Notes

Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.

***

Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.

***

Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:

-Papa! Per què deixes recompensa?

***

Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.

***

Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.

Paradisos

Retornen aquests dies breus imatges de l'estiu, que ens semblen ja pròpies d'un temps llunyà, com si s'haguessin vestit del color sèpia de les velles fotografies. Piscines, cotxes amb el volant a la dreta, arenals a la vora del mar, carrers de cases georgianes... són els escenaris d'un conjunt de moments d'un passat sorprenentment recent. I d'aquests records un em crida especialment l'atenció pel seu to hiperbòlic i humorístic. Som a la piscina, l'N. i jo. Li agrada que la llenci enlaire, amb el nas tancat que diu ella. Després de cada llençament surt de l'aigua buscant l'aire per respirar i nedant rudimentàriament, amb les dificultats de la primera infantesa, fins arribar on sóc i agafar-se'm. Demana repetir l'operació una i altra vegada. Fins que provo una alternativa. L'assec a la meva espatlla i la llenço amb un capgirell cap enrere. Tot just ho acabo de fer, m'adono que ha estat un moviment massa agosarat i penso que sortirà espantada, potser plorant, de l'aigua. Però no. Ve com sempre cap a mi i em diu, feliç, en castellà: es lo mejor que me ha pasado en la vida. No cal dir que s'ha convertit en la nostra frase de l'estiu.

***

Un nou retard dels ferrocarrils de la Renfe em regala la possibilitat d'acabar la lectura d'un llibre excel.lent: Solsticio, de José Carlos Llop. Records d'infantesa i evocació d'un escenari perdut que esdevé una mena de llavor que farà créixer l'arbre de la creació literària. Escriu Llop que el tiempo de Betlem fue el tiempo de la verdad. El tiempo donde no había pasos en falso y todas las cosas eran verdad y eran esenciales. Sí, conec perfectament aquest sentir: la certesa que fou en aquells moments on tot era cert i real. Potser sí que aquells jocs -d'aigua o de terra- eren el millor de la vida.

Senzillesa

Un fragment dels diaris de José Carlos Llop sobre la Victòria de Samotràcia:

Pero en el arte acaba interesando la sencillez, que siempre está del lado de la verdad. Es mejor -y por tanto más arte- la luz de Vermeer o los colores del Giotto que La Victoria.

Festes, reunions

Dels diaris de Llop:

Una de esas fiestas de verano en que los participantes están convencidos de ser alguien por el mero hecho de estar en esa fiesta, cuando tendrían que mirar a su alrededor para saber que el mero hecho de estar en esa fiesta es un exagerado indicio de su propia vulgaridad.

Jo no vaig mai a festes, però sí que, en alguns casos, podria subscriure l'afirmació canviant festes per reunions.

Estranger

Vivir como un extranjero en la ciudad natal y como nativo en ciudad extraña: una elemental norma de higiene.

José Carlos Llop, Diarios 1986-1995