Italià

Dimecres: un mal dia, ànims baixos. Al migdia decideixo anar a distreure'm a la fira de llibres vells del passeig de Gràcia. Però no aconsegueixo interessar-me pels llibres ni per les parades. Camino sense esma entre la gent, absent, fins que em para una senyora d'uns seixanta anys. Em pregunta en italià per la casa Batlló. Li contesto instintivament, no sé ben bé per què, en anglès. Però no m'entén i em pregunta si no parlo italià. Li responc que no, però com que l'explicació és molt senzilla -som a tocar de l'edifici- balbucejo quatre paraules en un italià impostat de la plana de Vic. Em dóna les gràcies per les indicacions i, mentre se'm va, em diu amb simpatia meridional acompanyada de la corresponent gestualitat:

- Si! Parla italiano!

No puc estar-me de somriure-li jo també. Curiosament, aquesta trobada ocasional ha dissipat, ni que sigui per uns moments, humors tèrbols i obscurs.