglès i sobrietat, tons crema i blancs, discreció tipogràfica als llibres francesos. No m'aventuro a treure cap conclusió.

Pels carrers i pels aparadors de les botigues els primers indicis del Carnaval. Buscarem refugi.

A i B

A no parla mai obertament a C de B, però els seus silencis i els sobreentesos diuen molt. B, en canvi, expressa clarament el seus recels sobre A a C, en un crescendo que ha tingut la seva apoteosi quan li ha etzibat, directament, que A era dolent. C és bon amic d'A i de B i, davant d'aquesta situació i de la initutilitat d'una eventual mediació, només pot arronsar les espatlles i obrir els horitzons de les converses, perquè corri l'aire.

No ets encara el millor temps...

Després d'uns dies de fred i vent intens, durant els quals he hagut d'estar reclòs a casa, he aprofitat la bonança d'avui per sortir una estona al jardí. Fa uns dies va passar el jardiner a eliminar els rastres més evidents de la incúria hivernal -fulles mortes, branques sobreres, herbes invasores- i ara el jardí té una aparença més serena i ordenada, com de malalt encara convalescent però que ja ha deixat enrere la fase aguda de la malaltia.
L'altre dia ens enviava l'amiga R. una fotografia del cementiri de Sant Gervasi, on, com cada segon diumenge de febrer, un grup de gent s'aplegava a recitar versos de Joan Maragall davant la tomba del poeta. I indefectiblement, per les dates, ens venia al cap L'ametller:

A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.

D'aquesta manera, com en la darrera estrofa, es començava a albirar avui aquest millor temps, encara llunyà: el sol escalfava, el freixe començava a brotar i l'aire que bufava no era tan inhòspit. També el lilà i la morera apuntaven les noves gemes, mentre el petit roure nascut accidentalment prop del riu mostrava que ja s'ha fet un homenet. El seu tronc comença a fer goig i l'escorça denota maduresa. Hi he passat la mà per sobre: el tacte rugós però alhora càlid m'ha recordat la mà o el rostre d'un vell home de camp. Mentre m'hi recolzava, la vista se me n'ha anat cap a ca l'avi: les arcades, belles i proporcionades, la paret irregular del jardí on un gat prenia el sol, la vella porta rovellada, la caseta del gos en un racó de l'hort... I he pensat que diria a l'R. que aprofités que tenen els paletes per fer arreglar una mica aquesta oblidada caseta de gos, on potser n'hi veurem córrer algun aviat. I així, a poc a poc, va arribant també el millor temps en aquesta casa on la xemeneia comença a fumejar de nou.  

Foscor, vida

Ve l'À. al meu llit i em diu que l'N. és al bany i té por de sortir-ne. Hi vaig i li dic a l'N. que no ha de tenir por de res. Em diu que té por del monstre pelut. Encenc el llum del corredor i li ensenyo que no hi ha ningú. Clar!-diu, com si parlés amb algú curt de gambals- quan obres el llum desapareix.

***
Juguen a construir una petita ciutat, mesclant joguines diverses: hi ha una piscina, un aeroport, una estació... L'N. pregunta per què el tren no corre sol i s'ha de fer moure amb la mà. Respon l'À. amb volguda indignació:
-Què et penses tu, que a la vida tot és automàtic!

Londres NW

Absort, aquests dies, en la lectura de Londres NW, de Zadie Smith. Crec que a la història li costa una mica d'arrencar -o potser va ser una qüestió personal- però en la segona part (en té quatre, la novel·la), apareix amb tota plenitud l'escriptura -i l'escriptora- de raça. Resulta impressionant la capacitat de Smith d'arrodonir els personatges amb petits detalls de la seva quotidianitat, amb aparents nimietats que no són tals. Creix l'admiració -i l'enveja- a mesura que passen les pàgines d'aquesta novel·la d'ambients i de personatges que es retroalimenten. Tinc un record vague, encara que bon record, de Dents blanques, la novel·la que l'any 2000 va consagrar l'aleshores joveníssima Zadie Smith. Aquesta N-W (aquest és el títol original) resulta més experimental, menys evident en la narració, però alhora crec que més rodona. Si em disculpeu, deixo d'escriure per continuar la lectura.