Tinc un grandíssim record de Lauzerte. Hi vam ser de pas, un dia feiner, i els carrers eren pràcticament deserts. Recorríem aquests carrers en silenci, sota el sol suau de primavera. Les pedres rosses de les cases lluïen. Cases amb belles portalades, bigues de fusta a les façanes, finestrals ornamentats: bellesa simple i austera. Ni tan sols a la gran plaça adoquinada s'hi veia gent. La vida, però, hi era molt present en les veus i els crits dels nens al pati de l'escola. El sol i la joia infantil ho omplien tot. Vaig pensar que la vida era feliç a Lauzerte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada