22 de desembre

Amb els ulls innocents i alhora inquisitius propis dels seus cinc anys, mira sorpresa les imatges de la televisió: gent que crida, salta, xarbota ampolles de xampany, mostra dècims de loteria... Al final, emet un dictamen inapel·lable:
- Estan sonats.

L'indi

Conec un entrenador de tennis que, als nanos que estan massa obsessionats amb la qualitat o la marca de les raquetes, els diu que el més important no és mai l'arc o les fletxes sinó l'indi que les dispara. Josep Pla, utilitzant la llengua catalana, va escriure El quadern gris. L'exministra Trujillo, utilitzant el castellà, ha dit al twitter una solemne tonteria. No és qüestió de l'arc o les fletxes, l'important és, efectivament, l'indi.

A París

Ben tapada amb la funda nòrdica i amb el llum ja apagat, el seu caparró rep el petó corresponent. No sé perquè, li dic adéu en comptes del preceptiu bona nit. Respon:
- Home, papa! Que demà ens tornarem a veure, que me'n vaig a dormir, no me'n vaig pas a París!

Blau

Un conte de P. I Maltbie, magníficament il·lustrat per Pau Estrada, explica la història del jove Picasso i el seu gat Minou. M'agrada explicar als meus fills aquest conte que, a través d'una anécdota real protagonitzada pel gat Minou, fantasseja sobre l'evolució de l'obra picassiana des de la tristor de l'època blava fins al més lluminós període rosa.
Aquest migdia, aprofitant una estona de lleure, m'he decidit a visitar l'exposició Viatge a través del blau: La vida, al museu Picasso. És una mostra mínima, que gira al voltant de dos quadres, Terrats de Barcelona i La Vida; una exposició que, per al meu gust, és perd excessivament en tecnicismes al voltant de la concepció d'aquesta darrera obra i dels estudis radiològics que se n'han fet per conèixer-ne millor la gènesi. Però més enllà d'aquesta perspectiva tècnica, només per poder apreciar La vida -un dels quadres més representatius de l'època blava-, per una meravellosa figura femenina del mateix període i per alguns dels esbossos d'aquests quadres, la visita ja val la pena. És el Picasso que, immegit en una bohèmia real i mísera, sap projectar aquest món a través d'una visió personal i nova, combinant els seus dots extraordinaris amb un esforç evident i visible.
Sortint d'aquesta sala, el Museu ofereix una altra exposició, en aquest cas fotogràfica: la donació de David Douglas Duncan. Es tracta d'un conjunt de fotografies de la vida del Picasso madur i d'una de les seves dones, Jacqueline, a la casa de la Californie a Cannes. Són unes fotografies esplèndides, interessantíssimes, però que ens mostren ja un altre Picasso. El Picasso triomfador, reconegut, afalagat. El seu món ha canviat diametralment i també la seva obra. En una de les anotacions que acompanyen les fotografies, Duncan fa notar, amb admiració, que Picasso agafa un carbonet i és capaç de crear, en mitja hora, una obra que representa unes figures esquemàtiques, geomètriques i, al meu parer, sense ànima. Al revés que el fotògraf, no em sorprèn que trigués només mitja hora. Duncan fotografía Picasso dibuixant-la i després jugant amb els seus fills, al davant de l'obra. Veig en aquest Picasso una combinació de creativitat extrema, talent extraviat i una certa renúncia a un esforç que ha esdevingut innecessari.

Calendari

Tot i que no és un dels meus poetes de capçalera, considero que Miquel Martí i Pol és autor d'alguns poemes extraordinaris, d'un sentiment pur i diàfan. De vegades, també amb un diagnòstic afinadíssim de la realitat, com en aquest Calendari:

Calendari

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l'hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l'ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l'amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d'aventura.
-No exagereu
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

(Del Llibre de les solituds)

Quan els semàfors duraven un minut

Arribava tard a una cita i, mentre caminava apressadament, anava fent càlculs del temps que trigaria en arribar. No m'agrada gens que em facin esperar i, en justa reciprocitat, encara em molesta més fer esperar. Estimava el meu retard en uns cinc minuts fins que m'he trobat en vermell el semàfor per creuar la Gran Via. L'espera ha durat una bona estona i ha estat llavors quan he recordat que, de ben petit, la meva àvia -que llavors vivia a la ciutat mentre nosaltres ho fèiem al poble- m'explicava els rudiments de la vida barcelonina. Els semàfors duren un minut, em deia, i quan el senyor verd, que duia un barret, comença a moure's vol dir que està a punt de posar-se vermell. M'ho deia mentre passejàvem de la mà per aquells carrers de l'esquerra de l'Eixample que llavors eren encara un autèntic barri. Fèiem camí cap al mercat del Ninot, la botiga del mut, el colmado d'en Rossendu o la sabateria de la valenciana. I m'explicava que a les cantonades es podia aparcar fins a les vuit del matí, que els camions travessaven Barcelona pels carrers de Mallorca i València i que els semàfors duraven un minut. No sé quan ha trigat a posar-se verd l'actual semàfor de la Gran Via, però segur que no ha estat un minut. De fet, segurament hi deuen haver comptats semàfors que durin exactament un minut, però moltes de les veritats de la infantesa resulten així d'inexactes. Tanmateix, amb el pas dels anys, trobem a faltar aquestes certeses. Aprenem que les veritats són, en general, relatives però no per això ens sentim més còmodes davant d'una realitat tan elàstica. I de vegades enyorem els semàfors que duraven -tots, sense discussió possible- un minut.

Lana

Un famós dissenyador de moda -no recordo quin- deia que es podia portar una corbata lletja, sempre i quan se'n fos conscient. L'amic X. m'explicava un dia que estava totalment convençut d'haver-se enamorat de la noia equivocada, però que era incapaç de resistir-ne l'atracció.
De vegades ens sentim captivats per certes obres d'escriptors, músics, artistes, tot i saber que no passarien determinats exàmens objectius, o bé sent conscients que vénen acompanyades d'una estratègia de mercat que posa en dubte la seva autenticitat. És en aquest context d'un cert dubte i alhora d'evidència sobre la innegable pàtina comercial que l'acompanya, que s'emmarca la meva fascinació per la cantant nord-americana Lana del Rey.
Però la veu càlida de la novaiorquesa, la seva elegància de portada del Vanity Fair, la seva sofisticació retro i la torbadora atmosfera de les seves cançons em resulten profundament captivadores. L'estètica art déco que acompanya Lana del Rey, envoltada sempre d'un filtre de llum tènuement antiga, resulta extraordinàriament harmònica amb la seva veu inconfusible i la seva inquietant bellesa. Càlida i gélida, fràgil i dura, moderna i vintage, musa d'una tristesa sofisticada, així és Lana del Rey. I no resisteixo impregnar-me d'aquesta tristesa d'estiu:

Kiss me hard before you go, summertime sadness


   

Pissarro

Pensava l’altre dia, mentre recorria les sales de l’exposició de Pissarro al Caixafòrum de Barcelona, en els estranys mecanismes que arriben a generar la comunió –no m’acaba de convèncer la paraula però és la que s’acostuma a utilitzar-entre creador o obra i espectador. Potser seria més correcte parlar de comunicació, ja que l’obra no deixa de ser un missatge que l’emissor fa arribar a un receptor, el resultat de la qual gira al voltant de la capacitat del receptor de comprendre i sentir com a propi aquest missatge.
Aquesta teoria simplista i segurament banal ve al cas perquè sempre m’he preguntat –de vegades amb un cert sentit de culpa- sobre la meva incapacitat d’entrar en determinades obres, autors o moviments artístics i literaris valorats majoritàriament i general com a cims culturals. Per posar algun exemple concret: per què em cau de les mans Guerra i Pau? Per què majoritàriament em deixa fred certa pintura barroca (quadres de sang i gent morta, segons la meva filla N.)? No he sabut encara trobar-hi una explicació convincent, més enllà de la lògica evident de sentir-me més a prop d’un paisatge de plein air que d’una escena mitològica, d’una història quotidiana que d’un gran argument.
I també és lògic que sorgís aquesta reflexió en la visita d’una exposició d’un dels pintors més meus: Pissarro. Després de recórrer museus i de molt pensar-hi, he acabat descobrint els meus propis grans referents pictòrics, que són tres: els primitius flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling, Bouts... posteriorment Brueghel), el segle XVII holandès (Vermeer, Hals, Rembrandt, de Hooch...) i l’impressionisme francès. Ja sé que existeix una tendència a menystenir aquest darrer moviment tan mainstream i prostituït comercialment, però jo en tinc prou amb enfrontar-me amb unes quantes teles de Sisley, Monet o Pissarro –el meu triumvirat predilecte- per dissipar qualsevol dubte. Per no esmentar Cézanne, és clar...
Escriu avui Andrés Trapiello a Hemeroflexia, seguint el fil d’una anotació dels diaris de Tomás Segovia, que cada lector verdadero encuentra su verdadero poema cuando lo necesita, si está atento. Sería mejor decir que poemas verdaderos hay los justos, ni pocos ni muchos, ni más ni menos, los que ese lector atento busca, unas veces en las eminencias de la Historia de la Poesía y otras en sus arrabales, ignotos y apartados de la mirada de las gentes, tan verdaderos aquellos como estos. Doncs és això mateix el que ens ocorre davant de determinades obres artístiques: hi trobem la poesia que necessitàvem, la nostra pròpia veritat. En l’esmentada exposició de Pissarro, aquesta poesia pròpia se’ns apareixia sovint en molts quadres, en moltes sales, després desapareixia en altres, sense saber ben bé per què, però acabava tornant, sempre en aquells paisatges del nord de França, fossin rurals o industrials, amb cels blaus o grisos, amb arbres nus o verds, amb camps o boulevards, amb teulades de poble o xemeneies de fàbriques, amb rierols o grans barcasses... Poesia del paisatge auster, de l’aire pur, de la sinceritat...

Taxista

Avui, mentre badava per la finestra del taxi que he agafat per tornar cap a la feina després de dinar, el taxista m'ha etzibat: - Em permet que li faci una pregunta? El meu català no és gens bo i segurament vostè això m'ho podrà aclarir. Tot seguit m'ha assenyalat el rètol d'una cínica dental que anunciava Odontologia i implantologia i ha formulat la pregunta: - En català, no passa com en castellà que si la paraula següent comença amb una i la conjunció i (bé, no ha dit conjunció però ens hem entès de seguida) es transforma en una e? Li he confirmat que, efectivament, en català es manté la i i m'ha semblat que l'home quedava satisfet. Jo també he experimentat una certa satisfacció per haver pogut participar en aquesta ínfima anècdota i, sobre tot, perquè he pensat que mentre algú tingui encara petits interessos com aquest no tot està perdut al món.

Adults

Escriu avui Quim Monzó a La Vanguardia sobre la generalització del costum de fer-se petons per saludar-se, fins i tot entre desconeguts. En general, comparteixo la seva opinió sobre aquesta banalització dels petons, però el que realment m'ha fet gràcia és la coincidència amb l'observació que va fer-me fa pocs dies la meva filla.
Deia l'N.: Els adults -i utilitzava aquest terme amb un cert to despectiu- quan us feu petons no els feu ben fets, feu així- i acostava la seva galta a la meva i feia un petó a l'aire.
Efectivament, coses dels adults.

Quinze anys

A risc de convertir aquest bloc en un monogràfic de nostàlgia musical, reprodueixo avui aquest fragment de l'article de Javier de las Muelas al Magazine de La Vanguardia sobre el Gimlet, local emblemàtic del barri barceloní de la Ribera. Escriu per acabar de las Muelas: Y siempre había música. Esencial en mi vida: Ramones, Clash, Devo, Talking Heads, Pretenders, B-52's, Secretos, Radio Futura... Algún tema de Sisa, Gato Pérez, Julio Iglesias y mi canción favorita: Para ti, del grupo Paraíso. Muchas parejas surgieron del Gimlet. Siempre intentábamos que la chica, en vez de un refresco, eligiera un cóctel. Al pedir el tercero sabíamos que la película tendría buen final. I sí, era magnífica aquesta cançó de Paraíso, que recordo haver escoltat en dos formats. Primer en cassetes que ens gravava l'amic J. reaprofitant cintes de Superéxitos del 79 i similars que regalaven les caixes d'estalvi -quan encara no es dedicaven a vendre participacions preferents- i després en un recopilatori en disc de vinil -La edad de oro del pop español- que encara guardo amb respecte. Teníem tretze, catorze, quinze anys, la modernitat entrava en comptagotes -les cintes que el nostre amic J. portava de Vinaròs- en el nostre racó de la vall i ni imaginàvem que les noies que ens agradaven canviessin la cocacola per un còctel, però el món se'ns començava a dibuixar, amb tots els seus clarobscurs. Cançons com aquesta emergeixen quasi de la boira però el record esborra tots els grisos de l'època.

A dormir (II)

Poso a dormir l'N. i, com que no l'he vist en tot el dia, no puc deixar de jugar amb ella. Li faig pessigolles i, com que en té moltes, de seguida em diu que pari. Però jo faig com si me n'anés i segueixo fent-la riure agafant-la pel clatell. Fins que em diu: - Va, papa, prou. Punto pelota!

Italià

Dimecres: un mal dia, ànims baixos. Al migdia decideixo anar a distreure'm a la fira de llibres vells del passeig de Gràcia. Però no aconsegueixo interessar-me pels llibres ni per les parades. Camino sense esma entre la gent, absent, fins que em para una senyora d'uns seixanta anys. Em pregunta en italià per la casa Batlló. Li contesto instintivament, no sé ben bé per què, en anglès. Però no m'entén i em pregunta si no parlo italià. Li responc que no, però com que l'explicació és molt senzilla -som a tocar de l'edifici- balbucejo quatre paraules en un italià impostat de la plana de Vic. Em dóna les gràcies per les indicacions i, mentre se'm va, em diu amb simpatia meridional acompanyada de la corresponent gestualitat:

- Si! Parla italiano!

No puc estar-me de somriure-li jo també. Curiosament, aquesta trobada ocasional ha dissipat, ni que sigui per uns moments, humors tèrbols i obscurs.

Notes

Al cinema Alhambra de la Garriga l'affiche, poèticament simbòlic, de la pel·lícula Therèse D. El rostre de la bellíssima Audrey Tautou tacat pel negre de la pintura dels ulls que ha fet córrer una llàgrima. I aquesta historia, la de la burgesa Therèse Desqueyroux. de la novel·la de François Mauriac, infeliçment casada, que no deixa de ser, penso, un desideràtum del romanticisme masculí.

***

Llegint La maleta del náufrago, de Felipe Benítez Reyes. Un parell de dards que l'autor encerta en el centre de la diana:

Magritte es, fundamentalmente, ingenio, que es no ser gran cosa.

La prosa de M. Manent como un paisaje de hierba mojada.

***

Trobar-se, de vegades, a la vida en situacions totalment inesperades i defensar-se vivint-les com una pura irrealitat.

***

Efecte flashback d'una cançó que sona a la ràdio del cotxe. Vint-i-cinc anys enrere a la casa paterna: un vinil que gira al tocadiscs mentre una llum daurada entra pels vidres antics, irregulars, de la finestra de la cambra. M'abraça la mandra d'un dia còmode de Setmana Santa, un dia sense significació -dimarts o dimecres- i sense massa coses a fer. Una lletra de desamors que parla d'un carrer gris de París contrasta amb la calidesa de la llum del sol i amb la il·lusió de l'espera de l'hora de trobar-me amb ella.
I ja ha passat un quart de segle. Y en mi vieja habitación hay cortinas para que no entre el sol.

A dormir

Poso a dormir l'N. Li faig un petó, ella em fa una ametralladora de petons i quan me'n vaig sento que em diu:
- Papa, que dormis com un tronc, que avui has corregut molt i deus estar molt cansat.
Li dono les gràcies. No sé què més dir.

Divine Deco

Fa unes setmanes ja vam escriure sobre Hidcote manor. Era aquella mansió anglesa on vam pilotejar amb velles raquetes de fusta enmig d'uns jardins bellíssims. Doncs bé, tot just abans de sortir a passejar pel jardí, el visitant té la possibilitat de visitar la recreació que s'ha fet en una de les habitacions de la casa del despatx del seu creador, el major Lawrence Johnston. I molt oportunament, en aquella cambra hi sona  un disc de swing, una de les músiques de l'època, que ajuda a crear l'atmosfera del que imaginem era la vida d'aquell militar esdevingut col·leccionista botànic.
Els anglosaxons, bons negociants, posen a la venda després aquell disc, Divine Deco, a la botiga del manor i, és clar, els mediterranis mitòmans no ens podem estar de comprar-lo. I avui, quan tota la familia ha sortit a comprar, en la benaurada solitud de la casa, l'he fet sonar per posar-me a escriure aquestes ratlles.

Meravelles

Truco a casa. S'hi posa l'N.

- Hola papa!

- Hola N.! Com ha anat el primer dia de col.le?

- Molt bé! La meva mestra es diu Alícia... com la del país de les meravelles.

Paradisos

Retornen aquests dies breus imatges de l'estiu, que ens semblen ja pròpies d'un temps llunyà, com si s'haguessin vestit del color sèpia de les velles fotografies. Piscines, cotxes amb el volant a la dreta, arenals a la vora del mar, carrers de cases georgianes... són els escenaris d'un conjunt de moments d'un passat sorprenentment recent. I d'aquests records un em crida especialment l'atenció pel seu to hiperbòlic i humorístic. Som a la piscina, l'N. i jo. Li agrada que la llenci enlaire, amb el nas tancat que diu ella. Després de cada llençament surt de l'aigua buscant l'aire per respirar i nedant rudimentàriament, amb les dificultats de la primera infantesa, fins arribar on sóc i agafar-se'm. Demana repetir l'operació una i altra vegada. Fins que provo una alternativa. L'assec a la meva espatlla i la llenço amb un capgirell cap enrere. Tot just ho acabo de fer, m'adono que ha estat un moviment massa agosarat i penso que sortirà espantada, potser plorant, de l'aigua. Però no. Ve com sempre cap a mi i em diu, feliç, en castellà: es lo mejor que me ha pasado en la vida. No cal dir que s'ha convertit en la nostra frase de l'estiu.

***

Un nou retard dels ferrocarrils de la Renfe em regala la possibilitat d'acabar la lectura d'un llibre excel.lent: Solsticio, de José Carlos Llop. Records d'infantesa i evocació d'un escenari perdut que esdevé una mena de llavor que farà créixer l'arbre de la creació literària. Escriu Llop que el tiempo de Betlem fue el tiempo de la verdad. El tiempo donde no había pasos en falso y todas las cosas eran verdad y eran esenciales. Sí, conec perfectament aquest sentir: la certesa que fou en aquells moments on tot era cert i real. Potser sí que aquells jocs -d'aigua o de terra- eren el millor de la vida.

On són?

Què se n'ha fet? Els recordo ajeguts davant d'una casa de colònies amb el sac de dormir o la motxilla com a coixí. Són joves, molt joves. Quasi nens. Tot i que això mai ho admetrien. Tenen converses banals i riuen molt. Fumen els seus primers cigarrets (i en algún cas, els últims). No els preocupa res. No saben què els espera ni els interessa en absolut. La nit anterior alguna companya de classe els ha mirat amb uns ulls que no havien vist mai. S'han perdut en laberints d'arbres, de braços i de nit. Aparenten no estar desconcertats i segueixen rient amb estridència. Els imagino com una espècie extingida, llunyana, perduda. Però si tanco els ulls, els veig encara perfectament. Reviuen quan sonen certes músiques i allí, en l'era d'aquella masia, en un radiocassette igual d'arcaic que ells, sonaven nítidament aquests acords que m'emocionen.

Dunlop Maxply Fort

Hidcote manor. Un altre bellíssim jardí anglès. Parterres amb flors de tots colors, un estany utilitzat originàriament per banyar-se, extensions de gespa obertes als contigus camps de cereals. Un paradís victorià amb aquest bri de desordre propi dels jardins anglesos. Un indret on asseure's a llegir i potser també a escriure odes als rossinyols o als lligaboscs. Els nens corren, potser un xic massa mediterranis, i persegueixen butterflies, dragonflies i ladybirds. Una d'aquestes marietes farà un llarg viatge en cotxe a les mans de l'N. i serà alliberada amb vida -no sap la sort que ha tingut- al poble de Broadway.

El jardí és gran i en un dels extrems una pista de tennis convida als visitants a fer uns tocs. Hi entrem, agafem les velles -i belles- raquestes que s'ofereixen (maxplies, donnays, slazengers...) i juguem una estona. L'À. es queixa però a mi em sembla que es colpeja millor la bola amb aquestes raquetes d'altres temps. Els moviments em resulten més elegants, els cops més profunds, el so -cloc- més pronunciat. Per no parlar de l'eco literari, a mig camí entre Finzi-Contini i Brideshead. Aquests quatre tocs, als quals vol afegir-se també l'N., d'un esport tan familiar per a nosaltres però practicat en un racó tan especial d'aquesta illa, constitueixen un dels moments més poètics del viatge. Algun dia caldrà fer una antologia literària del més elegant dels esports.

 

The bitter end

Quan vaig a córrer començo sempre les meves curses amb aquesta cançó, que transmet energia i força per començar. Contràriament al seu títol, crec que el seu ritme s'adiu més a una empenta inicial que no a un final amarg, extenuant, al límit de les forces. Però no es pot obviar l'amarg missatge final de la cançó. Una música magnífica, estrident, sorollosa, inapel·lable, que cal escoltar a un volum alt. Placebo, The bitter end:

 

A la torre de Broadway

A la torre de Broadway passegem, gaudim del paisatge, mirem els cèrvols des de l'altre costat de la tanca, correm, juguem a amagar-nos darrera els arbres...Es fa tard -a l'anglesa: són quarts de sis de la tarda- i la gent comença a marxar. L'aparcament va quedant buit, però hi ha un cotxe que fa el camí invers i arriba llavors. Baixen un pare, una mare i un nen. La mare vesteix niqab. Es fa estrany en aquell indret. Podríem reflexionar ara sobre el que és cultura i el que ès barbàrie. Crec que no cal: l'obvietat s'imposa. No puc deixar de mirar-me aquella dona mentre retornen cap al cotxe. En un moment donat gira el cap i les nostres mirades es creuen. Encara que pugui semblar un tòpic o un artifici, el cert és que els seus ulls són preciosos, intensament negres. Sóc jo qui aparta la mirada, no sé si per dissimular, per timidesa o per pena. Seguint les ordres del pare de familia, pugen tots al cotxe -un BMW- i se'n van, enduent-se la seva història, que no puc deixar d'imaginar-me trista.

Discutir

Estan asseguts a la moqueta d'una llibreria de vell, jugant a pasar-se una eruga de goma de color fúcsia que hem comprat a l'N. Mentre vaig repassant prestatgeries sento:
- A., juguem a discutir?
- No.
-Va, juguem!
- Et dic que no vull!
- Que sí!
- No!
- Sí!
-No!

Happy is England

 

¡Feliz es Inglaterra! Ya me contentaría
no viendo más verdores que los suyos,
no sintiendo más brisas que las que soplan entre
sus frondas confundidas con las leyendas grandes;
pero nostalgia siento, a veces; languidezco
por los cielos de Italia; íntimamente gimo
por no hallarme en el trono de los Alpes sentado,
para olvidar un poco lo mundano y el mundo.
Feliz es Inglaterra y dulces son sus hijas,
sin artificio: bástame su encanto tan sencillo,
sus blanquísimos brazos, que ciñen en silencio;
pero en deseos ardo, a menudo, de ver
bellezas de mirada más honda y de sus cantos,
y de vagar con ellas por aguas del estío.

(John Keats, Happy is England. Traducció al castellà de Marià Manent).

 

John Keats, Odes. De la More Press. London.

Imatges de Hay

Fa temps vàrem escriure unes cròniques detallades d'un viatge a Hay-on-Wye. Ara deixarem només algunes imatges, esqueixos d'una curta estada en aquest poble gal·lès, on tot gira al voltant dels llibres vells. Imatges que conviuen amb el record d'una prestatgeria plena de primeres edicions dels autors del grup de Bloomsbury, a Addyman annex, del caràcter únic de la honesty bookshop del castell, on es paguen els llibres a mitja o una lliura en una guardiola, dels infinits racons a vessar de llibres a l'espera del lector adequat...

Kelmscott Manor

Després de recórrer milles i milles per carreteres estretes amb l'acompanyament monòton del cel gris, que no cessa de deixar caure guspires d'aigua, i el verd omnipresent dels camps, arribem per fi a Kelmscott Manor. Ens queda, però, encara, una caminada de deu minuts des de l'improvisat aparcament, que acaba de convertir l'escepticisme familiar en pura reprovació. Coneixen de sobres la meva mania per conèixer les cases dels artistes i, sobre tot, el geni dels llocs que van deixar empremta en les seves creacions. William Morris qualificava la vella propietat de Kelmscott de cel a la terra i inicialment això pot sorprendre. Ni l'indret és especialment bell ni les condicions del clima són les millors ni la vida hi sembla fàcil. Però tot és creuar el llindar de la casa i entendre el que aquell món representava per l'inclassificable artista britànic.

En poques cases d'escriptors o artistes resulta tan fàcil impregnar-se d'un món de creció com a Kelmscott Manor. Tot i conèxier ben poc l'obra polièdrica de l'impulsor del moviment Arts and Crafts i sense sentir especialment proper el corrent prerafaelita, és difícil deixar de valorar aquí l'obra de Morris i la dels seus coreligionaris com Burne-Jones o Dante Gabriel Rosseti. En aquest indret es fa del tot evident la concepció global de l'art que tenien aquests artistes i la seva capacitat de percebre i crear bellesa en totes les disciplines. Així, mai un viatge tan pesat havia estat tan productiu i familiarment reconegut. Des d'ara sumem Morris als nostres interessos i ens mirem amb uns altres ulls les donzelles lànguides de Dante Gabriel Rossetti.

 

Chipping Campden II

Al capvespre, camino sol cap a l'església del poble. Passo pel costat de les belles almhouses mentre el campanar llueix -avui sí- per la llum de l'horabaixa. Mentre prenc algunes fotografies em passa pel costat una parella d'adolescents (ja els he vist algun altre dia) que, pel seu look ultramodern, s'escaurien més pels carrers de Camden que de Campden. Entro al recinte de l'església i camino entre les làpides del cementiri per trobar el punt idoni des d'on fotografiar les magnífiques i ornamentades banqueting houses de la finca annexa. Sento unes veus darrera uns arbres: dos nanos asseguts en un banc, que parlen de les seves coses totalment aliens tant a la bellesa de l'indret com a la transcendència de l'entorn. La mort, tan propera i evident allí, els resulta absolutament indiferent. Mentrestant, m'enfilo a un mur i, per fi, tinc al meu abast els camps de l'antic domini de Sir Baptist Hicks, del qual resten només les antigues construccions per als convidats a les festes, les banqueting houses, que fotografio ja amb la llum molt baixa, enquadrant-les amb la lluna. Es va fent fosc i els nois marxen. Quan passo pel banc on seien llegeixo la inscripció que recorda a Bruce i Dorothy, també passed away.
Escrivia Josep Pla -cito de memòria- que davant les creus de terme de quatre cementiris de l'Empordanet vistos des de Sant Sebastià va sentir-se per sempre unit a aquella terra amb lligams immortals. En aquest país que no és el meu, la presència de la mort en aquest moment de pau i bellesa, em fa sentir la necessitat de viure amb passió cada dia.

L'abadia de Hailes

Semblava d'entrada un indret de poc interès: les escasses restes d'un vell monestir, lluny de la magnificència romàntica d'una altra abadia relativament  propera, la de Tintern.

Però si resulta comprensible que els murs, arcs i contraforts de Tintern, despullats de vitralls i descoberts de voltes, exercissin una poderosa atracció cap als pintors del segle XIX i inspiressin una de les grans composicions de Wordsworth, semblaria que la modèstia de les restes de Hailes pogués resultar decebedora. Però tot és començar a recórrer els espais de la vella construcció per sentir-se proper al sentiment romàntic que semblen desencadenar aquestes runes medievals. Arcs, bases de columnes i restes de mur descansen sobre el verd intensíssim de la gespa, el vent bufa suaument, fresc, els núvols els ha acabat de pintar Constable. Els arbres, centenaris, són tots d'una bellesa rotunda: castanyers bords, roures, plataners, salzes...  Els nens corren com petits cérvols.
Han desaparegut les parets i la vida d'aquest vell monestir, però n'ha quedat la pau d'aquella vida austera i retirada. Segles d'abandonament i pillatge -en queden els graffittis d'altres èpoques- no han acabat amb el geni de Hailes.
 

 

Chipping Campden

Són les sis del matí, però la llum del dia entra amb intensitat a través de les cortines. No plou, encara. Han tocat les campanes de l'església veïna, preciosa. Regna el silenci. Només se sent algún tudó. Els nens dormen a la seva habitació i la G. al meu costat. Escric aquestes línies amb l'iPhone, amb dificultats. No goso llevar-me per no trencar l'encanteri, però voldria sortir a recórrer ja de bon matí els carrers d'aquest poble meravellós. Sé que farà fred fora del llit, però també que tindré per mi sol aquest llarg carrer de cases de pedra daurada i antiga, aquest fragment una mica endolcit de la vella Anglaterra. Em llevo.

Hay-on-Wye

No cal dir res més.

Fent camí

Em deia l'altre dia un amic que el passat no torna mai més però que el futur és ben nostre. Jo no hi acabo d'estar d'acord. És evident que no podem tornar enrere i que, al mateix temps que el present se'ns escola de les mans, el passat se'ns escapa sense remei, però crec que no el perdem per sempre. El record i les vivències ens esculpeixen dia a dia i tots portem a sobre el nostre passat.
Aquests dos últims anys he perdut els meus pares. He guanyat, però, el seu record i, amb la perspectiva de la seva pèrdua, he après a afrontar la vida amb més coratge i a viure-la amb més intensitat. Possiblement hagi sobrepassat ja l'equador de la meva vida (nel mezzo del cammin di nostra vita que escrivia Dante) i sento amb força el brogit del pas del temps. Mentre de joves veiem amb despreocupació el temps com un bloc de gel que es va desfent amb lentitud, ara comença a assemblar-se ja al raig d'aigua que surt d'una font i que, assedegats,  intentem agafar amb les mans. Així, cal aprofitar les oportunitats que la vida ens ofereix i, fins i tot els que no som homes d'acció, ens embranquem en aventures inesperades.
Em costa molt tancar etapes de la vida. Amb els anys ens anem construint una familia que ens acompanya i ens fa menys agudes les arestes del dia a dia. Els membres d'aquesta familia ens modelen també la manera de ser i d'entendre la vida. I quan un dia decidim canviar de casa, tot i saber que no els perdem, enyorem extraordinàriament a aquells que ens han acompanyat cada dia.
Per cada moment  hi ha una música. No sé per què aquests dies m'acompanya aquesta cançó. S'adapta molt bé al meu estat d'ànim i l'escolto molt. Curiosament, aquesta nit en el mateix instant d'engegar la ràdio del cotxe per tornar cap a casa, a l'emissora que tenia sintonitzada han sonat els seus primers acords. Ha estat inesperat. Diuen que les casualitats no existeixen.



You taught me everything I know
Wave goodbye
Wish me well..
You've gotta let me go

Camus a Lourmarin

Interessant l'article d'avui de Joan de Sagarra a La Vanguardia sobre Camus i Lourmarin. Explica que va visitar fa pocs dies aquest bonic poble provençal per recórrer els passos de l'escriptor d'Alger. Curiosament jo també vaig ser-hi fa unes setmanes i els nostres peus també van fer camí cap el petit cementiri per retre homenatge a un escriptor íntegre i valent. Casualment fa un parell d'anys vaig escriure també un article a El Punt arran de la polèmica sobre el possible trasllat al Panteó parisenc de les despulles de Camus.
Dibuixa ara Sagarra un poble acomodat a l'estiueig de famílies benestants. No li falta raó. Costa imaginar-se a Camus passejant-se pels seus carrers o seguint les evolucions de l'equip de futbol local. Però no és menys cert que, malgrat aquesta colonització pel turisme d'elit, Lourmarin no s'ha alienat davant les masses i ha sabut preservar el seu caràcter: l'arquitectura popular, el viure reposat, la gastronomia local... Tanco els ulls i encara enyoro les façanes de les seves cases, els finestrals de fusta, la música de l'aigua de les fonts.

Sant Joan

No tinc bon record dels matins de Sant Joan. Acostumen a començar amb un despertar desagradable, amb els llençols que s'enganxen per la calor i la corresponent cremor a l'estómac pròpia d'una digestió pesada. Després ve la llum encegadora del dia que comença massa tard, amb un cel quasi blanc, uns carrers bruts, deserts i polsosos, amb restes de papers i petards, i uns rostolls secs i esgrogueïts. El cos respon amb lentitud, amarat de suor, enmig d'un silenci anòmal.
Avui és diferent. Em desperto amb una sorprenent lleugeresa quan tothom encara dorm. La casa és fresca. Baixo les escales en silenci i obro una persiana. Veig un cel blau, magnífic, que acompanya el jardí verd i una mica humit. Al móvil, no hi veig el verd del whatsapp però sí que a algú li agraden les fotos de Bruges que vaig penjar ahir a l'instagram. M'assec al sofà i començo a llegir Scott Fitzgerald. En la penombra d'aquest matí no sento tan llunyà aquest món estrany de Hermosos y malditos.

James Salter

No coneixia James Salter. De fet, encara el conec ben poc, només n'he llegit un llibre. Però n'he tingut prou per adonar-me que es tracta d'un escriptor de raça. Tot i que he trobat La última noche un llibre irregular, algunes de les històries que conté m'han resultat extremament emocionants. I que un llibre emocioni contraresta qualsevol irregularitat. Són els de La última noche contes d'amor, desig, traïció, record, amb sentiments que apareixen descarnats. Tenen coses de Cheever i també de Scott Fitzgerald. O això em sembla a mi. Antonio Muñoz Molina en destaca La última noche, el conte que dóna títol al volum. Jo, en canvi, em quedo amb Palm Court, que em deixa amb una profunda recança per la fallida història entre Arthur i Noreen. Un regust amarg, que el temps disfressa però no atenua, que em recorda també, salvant totes les distàncies, alguna història del gran Tabucchi de Pequeños equívocos sin importancia.
No cal que digui que correré a la llibreria a buscar més salters.
 

Nighthawks

Hi ha obres que, tot i ser reproduïdes fins la sacietat, no perden la seva poesia. Potser perquè tots ens hem sentit en algun moment nighthawk.

I segurament pocs pintors han inspirat. directament o indirecta, tanta poesia com Edward Hopper. Segurament el poema més conegut sobre Nighthaws sigui el de Wolf Wondratschek, que ens dibuixa així la parella:

They don’t say a word, and why should they?

Both of them smoking, but there is no smoke.
I bet she wrote him a letter.
whatever it said, he’s no longer the man
who’d read her letters twice.

Indústria

Arran d’una magnífica exposició al Caixafòrum de Barcelona, durant un temps vaig interessar-me per l’obra de William Hogarth, especialment pels seus gravats. Té unes sèries excel•lents, mig morals mig satíriques, sobre la vida i costums de certs personatges: Marriage-à-la-mode, La carrera d’una prostituta, La campanya electoral... Recordo que d’una d’elles em cridà especialment l’atenció el nom en anglès: The Industrious ’Prentice, sobre la carrera d’un aprenent treballador en contraposició al seu simètric gandul: The Iddle ‘Prentice.
Aquest adjectiu industrious no sé si s’utilitza gaire actualment en anglès o és més aviat propi de l’època georgiana. En qualsevol cas, en el català actual l’adjectiu equivalent sí que s’usa ben poc, tot i que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans en deixa ben clar el significat en l’accepció que ens ocupa:

industriós -osa
1 adj. [LC] Que obra amb indústria, amb enginy i destresa. Un home industriós.

I el substantiu:

indústria
1 1 f. [LC] Destresa enginyosa a executar una cosa. És admirable la indústria de les abelles, formigues i altres animals.

Faig el propòsit, doncs, d’utilitzar més aquest adjectiu i també el substantiu original per la connotació positiva d’un terme, que en l’altra accepció més generalitzada (la referida a l’activitat humana de producció de béns i serveis), ha tingut estranyament durant dècades una visió esbiaixadament negativa. Unes quantes generacions hem estat educats –o ensenyats- amb un èmfasi excessiu, crec jo, en el vessant negatiu de la indústria. A l’escola, als mitjans de comunicació, quasi només es tractava de la indústria per explicar els seus efectes en la contaminació atmosfèrica o la pol•lució dels rius. Recordo imatges de fàbriques als llibres de text: xemeneies, fum negre, rius bruts.
Ens vam fer grans i la consciència mediambiental es va estendre, la qual cosa va resoldre o pal•liar molts d’aquests efectes negatius de la indústria. Però llavors ens vam fer rics –o això crèiem- i vam passar a considerar que el model industrial era una cosa arcaica i superada. Quasi parafrasejàvem Unamuno amb un que fabriquen ellos. Però va arribar la crisi i sembla que ara veiem les coses d’una altra manera.
Diumenge passat TV3 va emetre un interessantíssim reportatge sobre les iniciatives empreses a Igualada per revitalitzar l’activitat creativa i industrial de la població, capital durant dècades de la indústria tèxtil. I em va agradar escoltar l’alcalde de la ciutat dient obertament que l’aposta de l’economia de la vila, més enllà dels serveis, havia de ser l’activitat industrial.
Recordo haver sentit explicar l’anècdota d’un vell industrial que en els últims anys de la seva vida s’asseia en una cadira a mirar la roda que alimentava d’energia els telers de la seva fàbrica. Aquella roda que girava era símbol de normalitat i prosperitat.
Penso en això mentre veig, de matinada passant en cotxe per la carretera, el fum que surt de la xemeneia d’una fàbrica. Em sorprèn a aquelles hores de la nit aquell fum blanc, il•luminat per uns focus, en contrast amb la negror del cel nocturn. És un fum bonic, blanc immaculat, que em fa sentir la fascinació dels futuristes per les màquines. Experimento un futurisme revisitat, un industrialisme vintage, que em fa tancar aquest text amb uns versos de l’Oda triomfal de l’heterònim més genial de Pessoa, Alvaro de Campos, en traducció de Joaquim Sala-Sanahuja:

A la dolorosa llum de les grans làmpades elèctriques de la fàbrica
tinc febre i escric.
Escric escarritxant de dents, esfereït per tota aquesta bellesa,
per tota aquesta bellesa totalment desconeguda dels antics.

Oh rodes, oh engranatges, r-r-r-r-r-r-r etern!
Ferm espasme retingut dels furients mecanismes!
Furients fora i dins de mi,
per tots els meus nervis disseccionats,
per totes les papil.les enfora de tot allò amb què sento!
Tinc els llavis secs, oh grans brogits moderns,
de sentir-vos massa arran,
i em bull el cap de voler cantar-vos amb excés
en l’expressió de totes les meves sensacions
amb un excés contemporani de vosaltres, oh màquines!

Solitud

Des d'ahir ens hem quedat tots una mica més sols.

Ritme

Vaig assegut al tren, d'esquena a la finestra, llegint Miseria y compañía, l'últim volum dels diaris d'Andrés Trapiello. Entra una noia i s'asseu al meu costat. De la bossa treu també un llibre voluminós. El miro de reüll i en veig el títol, El ocho. No em diu res, més enllà de l'estètica de l'edició que permet identificar-ne perfectament el gènere. Es posa en la mateixa postura que jo: cama dreta creuada sobre l'esquerra i llibre a la falda. Em fixo en les sabates, molt cridaneres, taló alt i puntera brillant de coure. Contrasten amb les meves, negres i llises. En un moment donat, el tren fa uns moviments bruscos i les nostres cames penjades oscil·len harmònicament en paral·lel, perfectament sincronitzades. Això em fa pensar que més enllà de les diferències -representades en aquesta escena per llibres i sabates- n'hi ha prou amb una petita intervenció de l'entorn per igualar-nos a tots i per fer-nos ballar al mateix ritme.

Cotxe, tren, vida

Un dia, parlant amb X., em deia que se sentia especialment còmode i protegit al seu cotxe. Allí, escoltant la seva emissora de ràdio preferida, se sentia en pau i invulnerable. No li falta raó. El cotxe és un hábitat especial i pot arribar a ser com una bombolla que t'aïlla del món. Tanmateix, jo només m'hi sento del tot invulnerable els dies que condueixo sol ja entrada la nit. Sé, llavors, que la G. i els nens ja fa estona que són a casa, sans i estalvis, i que a aquelles hores el telèfon ja no m'importunarà més. M'allunyo de les notícies del món real -o més aviat irreal- amb què ens bombardeja la ràdio i poso música. Dins d'aquella caixa metàl·lica que roda, o quasi llisca, per l'asfalt, bressolat per la música, em sento protegit i fora del món.
La vida, però, és fora dels cotxes. Quan el deixo a casa i em desplaço amb tren, metro o caminant, m'adono que el pols de la vida es pren al carrer. No cal estar gaire expectant per copsar escenes, sketchs, d'aquest petit món nostre:

Avui, en un parc de Barcelona, noto un moviment darrere meu, com unes petjades estranyes. Em giro i em trobo amb una imatge quasi de conte. Un ànec -o potser una oca- adult, seguit de tres cries i, tancant la comitiva, un altre individu adult. Caminaven així en fila tota la familia, amb aire seriós, encara que en desplaçar-se movien tots el cos còmicament. M'he aturat una estona a mirar-los com es desplaçaven d'un estany a un altre. Tot i estar capficat pel matí difícil que m'esperava, se m'ha escapat un somriure inevitable i beatífic.

Tornant a casa, al tren, escolto la conversa de dues senyores grans. Em crida l'atenció el seu català, puríssim. Només veig els seus caps blancs, també immaculats, que sobresurten dels seients. N'hi ha una que porta la veu cantant:
- D'això ara en diuen Montcada-Ripollet. Abans es deia Mas Rampinyo. Tota la vida. Te'n recordes?
I sense esperar la resposta, segueix:
- I de la Florida ara no sé pas com en diuen. (Pausa). Ja me'n recordaré, ja.
El tren anuncia l'estació.
- Això, Santa Perpètua de la Mogoda! Però si Santa Perpètua és lluny d'aquí. Aquí hi ha les torres i sempre se n'havia dit la Florida. Santa Perpètua és més enllà. Aquí a prop hi tenia la torre la Bella Dorita. Te'n recordes de la Bella Dorita? Sí, de la revista, del Paralelo- I deia anar un sospir.
Baixen a la següent estació, la més jove ajudant la més gran i les veig caminar, dificultosament, per l'andana, xerrant. Penso què en quedarà d'aquest món passat, que potser és més nostre que l'actual, quan vagin desapareixent els últims testimonis.

Al matí, com cada dia que agafo al tren -que són ben pocs- em trobo la noia dels ulls verds. Seiem sempre al mateix vagó però, casualment, no he tornat a seure més davant seu. No cada dia és propici per la poesia. Amb l'arribada de la primavera ha deixat a casa la jaqueta -lletja- que duia l'hivern. Avui s'ha protegit dels raigs baixos del sol matiner amb unes ulleres de sol que han apagat els seus ulls verd aigua. El sol seguía envaint el vagó però la llum ha perdut un punt d'ambre i de calidesa.

És curiós com una noia guapa fa perdre els papers i genera fàcilment situacions ridícules. I no ho dic pel que acabo d'escriure -que potser també. Entro a la fruiteria, on fa temps que no anava. Veig que hi ha una noia nova, mallorquina. Despatxa un home de la meva edat, de posat més aviat seriós, però que es va mostrant deliqüescent a la bellesa de la noia. Vol fer durar artificialment la conversa intranscendent pròpia de la compra de préssecs i albergínies amb preguntes encara més insulses que el preu de les pomes o la qualitat de les síndries.
- I a Mallorca, què es parla més mallorquí o castellà?
- Ara potser castellà- contesta ella educadament.
- És bonic el mallorquí, més que el valencià, oi?
- Home, jo què vol que li digui...
I així va seguint la cosa, mentre es va formant una cua de gent amb bosses plenes de fruites i verdures diverses, tot i que cap dels homes protestem, potser pensant en demanar, quan arribi el nostre torn, la recepta de les ensaïmades. 

Segur que és bo

Parlàvem -i sense voler creàvem polèmica- fa un temps al voltant de Pollock. No sé per què l'última vinyeta de Jordi Labanda al Magazine m'hi ha fet pensar.

Som nens

És dissabte però el pare ha anat a treballar. Quan arriba a casa, al vespre, la mare li explica que a la tarda han trucat preguntant pel seu fill. Quan ha demanat de part de qui era, una veu prima li ha contestat que d'una nena de la seva classe. La conversa ha durat molt poc. Preguntat pel motiu de la trucada, el fill ha explicat que la nena l'havia convidat a casa seva a saltar en un llit elàstic que li havien regalat. El fill, ocupat en aquell moment mirant una pel·lícula a la tele, havia refusat la invitació. El pare, considerant que una resposta tan sincerament abrupta pecava d'una certa descortesia i pensant també que un futur proper (quatre, cinc anys?) una invitació com aquesta seria francament benvinguda pel fill, li ha volgut explicar que en aquests casos calia actuar d'una forma més educada: donar algun argument per la negativa, explicar que el seu pare no hi era i la seva mare no podia acompanyar-lo en aquell moment, manifestar que estaria encantat d'anar-hi en una altra ocasió, proposar una data alternativa... Li suggereix que quan vegi la nena el dilluns la convidi ell a jugar a casa. Però el fill desarma el pare i tots els seus arguments propis de la conducta adulta amb una simple frase:
- Tranquil, papa. No passa res. Que som nens.

Dos poetes, Finzi-Contini

A vegades hi ha textos aliens que et sorprenen per la proximitat amb la sensibilitat pròpia. És el que m'ha passat en llegir aquest post d'Enrique García-Máiquez en què compara dos poemes: un de seu i un de Miguel d'Ors. Són uns magnífics poemes; això no em va sorprendre perquè són uns magnífics poetes. Però sí que em vaig sentir frapat en llegir una cosa tan propera en infinitat d'aspectes: el record dels pares, la mirada dels fills, la bellesa de determinades accions esportives (i sobre tot l'elegància vintage de les escenes esportives), el tennis en el cas del poema de d'Ors... Fins i tot la referència a l'obra de Bassani El jardí dels Finzi-Contini.
No voldria comparar-me en absolut amb aquests grans poetes i sé que quedaré molt malament a la foto, però, després de llegir Salto i Revés, no puc deixar de reproduir aquí un inèdit meu, que puc assegurar que va ser escrit abans de llegir-los i comparteix una certa atmosfera amb els anteriors:

Campo de deportes
               a Alvaro de Campos
Raquetas de madera
-Maxpli, Slazenger-
dibujan en el aire
arcos imposibles.
Golpean con sus cuerdas
-de tripa de cerdo-
bolas blancas Dunlop Fort.

Su cloc tendría un eco
de ese jardín de Ferrara
de los Finzi-Contini,
si ello fuera posible
en este pequeño pueblo.
Mientras, las banderas ondean,
-rojo, amarillo, negro-
impasibles al tiempo,
en sus firmes mástiles.
Está cerrado el gimnasio,
con sus cuerdas, potros y plíntons,
tan odiosos,
tan odiados.

Se desconchan las paredes
de la piscina celeste,
vacía y muerta
en invierno
como una ballena varada.
Jugamos al fútbol
sobre la pista de cemento,
corriendo tras el balón
como si nos fuera en ello la vida.

Y no hay nada más cierto:
nos iba la vida en ello.

Nunca habremos vivido
con tanta realidad.
Nunca habremos luchado
con tanta razón.
Nunca habremos sentido
con tanta verdad.

Como aquella niña
que el solitario poeta portugués
veía desde su ventana
comiendo chocolate,
ahí estamos nosotros
desenvolviendo el papel de plata
de cada contraataque,
rematando los córners
con nuestra frente
inerme aún al engaño.

¡Corre! ¡Chuta fuerte!
Te va la vida en ello.

***
I, per cert, de Revés de Miguel d'Ors m'han agradat especialment aquests versos:

[...] Tú tienes —hoy lo sé—

cuarenta y tres, y estás en el momento
dorado de tu vida. Un halo heroico
circunda tu figura.

43 anys, moment daurat de la vida. Potser sí...

La falç

Per a qui s’ha de guanyar el pa, dia sí dia també, amb un treball físic, ha de resultar certament molest sentir les conegudes lloances cap aquest tipus de feines per part dels esquenafreds que només les practiquem puntualment, quan ens ve de gust o no tenim altre remei. I la veritat és que no els falta raó.
- La terra hauria d’estar a alçada d’escriptori- deia al meu pare un pagès savi que feia tot el possible per apostatar de l’ofici familiar. I tampoc li faltava raó.
No seré jo, doncs, qui canti les falses excel·lències d’aquests treballs durs, duríssims. Però sí que lloaré les bondats que tenen per als qui estem fatigats de treballar, amb totes les conseqüències, a alçada d’escriptori.
He agafat avui una falç vella –molt vella- que feia servir el meu pare. Té el mànec de fusta pollat i lluent de tant agafar-lo; el tall rogallós necessita una esmolada. És una eina arcaica, extemporània a l’època dels desbrossadors motoritzats i dels bufadors per recollir fulles. En canvi, encara veig, trenta anys enrere, el meu pare fent servir aquesta falç per segar les males herbes abans de començar a cavar l’hort. Sense camisa, suat, moreno, valent, orgullós d'aquell treball. És una imatge que recordo amb gran vivesa.
Avui he volgut emular-lo. Les males herbes de l’hort veí començaven a ficar-se al jardí de casa: gramínies d’espiga erma, fonolls olorosos, pixallits gegantins, alguna ortiga pèrfida... He agafat la falç i he començat a segar amb fúria, lluitant contra aquests enemics vegetals. L’eina poc esmolada obligava a un esforç addicional,  a treure una punta de mala llet a l'hora de colpejar cada revés a dues mans. El sol s’ha amagat i ha començat a caure alguna gota fresca recomfortant que temperava  la calor. Això em permetia segar encara amb més força. Amb més o menys resistència les tiges acabaven cedint, cap no es salvava. He entès llavors perquè aquestes eines s’associen a les revoltes: la falç i el martell, els segadors... Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes, diu un dels versos de l’himne. I el cert és que per uns moments he comprès que qui té una eina com aquesta a les mans pugui sentir-se posseïdor d’un poder omnímode, capaç de segar grillons i cadenes. Amb una simple falç vella i rovellada.

Parc anglès

Avui, en un dels dies més foscos que una primavera mediterrània pot admetre, el parc de la Ciutadella tenia un aire anglès. L'hivernacle feia pensar en Holland Park o en algun jardí de Kensington. Després, la pluja ha començat a caure amb una força desproporcionada i fins i tot l'aire britànic s'ha perdut amb aquest excés de rauxa.

Némirovsky

Tot i que alguna de les seves novel•les m’ha avorrit, Irène Némirovsky em sembla una novel•lista excel•lent. Més que pels arguments que, com ja he escrit alguna vegada, és el que m’acaba interessant menys d’una novel•la, per la seva capacitat de transmetre a la perfecció determinades escenes, atmosferes, sensacions.

Una de les meves compres del dia de Sant Jordi va ser El malentendido, la seva primera novel•la, que comença ja amb una escena magníficament resolta. És simplement el despertar d’un jove a l’habitació d’un hotel de la costa basca. Némirovsky ens dibuixa el moment amb traços mestres: el sol que entra pels finestrals, la sensació de pau vacacional, els sons de l’estiu, la promesa d’un nou dia, el cambrer que arriba amb la safata de l’esmorzar... N’hi ha prou amb aquests elements per situar-nos en l’ambient i en l’estat d’ànim del personatge. I per fer sentir al lector ganes de protagonitzar aquesta escena, de poder traslladar-se a un hotel belle époque d’Hendaia i, per què no, de poder conèixer després la bella Denise, partenaire del protagonista de la història.

Cargol

Aquest matí he sortit d'hora al jardí. Encara feia fred, però el sol ja lluïa. M'he estat una estona palplantat al sol, sense fer res. S'hi estava bé allí, mirant les farigoles acabades de plantar, escoltant els ocells. I allí, sobre una vella travessa de fusta, hi havia un cargol arrossegant-se. M'ha semblat extraordinari aquell cargol. Il·luminat pel sol, amb el cos ben estès i les banyes dretes, carregant una gran closca, m'ha semblat un animal bellíssim. Ningú es fixa en els cargols, però aquest valia la pena. Ha estat una llàstima que no portés el telèfon a sobre perquè m'hauria agradat fotografiar-lo.
I llavors he pensat també en el contrast entre el ritme pausat d'aquell cargol i la vida frenètica que portem a vegades; entre la closca que té sempre al seu abast per protegir-se i com trobem a faltar de vegades un racó on amagar-nos, i he recordat un poema de Miquel Martí i Pol, que defineix molt bé els nostres temps:

Calendari

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l'hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l'ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l'amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d'aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

(Miquel Martí i Pol, de Llibre de les solituds)

Roxanne

Parlàvem l'altre dia d'aniversaris, cada cop més llunyans. Avui sento per la ràdio que una de les cançons que més hem escoltat -i que també més ens ha emocionat- compleix ja 35 anys.
Dels bons Police -els dels inicis, els d'Outlandos d'amour- Roxanne:

Estampes franceses: Lauzerte (II)

És curiós com el pas dels anys modula la realitat convertint-la en record. Han passat deu anys i el que escrivíem l'altre dia de Lauzerte, fruit del record, ens sembla ara inexacte. La plaça no és tan gran, els nens són absents, els carrers resulten més empinats. I, malgrat que la bellesa de l'indret és evident i indiscutible, no deixa de ser un desengany que les coses siguin diferents de com les recordàvem. No tant perquè el lloc en si sigui d'una altra manera sinó perquè la realitat esdevingui una traïció a la nostra memòria. En el fons, voldríem sempre que les coses fossin tal com les concebim o les imaginem, però la realitat resulta d'una tossuderia incontestable.

***

Una vegada acceptada aquesta nova Lauzerte, resulta, però, una meravella recórrer els seus carrers. Ho faig sol, en silenci, a l'horabaixa. Només ressonen els passos i el cant d'uns ocells invisibles. Amb el canvi d'hora, el dia ha crescut i la llum resulta d'una dolçor que escalfa les pedres blanques de les cases. En va, intento endur-me aquests moments, burdament, a través d'unes fotografies maldestres. Però és l'única manera que tinc de fer-ho.

Ombra

Amb el canvi d'hora mor l'hivern i la tarda s'allargassa. El sol es fa el ronso i no vol acabar d'amagar-se darrere les ondulacions d'aquests camps verds del Carcí. Mentre, juga a projectar les ombres dels arbres sobre la paret de pedra blanca d'aquesta vella escola -Ecole des filles- de Lauzerte.

Estampes franceses: Lauzerte

Tinc un grandíssim record de Lauzerte. Hi vam ser de pas, un dia feiner, i els carrers eren pràcticament deserts. Recorríem aquests carrers en silenci, sota el sol suau de primavera. Les pedres rosses de les cases lluïen. Cases amb belles portalades, bigues de fusta a les façanes, finestrals ornamentats: bellesa simple i austera. Ni tan sols a la gran plaça adoquinada s'hi veia gent. La vida, però, hi era molt present en les veus i els crits dels nens al pati de l'escola. El sol i la joia infantil ho omplien tot. Vaig pensar que la vida era feliç a Lauzerte.

30 anys

De tot fa molts temps. Quan es compleixen vint, vint-i-cinc, trenta anys de determinats esdeveniments que inicialment veies no massa llunyans, resulta evident que ens fem grans. No hi ha volta de full.
Per atzar, descobreixo que fa 30 anys de la publicació d'un dels àlbums que va marcar la nostra primera joventut: El ritmo del garage. Per raons d'edat el vam descobrir un parell d'anys més tard d'aquell llunyà 1983, però l'efecte fou igual d'impactant. Busco a casa l'elapé en qüestió i el trobo del tot rebregat, amb el vinil ratllat de tant escoltar-lo i amb un dels solcs especialment marcat. Possiblement ja n'hagi escrit alguna cosa aquí, i segur que em repeteixo, però sí hi ha una cançó que té la capacitat d'emocionar-me cada vegada que l'escolto, aquesta és Cadillac solitario. Els motius són molt diversos i tenen a veure amb la nostàlgia, les experiències, els records... És un gran exemple de la capacitat d'emoció i creativitat artística del desamor.

Aire nou

Camina pels senders del parc amb un aire nou, més lleuger. L'atmosfera conserva la frescor però es comença a endevinar la primavera. Les branques de l'arbre més bonic del món, l'arbre de l'amor, treuen ja les seves flors liles, que comencen a encatifar el terra. Camina amb passos decidits, empès per un sentiment d'alegria que sap molt fràgil. Però fins i tot xiularia. El cel és molt blau, la gespa tendra i humida, el verd de les fulles de les grans magnòlies és més intens que mai. Sent el batec d'un món nou.