És dissabte però el pare ha anat a treballar. Quan arriba a casa, al vespre, la mare li explica que a la tarda han trucat preguntant pel seu fill. Quan ha demanat de part de qui era, una veu prima li ha contestat que d'una nena de la seva classe. La conversa ha durat molt poc. Preguntat pel motiu de la trucada, el fill ha explicat que la nena l'havia convidat a casa seva a saltar en un llit elàstic que li havien regalat. El fill, ocupat en aquell moment mirant una pel·lícula a la tele, havia refusat la invitació. El pare, considerant que una resposta tan sincerament abrupta pecava d'una certa descortesia i pensant també que un futur proper (quatre, cinc anys?) una invitació com aquesta seria francament benvinguda pel fill, li ha volgut explicar que en aquests casos calia actuar d'una forma més educada: donar algun argument per la negativa, explicar que el seu pare no hi era i la seva mare no podia acompanyar-lo en aquell moment, manifestar que estaria encantat d'anar-hi en una altra ocasió, proposar una data alternativa... Li suggereix que quan vegi la nena el dilluns la convidi ell a jugar a casa. Però el fill desarma el pare i tots els seus arguments propis de la conducta adulta amb una simple frase:
- Tranquil, papa. No passa res. Que som nens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada