Ritme

Vaig assegut al tren, d'esquena a la finestra, llegint Miseria y compañía, l'últim volum dels diaris d'Andrés Trapiello. Entra una noia i s'asseu al meu costat. De la bossa treu també un llibre voluminós. El miro de reüll i en veig el títol, El ocho. No em diu res, més enllà de l'estètica de l'edició que permet identificar-ne perfectament el gènere. Es posa en la mateixa postura que jo: cama dreta creuada sobre l'esquerra i llibre a la falda. Em fixo en les sabates, molt cridaneres, taló alt i puntera brillant de coure. Contrasten amb les meves, negres i llises. En un moment donat, el tren fa uns moviments bruscos i les nostres cames penjades oscil·len harmònicament en paral·lel, perfectament sincronitzades. Això em fa pensar que més enllà de les diferències -representades en aquesta escena per llibres i sabates- n'hi ha prou amb una petita intervenció de l'entorn per igualar-nos a tots i per fer-nos ballar al mateix ritme.