Cargol

Aquest matí he sortit d'hora al jardí. Encara feia fred, però el sol ja lluïa. M'he estat una estona palplantat al sol, sense fer res. S'hi estava bé allí, mirant les farigoles acabades de plantar, escoltant els ocells. I allí, sobre una vella travessa de fusta, hi havia un cargol arrossegant-se. M'ha semblat extraordinari aquell cargol. Il·luminat pel sol, amb el cos ben estès i les banyes dretes, carregant una gran closca, m'ha semblat un animal bellíssim. Ningú es fixa en els cargols, però aquest valia la pena. Ha estat una llàstima que no portés el telèfon a sobre perquè m'hauria agradat fotografiar-lo.
I llavors he pensat també en el contrast entre el ritme pausat d'aquell cargol i la vida frenètica que portem a vegades; entre la closca que té sempre al seu abast per protegir-se i com trobem a faltar de vegades un racó on amagar-nos, i he recordat un poema de Miquel Martí i Pol, que defineix molt bé els nostres temps:

Calendari

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l'hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l'ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l'amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d'aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

(Miquel Martí i Pol, de Llibre de les solituds)