Després de recórrer milles i milles per carreteres estretes amb l'acompanyament monòton del cel gris, que no cessa de deixar caure guspires d'aigua, i el verd omnipresent dels camps, arribem per fi a Kelmscott Manor. Ens queda, però, encara, una caminada de deu minuts des de l'improvisat aparcament, que acaba de convertir l'escepticisme familiar en pura reprovació. Coneixen de sobres la meva mania per conèixer les cases dels artistes i, sobre tot, el geni dels llocs que van deixar empremta en les seves creacions. William Morris qualificava la vella propietat de Kelmscott de cel a la terra i inicialment això pot sorprendre. Ni l'indret és especialment bell ni les condicions del clima són les millors ni la vida hi sembla fàcil. Però tot és creuar el llindar de la casa i entendre el que aquell món representava per l'inclassificable artista britànic.
En poques cases d'escriptors o artistes resulta tan fàcil impregnar-se d'un món de creció com a Kelmscott Manor. Tot i conèxier ben poc l'obra polièdrica de l'impulsor del moviment Arts and Crafts i sense sentir especialment proper el corrent prerafaelita, és difícil deixar de valorar aquí l'obra de Morris i la dels seus coreligionaris com Burne-Jones o Dante Gabriel Rosseti. En aquest indret es fa del tot evident la concepció global de l'art que tenien aquests artistes i la seva capacitat de percebre i crear bellesa en totes les disciplines. Així, mai un viatge tan pesat havia estat tan productiu i familiarment reconegut. Des d'ara sumem Morris als nostres interessos i ens mirem amb uns altres ulls les donzelles lànguides de Dante Gabriel Rossetti.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada