On són?

Què se n'ha fet? Els recordo ajeguts davant d'una casa de colònies amb el sac de dormir o la motxilla com a coixí. Són joves, molt joves. Quasi nens. Tot i que això mai ho admetrien. Tenen converses banals i riuen molt. Fumen els seus primers cigarrets (i en algún cas, els últims). No els preocupa res. No saben què els espera ni els interessa en absolut. La nit anterior alguna companya de classe els ha mirat amb uns ulls que no havien vist mai. S'han perdut en laberints d'arbres, de braços i de nit. Aparenten no estar desconcertats i segueixen rient amb estridència. Els imagino com una espècie extingida, llunyana, perduda. Però si tanco els ulls, els veig encara perfectament. Reviuen quan sonen certes músiques i allí, en l'era d'aquella masia, en un radiocassette igual d'arcaic que ells, sonaven nítidament aquests acords que m'emocionen.