Aquest adjectiu industrious no sé si s’utilitza gaire actualment en anglès o és més aviat propi de l’època georgiana. En qualsevol cas, en el català actual l’adjectiu equivalent sí que s’usa ben poc, tot i que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans en deixa ben clar el significat en l’accepció que ens ocupa:
industriós -osa
1 adj. [LC] Que obra amb indústria, amb enginy i destresa. Un home industriós.
I el substantiu:
indústria
1 1 f. [LC] Destresa enginyosa a executar una cosa. És admirable la indústria de les abelles, formigues i altres animals.
Faig el propòsit, doncs, d’utilitzar més aquest adjectiu i també el substantiu original per la connotació positiva d’un terme, que en l’altra accepció més generalitzada (la referida a l’activitat humana de producció de béns i serveis), ha tingut estranyament durant dècades una visió esbiaixadament negativa. Unes quantes generacions hem estat educats –o ensenyats- amb un èmfasi excessiu, crec jo, en el vessant negatiu de la indústria. A l’escola, als mitjans de comunicació, quasi només es tractava de la indústria per explicar els seus efectes en la contaminació atmosfèrica o la pol•lució dels rius. Recordo imatges de fàbriques als llibres de text: xemeneies, fum negre, rius bruts.
Ens vam fer grans i la consciència mediambiental es va estendre, la qual cosa va resoldre o pal•liar molts d’aquests efectes negatius de la indústria. Però llavors ens vam fer rics –o això crèiem- i vam passar a considerar que el model industrial era una cosa arcaica i superada. Quasi parafrasejàvem Unamuno amb un que fabriquen ellos. Però va arribar la crisi i sembla que ara veiem les coses d’una altra manera.
Diumenge passat TV3 va emetre un interessantíssim reportatge sobre les iniciatives empreses a Igualada per revitalitzar l’activitat creativa i industrial de la població, capital durant dècades de la indústria tèxtil. I em va agradar escoltar l’alcalde de la ciutat dient obertament que l’aposta de l’economia de la vila, més enllà dels serveis, havia de ser l’activitat industrial.
Recordo haver sentit explicar l’anècdota d’un vell industrial que en els últims anys de la seva vida s’asseia en una cadira a mirar la roda que alimentava d’energia els telers de la seva fàbrica. Aquella roda que girava era símbol de normalitat i prosperitat.
Penso en això mentre veig, de matinada passant en cotxe per la carretera, el fum que surt de la xemeneia d’una fàbrica. Em sorprèn a aquelles hores de la nit aquell fum blanc, il•luminat per uns focus, en contrast amb la negror del cel nocturn. És un fum bonic, blanc immaculat, que em fa sentir la fascinació dels futuristes per les màquines. Experimento un futurisme revisitat, un industrialisme vintage, que em fa tancar aquest text amb uns versos de l’Oda triomfal de l’heterònim més genial de Pessoa, Alvaro de Campos, en traducció de Joaquim Sala-Sanahuja:
A la dolorosa llum de les grans làmpades elèctriques de la fàbrica
tinc febre i escric.
Escric escarritxant de dents, esfereït per tota aquesta bellesa,
per tota aquesta bellesa totalment desconeguda dels antics.
Oh rodes, oh engranatges, r-r-r-r-r-r-r etern!
Ferm espasme retingut dels furients mecanismes!
Furients fora i dins de mi,
per tots els meus nervis disseccionats,
per totes les papil.les enfora de tot allò amb què sento!
Tinc els llavis secs, oh grans brogits moderns,
de sentir-vos massa arran,
i em bull el cap de voler cantar-vos amb excés
en l’expressió de totes les meves sensacions
amb un excés contemporani de vosaltres, oh màquines!
