Els Arnolfini

Jan Van Eyck, El matrimoni Arnolfini (1434)

Sortim de l’hotel amb els trolleys –rac, rac, rac- i és una llàstima trencar el silenci dels carrers de Bloomsbury amb el seu soroll insolent. Però no sembla que hi hagi ningú a qui això preocupi. Ni a qui no li preocupi, de fet, ja que els carrers són deserts. Fa fred, el cel és clar i els arbres ens recorden, amb la seva nuesa, que l’hivern és ben viu. Fem el recorregut fins a Tottenham Court Road, deixant enrere l’imponent Museu Britànic i les seves reixes tancades, amb la recança de no saber quan trigarem a tornar a passejar-nos per aquests meravellosos squares de Bloomsbury. Però ens acompanya encara la darrera il·lusió d’una visita que no sabem fins a quin punt resultarà especial.

Després de passejar-nos una estona per Trafalgar Square, entre els lleons, l’immens i blau cock – amb perdó-, gaudint del festiu i inacabable toc de les campanes de St. Martin-in-the-Fields, ens situem en una posició privilegiada de la cua per accedir a la National Gallery a través de l’ala més moderna, la Sainsbury wing. A les deu en punt s’obren les portes i després de desfer-nos dels equipatges, pugem escales amunt decidits cap a les sales dels primitius flamencs. I és en aquest moment que ens adonem que estem ben sols.  Només els vigilants ens acompanyen en aquesta àrea del museu. I així, amb la reverència que requereix una ocasió com aquesta, entrem a la sala que presideix el matrimoni Arnolfini. I allí, i en la cambra següent, gaudim del luxe extrem d’acompanyar amb la calma, el silenci i la solitud, la contemplació de les obres de Memling, Van der Weyden, Bouts i, per damunt de tot, de Van Eyck. I quasi ens veiem reflectits en el mirall convex del fons de la cambra dels Arnolfini de tan pura com és l’atmosfera del quadre i, per extensió, de la sala. I així passen els minuts fins que sentim unes veus i uns passos que, suaus i respectuosos, es van aproximant. I decidim deixar l’habitació a aquests nous visitants per no sentir-nos incòmodes amb l’exclusivitat d’aquest luxe.

La noia de l'abric verd

Se’ns acosta a l’andana del metro de Holborn i ens demana si va bé per anar a Oxford Circus. La pregunta és prou senzilla com perquè li puguem respondre, però no deixa de ser sorprenent que una anglesa ens demani indicacions a uns guiris. Vesteix un abric verd, faldilla i botes planes, i s’acaba d’abrigar amb una mena de boina i una bufanda vermella penjada al coll. Quan pugem al tren, ella roman dreta a la plataforma mentre nosaltres seiem. La seva pell és d’una blancor extrema, que contrasta amb la majoria de rostres foscos que poblen el vagó.  Deu tenir uns vint-i-cinc anys però la seva pal·lidesa extrema, les pigues que se li concentren prop del nas i la seva mirada de nena obstinada la fan semblar molt més jove. També el seu posat una mica hieràtic, que denota timidesa i una certa inadaptació. Les seves faccions precises i, sobretot, la seva pell blanquíssima segresten i fascinen les nostres mirades. La G. em diu –i té raó- que sembla una nena sortida d’un conte rural decimonònic abandonada a la sort d’una metròpoli contemporània. I mentre assenteixo, arribem a Oxford Circus, on baixa del vagó i se’n va amb la seva història, que malauradament mai coneixerem.

London's burning

Érem joves i no ens cansàvem d’escoltar aquest himne punk dels Clash: London’s burning. Han passat més de vint-i-cinc anys i Londres segueix cremant. Els caps de setmana, els carrers del Soho són plens a vessar de gent que crema els diners com si aquella nit fos l’última. Davant del número 26 de Dean Street, van parant taxis que descarreguen noies amb vestit curt i plomes al cap i homes amb vestit creuat i barret, que emulen amb elegància l’estètica dels anys 20. Entren al restaurant Quo Vadis. Per què les festes a què no estem convidats ens semblen tan interessants? Al costat, un local de striptease deixa la porta oberta de bat a bat. Els caminants miren de reüll les noies que es passegen entre els joves que beuen amb jovialitat. Seguim el camí fins a Romily Street i truquem el timbre daurat de Gauthier, on les moquetes ens escalfen i atemperen els sorolls exteriors. Però quan sortim, al cap d’un parell d’hores, continuen les cues davant dels locals i els caixers automàtics, que no donen l’abast a servir bitllets per a tothom. El plugim no espanta els grups que beuen al carrer. L’aigua negra dels bassals reflexa  somriures i crits. Una parella es besa –i alguna cosa més- en un racó. Uns carrers més enllà, a Charing Cross Road, unes figures dormen a terra, sota uns cartrons, però això no impedeix la felicitat dels qui saben que, en aquell món, la moneda pot caure d’una cara o de l’altra.

Divine Deco

Fa unes setmanes ja vam escriure sobre Hidcote manor. Era aquella mansió anglesa on vam pilotejar amb velles raquetes de fusta enmig d'uns jardins bellíssims. Doncs bé, tot just abans de sortir a passejar pel jardí, el visitant té la possibilitat de visitar la recreació que s'ha fet en una de les habitacions de la casa del despatx del seu creador, el major Lawrence Johnston. I molt oportunament, en aquella cambra hi sona  un disc de swing, una de les músiques de l'època, que ajuda a crear l'atmosfera del que imaginem era la vida d'aquell militar esdevingut col·leccionista botànic.
Els anglosaxons, bons negociants, posen a la venda després aquell disc, Divine Deco, a la botiga del manor i, és clar, els mediterranis mitòmans no ens podem estar de comprar-lo. I avui, quan tota la familia ha sortit a comprar, en la benaurada solitud de la casa, l'he fet sonar per posar-me a escriure aquestes ratlles.

Dunlop Maxply Fort

Hidcote manor. Un altre bellíssim jardí anglès. Parterres amb flors de tots colors, un estany utilitzat originàriament per banyar-se, extensions de gespa obertes als contigus camps de cereals. Un paradís victorià amb aquest bri de desordre propi dels jardins anglesos. Un indret on asseure's a llegir i potser també a escriure odes als rossinyols o als lligaboscs. Els nens corren, potser un xic massa mediterranis, i persegueixen butterflies, dragonflies i ladybirds. Una d'aquestes marietes farà un llarg viatge en cotxe a les mans de l'N. i serà alliberada amb vida -no sap la sort que ha tingut- al poble de Broadway.

El jardí és gran i en un dels extrems una pista de tennis convida als visitants a fer uns tocs. Hi entrem, agafem les velles -i belles- raquestes que s'ofereixen (maxplies, donnays, slazengers...) i juguem una estona. L'À. es queixa però a mi em sembla que es colpeja millor la bola amb aquestes raquetes d'altres temps. Els moviments em resulten més elegants, els cops més profunds, el so -cloc- més pronunciat. Per no parlar de l'eco literari, a mig camí entre Finzi-Contini i Brideshead. Aquests quatre tocs, als quals vol afegir-se també l'N., d'un esport tan familiar per a nosaltres però practicat en un racó tan especial d'aquesta illa, constitueixen un dels moments més poètics del viatge. Algun dia caldrà fer una antologia literària del més elegant dels esports.

 

A la torre de Broadway

A la torre de Broadway passegem, gaudim del paisatge, mirem els cèrvols des de l'altre costat de la tanca, correm, juguem a amagar-nos darrera els arbres...Es fa tard -a l'anglesa: són quarts de sis de la tarda- i la gent comença a marxar. L'aparcament va quedant buit, però hi ha un cotxe que fa el camí invers i arriba llavors. Baixen un pare, una mare i un nen. La mare vesteix niqab. Es fa estrany en aquell indret. Podríem reflexionar ara sobre el que és cultura i el que ès barbàrie. Crec que no cal: l'obvietat s'imposa. No puc deixar de mirar-me aquella dona mentre retornen cap al cotxe. En un moment donat gira el cap i les nostres mirades es creuen. Encara que pugui semblar un tòpic o un artifici, el cert és que els seus ulls són preciosos, intensament negres. Sóc jo qui aparta la mirada, no sé si per dissimular, per timidesa o per pena. Seguint les ordres del pare de familia, pugen tots al cotxe -un BMW- i se'n van, enduent-se la seva història, que no puc deixar d'imaginar-me trista.

Happy is England

 

¡Feliz es Inglaterra! Ya me contentaría
no viendo más verdores que los suyos,
no sintiendo más brisas que las que soplan entre
sus frondas confundidas con las leyendas grandes;
pero nostalgia siento, a veces; languidezco
por los cielos de Italia; íntimamente gimo
por no hallarme en el trono de los Alpes sentado,
para olvidar un poco lo mundano y el mundo.
Feliz es Inglaterra y dulces son sus hijas,
sin artificio: bástame su encanto tan sencillo,
sus blanquísimos brazos, que ciñen en silencio;
pero en deseos ardo, a menudo, de ver
bellezas de mirada más honda y de sus cantos,
y de vagar con ellas por aguas del estío.

(John Keats, Happy is England. Traducció al castellà de Marià Manent).

 

John Keats, Odes. De la More Press. London.

Kelmscott Manor

Després de recórrer milles i milles per carreteres estretes amb l'acompanyament monòton del cel gris, que no cessa de deixar caure guspires d'aigua, i el verd omnipresent dels camps, arribem per fi a Kelmscott Manor. Ens queda, però, encara, una caminada de deu minuts des de l'improvisat aparcament, que acaba de convertir l'escepticisme familiar en pura reprovació. Coneixen de sobres la meva mania per conèixer les cases dels artistes i, sobre tot, el geni dels llocs que van deixar empremta en les seves creacions. William Morris qualificava la vella propietat de Kelmscott de cel a la terra i inicialment això pot sorprendre. Ni l'indret és especialment bell ni les condicions del clima són les millors ni la vida hi sembla fàcil. Però tot és creuar el llindar de la casa i entendre el que aquell món representava per l'inclassificable artista britànic.

En poques cases d'escriptors o artistes resulta tan fàcil impregnar-se d'un món de creció com a Kelmscott Manor. Tot i conèxier ben poc l'obra polièdrica de l'impulsor del moviment Arts and Crafts i sense sentir especialment proper el corrent prerafaelita, és difícil deixar de valorar aquí l'obra de Morris i la dels seus coreligionaris com Burne-Jones o Dante Gabriel Rosseti. En aquest indret es fa del tot evident la concepció global de l'art que tenien aquests artistes i la seva capacitat de percebre i crear bellesa en totes les disciplines. Així, mai un viatge tan pesat havia estat tan productiu i familiarment reconegut. Des d'ara sumem Morris als nostres interessos i ens mirem amb uns altres ulls les donzelles lànguides de Dante Gabriel Rossetti.

 

Chipping Campden II

Al capvespre, camino sol cap a l'església del poble. Passo pel costat de les belles almhouses mentre el campanar llueix -avui sí- per la llum de l'horabaixa. Mentre prenc algunes fotografies em passa pel costat una parella d'adolescents (ja els he vist algun altre dia) que, pel seu look ultramodern, s'escaurien més pels carrers de Camden que de Campden. Entro al recinte de l'església i camino entre les làpides del cementiri per trobar el punt idoni des d'on fotografiar les magnífiques i ornamentades banqueting houses de la finca annexa. Sento unes veus darrera uns arbres: dos nanos asseguts en un banc, que parlen de les seves coses totalment aliens tant a la bellesa de l'indret com a la transcendència de l'entorn. La mort, tan propera i evident allí, els resulta absolutament indiferent. Mentrestant, m'enfilo a un mur i, per fi, tinc al meu abast els camps de l'antic domini de Sir Baptist Hicks, del qual resten només les antigues construccions per als convidats a les festes, les banqueting houses, que fotografio ja amb la llum molt baixa, enquadrant-les amb la lluna. Es va fent fosc i els nois marxen. Quan passo pel banc on seien llegeixo la inscripció que recorda a Bruce i Dorothy, també passed away.
Escrivia Josep Pla -cito de memòria- que davant les creus de terme de quatre cementiris de l'Empordanet vistos des de Sant Sebastià va sentir-se per sempre unit a aquella terra amb lligams immortals. En aquest país que no és el meu, la presència de la mort en aquest moment de pau i bellesa, em fa sentir la necessitat de viure amb passió cada dia.

L'abadia de Hailes

Semblava d'entrada un indret de poc interès: les escasses restes d'un vell monestir, lluny de la magnificència romàntica d'una altra abadia relativament  propera, la de Tintern.

Però si resulta comprensible que els murs, arcs i contraforts de Tintern, despullats de vitralls i descoberts de voltes, exercissin una poderosa atracció cap als pintors del segle XIX i inspiressin una de les grans composicions de Wordsworth, semblaria que la modèstia de les restes de Hailes pogués resultar decebedora. Però tot és començar a recórrer els espais de la vella construcció per sentir-se proper al sentiment romàntic que semblen desencadenar aquestes runes medievals. Arcs, bases de columnes i restes de mur descansen sobre el verd intensíssim de la gespa, el vent bufa suaument, fresc, els núvols els ha acabat de pintar Constable. Els arbres, centenaris, són tots d'una bellesa rotunda: castanyers bords, roures, plataners, salzes...  Els nens corren com petits cérvols.
Han desaparegut les parets i la vida d'aquest vell monestir, però n'ha quedat la pau d'aquella vida austera i retirada. Segles d'abandonament i pillatge -en queden els graffittis d'altres èpoques- no han acabat amb el geni de Hailes.
 

 

Chipping Campden

Són les sis del matí, però la llum del dia entra amb intensitat a través de les cortines. No plou, encara. Han tocat les campanes de l'església veïna, preciosa. Regna el silenci. Només se sent algún tudó. Els nens dormen a la seva habitació i la G. al meu costat. Escric aquestes línies amb l'iPhone, amb dificultats. No goso llevar-me per no trencar l'encanteri, però voldria sortir a recórrer ja de bon matí els carrers d'aquest poble meravellós. Sé que farà fred fora del llit, però també que tindré per mi sol aquest llarg carrer de cases de pedra daurada i antiga, aquest fragment una mica endolcit de la vella Anglaterra. Em llevo.