Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hay-on-Wye. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hay-on-Wye. Mostrar tots els missatges
23.8.13
Imatges de Hay
Fa temps vàrem escriure unes cròniques detallades d'un viatge a Hay-on-Wye. Ara deixarem només algunes imatges, esqueixos d'una curta estada en aquest poble gal·lès, on tot gira al voltant dels llibres vells. Imatges que conviuen amb el record d'una prestatgeria plena de primeres edicions dels autors del grup de Bloomsbury, a Addyman annex, del caràcter únic de la honesty bookshop del castell, on es paguen els llibres a mitja o una lliura en una guardiola, dels infinits racons a vessar de llibres a l'espera del lector adequat...
14.8.13
8.9.08
Crònica de Hay-on-Wye (Capítol 3)
Divendres 8 d’agost
El dia s’inicia amb una repetició de l’abundant esmorzar, tot i que aquesta vegada decideixo provar l’ou d’ànega (i em sap greu per les repercussions que té per als individus d’aquesta espècie però he de dir que valoro molt més el seus fetges que els seus ous).
Deixant de banda una petita incursió llibresca (el regateig per als llibres d’ocells va tenir lloc aquest matí), decidim dedicar el dia al turisme. Sí, sí, al turisme, ja sé que la paraula està desprestigiada, potser per això m’agrada utilitzar-la. Em fa una certa ràbia la gent que, tot mirant la resta de mortals per sobre de l’espatlla, diu: “Jo no sóc un turista, sóc un viatger”. No suporto les massificacions ni la trivialització que suposa generalment el turisme però encara aguanto menys la petulància.
Dit això -que potser no venia el cas- seguim amb la crònica. Agafem el nostre Polo i anem seguint la vall del Wye per carreteres estretes amb l’objectiu d’arribar a Tintern Abbey. En un moment donat, travessem el riu per un pont de fusta i, al final, surt un senyor d’una guixeta que ens fa pagar un petit peatge. Pagar per passar un pont és una reminiscència del vassallatge medieval a mig camí del molt més costós vassallatge que, dia rera dia, rendeixo a Acesa en passar per Mollet del Vallès.
L’abadia de Tintern està situada en un bell indret. Al costat d’un meandre del Wye i en la seva estreta vall, està rodejada de boscos de caducifolis. El verd predominant arreu contrasta amb la grisor de les pedres de l’abadia. William Wordsworth, el 1798, descrivia així el paratge (versió en castellà de Gabriel Insausti):
Cinco años han pasado y sus veranos
largos como inviernos! Y oigo de nuevo
estas aguas correr desde sus fuentes
con un suave murmullo. También veo
estas altas colinas escarpadas
cuya imagen salvaje y solitaria
propicia solitarios pensamientos
y une el lugar con la quietud del cielo.
(...)
Estas hermosas
formas, cuando era ausente, no me han sido
como un paisaje a la vista de un ciego
sino que a veces, en frías estancias
y entre el rumor de la ciudad, me han dado
en las horas de hastío la dulzura
que sentía en el pecho y en la sangre
A la tardor, aquest paisatge que alleugia Wordsworth, deu ser encara més bonic. L’absència de visitants (no hi ha turistes i nosaltres som viatgers, eh!) ens permet gaudir amb plenitud de l’edifici. Els Iron Maiden afortunadament tampoc hi són.
És una llàstima que l’abandonament durant segles hagi deixat el monestir en ruïnes però aquest estat li dóna un encant especial. Turner la va pintar així i crec que no hi ha millor exemple del que entenem per paisatge romàntic:
De Tintern Abbey, i deixant enrera el País de Gal·les, ens dirigim a Bath. Amb una petita parada al poble de Bradford-on-Avon -una mena de Bath en miniatura- arribem a la ciutat balneària a primera hora de la tarda. Aparquem en un square, paguem la zona blava de rigor, i comencem a passejar. El bullici de Bath contrasta amb la tranquil·litat que hem viscut aquests dies, especialment a Brecon (en parlarem en un petit flashback que ens portarà novament al capítol 2). Veiem el que un turista ha de veure –el Royal Crescent, el Pulteney Bridge, l’exterior de l’abadia i les termes- però sense fer la visita de rigor. No tenim massa temps i ens fa una certa mandra. A més, ens queda per explorar la llibreria de George Bayntun, potser una de les llibreries més boniques del món. Jo la conec d’una visita anterior i realment va impressionar-me. A més de llibreria de vell, es dediquen des de 1829 a l’enquadernació i restauració de llibres i la planta baixa és plena de vitrines amb les més belles relligadures. També hi ha valuoses edicions de clàssics anglesos amb Jane Austen –que assoleix preus exorbitants- al capdavant.
Jane Austen, va passar llargues temporades de la seva vida a Bath i va ambientar-hi dues novel·les: L’abadia de Northanger i Mansfield Park. Amb el temps s’ha convertit en una icona local. Fa uns anys -amb la Gemma que n’és gran devota- vam fer un passeig guiat per la ciutat que va portar-nos als llocs i ambients relacionats amb l’escriptora. Fou interessant. Ara, m’agradaria poder portar-li algun volum dels que tenen a Bayntun, però resulten inaccessibles. Haurà de contentar-se amb el que vaig trobar a Hay.
Al pis de dalt de la llibreria, que visitem al final, hi ha els volums més antics. Lloms de pell amb daurats, arrenglerats en prestatgeries de fusta fosca, sillons de pell per asseure’s. Tot convida al silenci i al respecte. Però és al soterrani on passem més estona. És on hi ha els llibres de segona mà més accessibles. De totes les temàtiques. Dedico una bona estona a l’apartat de llibres infantils. És increïble la gran quantitat de llibres per a nens, d’aventures majoritàriament, que es van publicar a finals del segle XIX. I la cura amb què s’editaven: enquadernacions en tela amb colors i relleus, bon paper, il·lustracions. Tots junts, feien goig de veure.
Després de perdre’ns en aquest soterrani, pugem al pis de dalt a pagar quatre llibrets que hem trobat i l’Àlex s’atreveix a obrir una de les vitrines sagrades. Hi ha vist un Peter Pan il·lustrat, que després d’uns instants de dubte, adquireix a un preu molt raonable.
Sortim de Bayntum, i després d’un passeig final per Bath, agafem el cotxe fins a l’aeroport de Bristol.
Personalment, tinc una preocupació. El meu equipatge de mà consta d’una maleta i una motxilla carregades de llibres. Teòricament, Ryanair només em permet portar una bossa de mà de fins a deu quilos. Supero aquest pes amb escreix. La bossa de l’Àlex també pesa molt. Si ens fan pagar el sobrepès, les nostres gangues poden sortir a preu d’or. Afortunadament hem facturar en línia i anem a embarcar directament. En arribar al control, agafo la bossa amb lleugeresa, com si fos ingràvida, quan realment m’està a punt d’arrencar el braç. Però curiosament, l’únic problema ens el causa un desodorant perquè no va dins d’una bossa transparent.Amb puntualitat britànica l’avió s’enlaira i tornem cap a casa. Ha valgut la pena. Segur que algun dia tornarem a Hay-on-Wye.
El dia s’inicia amb una repetició de l’abundant esmorzar, tot i que aquesta vegada decideixo provar l’ou d’ànega (i em sap greu per les repercussions que té per als individus d’aquesta espècie però he de dir que valoro molt més el seus fetges que els seus ous).
Deixant de banda una petita incursió llibresca (el regateig per als llibres d’ocells va tenir lloc aquest matí), decidim dedicar el dia al turisme. Sí, sí, al turisme, ja sé que la paraula està desprestigiada, potser per això m’agrada utilitzar-la. Em fa una certa ràbia la gent que, tot mirant la resta de mortals per sobre de l’espatlla, diu: “Jo no sóc un turista, sóc un viatger”. No suporto les massificacions ni la trivialització que suposa generalment el turisme però encara aguanto menys la petulància.
Dit això -que potser no venia el cas- seguim amb la crònica. Agafem el nostre Polo i anem seguint la vall del Wye per carreteres estretes amb l’objectiu d’arribar a Tintern Abbey. En un moment donat, travessem el riu per un pont de fusta i, al final, surt un senyor d’una guixeta que ens fa pagar un petit peatge. Pagar per passar un pont és una reminiscència del vassallatge medieval a mig camí del molt més costós vassallatge que, dia rera dia, rendeixo a Acesa en passar per Mollet del Vallès.
L’abadia de Tintern està situada en un bell indret. Al costat d’un meandre del Wye i en la seva estreta vall, està rodejada de boscos de caducifolis. El verd predominant arreu contrasta amb la grisor de les pedres de l’abadia. William Wordsworth, el 1798, descrivia així el paratge (versió en castellà de Gabriel Insausti):
Cinco años han pasado y sus veranos
largos como inviernos! Y oigo de nuevo
estas aguas correr desde sus fuentes
con un suave murmullo. También veo
estas altas colinas escarpadas
cuya imagen salvaje y solitaria
propicia solitarios pensamientos
y une el lugar con la quietud del cielo.
(...)
Estas hermosas
formas, cuando era ausente, no me han sido
como un paisaje a la vista de un ciego
sino que a veces, en frías estancias
y entre el rumor de la ciudad, me han dado
en las horas de hastío la dulzura
que sentía en el pecho y en la sangre
A la tardor, aquest paisatge que alleugia Wordsworth, deu ser encara més bonic. L’absència de visitants (no hi ha turistes i nosaltres som viatgers, eh!) ens permet gaudir amb plenitud de l’edifici. Els Iron Maiden afortunadament tampoc hi són.
És una llàstima que l’abandonament durant segles hagi deixat el monestir en ruïnes però aquest estat li dóna un encant especial. Turner la va pintar així i crec que no hi ha millor exemple del que entenem per paisatge romàntic:
De Tintern Abbey, i deixant enrera el País de Gal·les, ens dirigim a Bath. Amb una petita parada al poble de Bradford-on-Avon -una mena de Bath en miniatura- arribem a la ciutat balneària a primera hora de la tarda. Aparquem en un square, paguem la zona blava de rigor, i comencem a passejar. El bullici de Bath contrasta amb la tranquil·litat que hem viscut aquests dies, especialment a Brecon (en parlarem en un petit flashback que ens portarà novament al capítol 2). Veiem el que un turista ha de veure –el Royal Crescent, el Pulteney Bridge, l’exterior de l’abadia i les termes- però sense fer la visita de rigor. No tenim massa temps i ens fa una certa mandra. A més, ens queda per explorar la llibreria de George Bayntun, potser una de les llibreries més boniques del món. Jo la conec d’una visita anterior i realment va impressionar-me. A més de llibreria de vell, es dediquen des de 1829 a l’enquadernació i restauració de llibres i la planta baixa és plena de vitrines amb les més belles relligadures. També hi ha valuoses edicions de clàssics anglesos amb Jane Austen –que assoleix preus exorbitants- al capdavant.
Jane Austen, va passar llargues temporades de la seva vida a Bath i va ambientar-hi dues novel·les: L’abadia de Northanger i Mansfield Park. Amb el temps s’ha convertit en una icona local. Fa uns anys -amb la Gemma que n’és gran devota- vam fer un passeig guiat per la ciutat que va portar-nos als llocs i ambients relacionats amb l’escriptora. Fou interessant. Ara, m’agradaria poder portar-li algun volum dels que tenen a Bayntun, però resulten inaccessibles. Haurà de contentar-se amb el que vaig trobar a Hay.Al pis de dalt de la llibreria, que visitem al final, hi ha els volums més antics. Lloms de pell amb daurats, arrenglerats en prestatgeries de fusta fosca, sillons de pell per asseure’s. Tot convida al silenci i al respecte. Però és al soterrani on passem més estona. És on hi ha els llibres de segona mà més accessibles. De totes les temàtiques. Dedico una bona estona a l’apartat de llibres infantils. És increïble la gran quantitat de llibres per a nens, d’aventures majoritàriament, que es van publicar a finals del segle XIX. I la cura amb què s’editaven: enquadernacions en tela amb colors i relleus, bon paper, il·lustracions. Tots junts, feien goig de veure.
Després de perdre’ns en aquest soterrani, pugem al pis de dalt a pagar quatre llibrets que hem trobat i l’Àlex s’atreveix a obrir una de les vitrines sagrades. Hi ha vist un Peter Pan il·lustrat, que després d’uns instants de dubte, adquireix a un preu molt raonable.
Sortim de Bayntum, i després d’un passeig final per Bath, agafem el cotxe fins a l’aeroport de Bristol.
Personalment, tinc una preocupació. El meu equipatge de mà consta d’una maleta i una motxilla carregades de llibres. Teòricament, Ryanair només em permet portar una bossa de mà de fins a deu quilos. Supero aquest pes amb escreix. La bossa de l’Àlex també pesa molt. Si ens fan pagar el sobrepès, les nostres gangues poden sortir a preu d’or. Afortunadament hem facturar en línia i anem a embarcar directament. En arribar al control, agafo la bossa amb lleugeresa, com si fos ingràvida, quan realment m’està a punt d’arrencar el braç. Però curiosament, l’únic problema ens el causa un desodorant perquè no va dins d’una bossa transparent.Amb puntualitat britànica l’avió s’enlaira i tornem cap a casa. Ha valgut la pena. Segur que algun dia tornarem a Hay-on-Wye.
3.9.08
Crònica de Hay-on-Wye (Capítol 2)
Dijous 7 d'agostEns llevem a una hora prudencial per poder ser a les llibreries tot just obrin. Hem d’aprofitar el dia que passarem a Hay. Des de la finestra de l’habitació es veu, per damunt dels arbres que voregen el riu Wye, la silueta del poble, coronada per un castell de formes inusuals. El cel és mig ennuvolat, i durant el dia anirà alternant sol, boires i petits ruixats. Un temps típicament britànic.
Per esmorzar ens espera també un clàssic desdejuni anglès. Espero no oblidar-me de res, perquè la llista és llarga: bacon, salsitxes, xampinyons, mongetes, torrades i, a escollir, un ou de gallina o d’ànec (o millor dit, d’ànega). L’Àlex, més llançat, opta per l’ànega, jo per la gallina de tota la vida. Tot això ho acompanyem de fruita, suc de taronja, iogurt i te o cafè. Res de torradetes amb mantega, melmelada, crusanets o d'altres menudències d’aquestes. Un esmorzar com Déu mana i que Déu salvi a la reina.
En sortir, veiem com els prats de la casa baixen suaument fins al riu. Les gallines s’hi passegen amb tota llibertat. En el món gallinaci també hi ha desigualtats: mentre la majoria s’amuntega en galliners fastigosos, l'aristocràcia paona per prats d’un verd calm i viu. I mentre les gallines escollides passegen pel seu Ascott particular, uns cignes neden en les aigües obscures del Wye com estudiants de Cambridge entrenant-se per la gran regata.
Travessat el riu, arribem al poble, que és realment molt bonic. Cases amb bigues de fusta a la façana, edificis vagament georgians, un antic mercat cobert, la torre del rellotge, carrerons amb botiguetes agradables. Donaria per passejar-s’hi vagarosament si no estiguéssim seriosament afectats per la bogeria dels llibres vells. Una bogeria que assolirà avui nivells insospitats.
Cal dir que a partir d’aquí, una crònica detallada esdevindria molt monòtona, amb contínues entrades i sortides de llibreries, inventaris del contingut dels estants, detalls d’obres i edicions, valoracions de preus... Ens ho estalviarem i el cronista detallarà només alguns aspectes que considera d’especial interès:
1) La impossibilitat d’abastar totes les llibreries: n’hi ha trenta, algunes d’elles especialitzades (llibres infantils, crim i novel·la negra, poesia...) i estem parlant sempre de llibres vells i usats.
2) La variadíssima oferta de llibres sobre les temàtiques més concretes i especialitzades: vaig arribar a veure una secció sobre història de Rússia i dels països de l’Est o una altra sobre llibres de tennis.
3) La honesty bookshop del castell, consistent en estanteries plenes de llibres a baix preu, en què el comprador s’emporta el llibre que li interessa i deixa en una guardiola els diners que costa.
Per esmorzar ens espera també un clàssic desdejuni anglès. Espero no oblidar-me de res, perquè la llista és llarga: bacon, salsitxes, xampinyons, mongetes, torrades i, a escollir, un ou de gallina o d’ànec (o millor dit, d’ànega). L’Àlex, més llançat, opta per l’ànega, jo per la gallina de tota la vida. Tot això ho acompanyem de fruita, suc de taronja, iogurt i te o cafè. Res de torradetes amb mantega, melmelada, crusanets o d'altres menudències d’aquestes. Un esmorzar com Déu mana i que Déu salvi a la reina.
En sortir, veiem com els prats de la casa baixen suaument fins al riu. Les gallines s’hi passegen amb tota llibertat. En el món gallinaci també hi ha desigualtats: mentre la majoria s’amuntega en galliners fastigosos, l'aristocràcia paona per prats d’un verd calm i viu. I mentre les gallines escollides passegen pel seu Ascott particular, uns cignes neden en les aigües obscures del Wye com estudiants de Cambridge entrenant-se per la gran regata.
Travessat el riu, arribem al poble, que és realment molt bonic. Cases amb bigues de fusta a la façana, edificis vagament georgians, un antic mercat cobert, la torre del rellotge, carrerons amb botiguetes agradables. Donaria per passejar-s’hi vagarosament si no estiguéssim seriosament afectats per la bogeria dels llibres vells. Una bogeria que assolirà avui nivells insospitats.
Cal dir que a partir d’aquí, una crònica detallada esdevindria molt monòtona, amb contínues entrades i sortides de llibreries, inventaris del contingut dels estants, detalls d’obres i edicions, valoracions de preus... Ens ho estalviarem i el cronista detallarà només alguns aspectes que considera d’especial interès:
1) La impossibilitat d’abastar totes les llibreries: n’hi ha trenta, algunes d’elles especialitzades (llibres infantils, crim i novel·la negra, poesia...) i estem parlant sempre de llibres vells i usats.
2) La variadíssima oferta de llibres sobre les temàtiques més concretes i especialitzades: vaig arribar a veure una secció sobre història de Rússia i dels països de l’Est o una altra sobre llibres de tennis.
3) La honesty bookshop del castell, consistent en estanteries plenes de llibres a baix preu, en què el comprador s’emporta el llibre que li interessa i deixa en una guardiola els diners que costa.
4) Les boniques edicions de principis del segle XX de clàssics de la literatura anglesa, presents a gairebé totes les llibreries, però especialment a Addyman books i a Hay-on-Wye Booksellers (vam arreplegar alguna Jane Austen, Kipling, Brontë, Stevenson i també una primera edició de Virginia Woolf a molt bon preu).
5) L'expressió contrariada d'un llibreter especialitzat en ciències naturals quan li vaig demanar si tenien llibres de caça de becades per al meu nebot. Es veu que no simpatitzava gaire amb la caça, el noi: We are not very keen on hunting, in fact – em va dir educadament i em vaig sentir una mica Borat).
6) L’edició popular d’Alícia al país de les meravelles, amb dibuixos de John Tenniel, que vaig trobar.
7) L’infructuós regateig amb una llibretera per endur-me els cinc volums de British birds de finals del XIX, plens de bonics gravats d’ocells (la flema britànica va imposar-se a una combinació de gasiveria catalana i xerrameca llatina que va resultar del tot infructuosa. Tamudo va estrellar-se contra la fèrria defensa del Manchester United).
8) Els petits tresors a baix preu que apareixien aquí i allà, i especialment al soterrani de The sensible bookshop. Llibres de viatges molt interessants a una lliura.
5) L'expressió contrariada d'un llibreter especialitzat en ciències naturals quan li vaig demanar si tenien llibres de caça de becades per al meu nebot. Es veu que no simpatitzava gaire amb la caça, el noi: We are not very keen on hunting, in fact – em va dir educadament i em vaig sentir una mica Borat).
6) L’edició popular d’Alícia al país de les meravelles, amb dibuixos de John Tenniel, que vaig trobar.
7) L’infructuós regateig amb una llibretera per endur-me els cinc volums de British birds de finals del XIX, plens de bonics gravats d’ocells (la flema britànica va imposar-se a una combinació de gasiveria catalana i xerrameca llatina que va resultar del tot infructuosa. Tamudo va estrellar-se contra la fèrria defensa del Manchester United).
8) Els petits tresors a baix preu que apareixien aquí i allà, i especialment al soterrani de The sensible bookshop. Llibres de viatges molt interessants a una lliura.
9) Els meravellosos llibres infantils victorians, plens d'il·lustracions, algunes de Beatrix Potter o d'Arthur Rackham.
9)L’interès per llibres de temàtica molt diversa que derivava en frustració per no poder abastar-ho tot i que feia que de vegades miressis una estanteria amb cada ull, com quan Nacho Cano tocava dos teclats alhora.
10) La satisfacció de trobar llibres que saps que agradaran a d’altres persones.
Tot això i molt més fou el dia a Hay-on-Wye. A les sis de la tarda estàvem morts però amb ganes de fer més coses que explicarem en el proper capítol.
(Mentre no arribin les lomografies de l’Àlex, continuaré utilitzant fotos digitals (ecs!) pròpies.)
9)L’interès per llibres de temàtica molt diversa que derivava en frustració per no poder abastar-ho tot i que feia que de vegades miressis una estanteria amb cada ull, com quan Nacho Cano tocava dos teclats alhora.
10) La satisfacció de trobar llibres que saps que agradaran a d’altres persones.
Tot això i molt més fou el dia a Hay-on-Wye. A les sis de la tarda estàvem morts però amb ganes de fer més coses que explicarem en el proper capítol.
(Mentre no arribin les lomografies de l’Àlex, continuaré utilitzant fotos digitals (ecs!) pròpies.)
Més Hay-on-Wye
No, no és el capítol 2 (està a mig escriure). És el capítol 1 de la crònica de l'altre progonista del viatge.
1.9.08
Crònica de Hay-on-Wye (Capítol 1)
Algú m’ha preguntat per la crònica pendent sobre el viatge a Hay-on-Wye. Aquest és el primer capítol.
Dimecres 6 d’agost
Quedem a l’FNAC del Triangle, comprem premsa per llegir a l’avió i sortim en cotxe cap a Girona. Fa moltíssima calor.
Sense cues ni sorpreses, arribem a l’aeroport i aparquem. Curiosament, la tarifa del pàrquing és de 0’1332457 (o un número així amb molts decimals) per minut. El meu company de viatge, usuari pioner i fidel de Ryanair (fins i tot ha estat a l’aeroport alemany de Hahn), em diu que abans s’aparcava sense pagar. És un nostàlgic de la prehistòria del low cost.
Passem sense problemes els controls de rigor i fem cua per embarcar en el vol amb destinació Bristol. Tal com prevèiem, som els únics catalans del vol. La resta de viatgers són britànics que tornen al seu país després de passar –suposem- uns dies a la costa, tot i que decebedorament cap d’ells respon a l’estereotip de nyu de Durham.
Embarquem a peu, costum deliciós i un xic retro dels aeroports petits. El viatge és anodí i això és el millor que pot dir-se d’un trajecte en avió, igual que d’un arbitratge. Aterrem a Bristol sota una pluja fina i amb vint graus menys de temperatura. A l’oficina de lloguer del cotxe ens adonem ràpidament del preocupant grau d’oxidació del nostre anglès, característica que s’anirà fent palesa al llarg dels dies.
Fets els tràmits, ens asseiem en el nostre flamant Volkswagen Polo de color blau elèctric. Respiro fons, agafo el volant (a la dreta) i enfilo el carril (a l’esquerra) de sortida del pàrquing. Comença l’aventura de la conducció inversa. Seguim l’itinerari definit per viamichelin.com, que de seguida veiem superarà el temps previst proper a les dues hores. Ja en territori gal·lès, fem una parada per sopar a la bonica població d’Abergavenny (Y Fenni). No són ni les deu i el poble està gairebé mort. Plou a bots i a barrals. Ens sorprèn l’oferta de cuina exòtica d’una vila no massa gran: hi ha restaurant àrab, xinès, tailandès, indi... Ens esperàvem un pub i poca cosa més. Per no arribar molt tard al bed & breakfast, optem per una mena de fast-food britànic força cutre. Un dels clients porta una samarreta del Barça, comencem bé! Hem de menjar ràpid perquè tanquen de seguida.
Reemprenem la ruta per carreteres estretes i fosques que no s’acaben mai. Atravessem el parc de Brecon Beacons. És una llàstima que sigui de nit perquè el paisatge deu ser bonic. Finalment, cap a les onze, arribem a Hay-on-Wye i, després d’un parell de voltes pel poble, aconseguim trobar The Start, la nostra casa d’hostes. Fa fresca i fins i tot tenen la calefacció engegada (penso en l’enveja que li faré al meu germà).
Dimecres 6 d’agost
Quedem a l’FNAC del Triangle, comprem premsa per llegir a l’avió i sortim en cotxe cap a Girona. Fa moltíssima calor.
Sense cues ni sorpreses, arribem a l’aeroport i aparquem. Curiosament, la tarifa del pàrquing és de 0’1332457 (o un número així amb molts decimals) per minut. El meu company de viatge, usuari pioner i fidel de Ryanair (fins i tot ha estat a l’aeroport alemany de Hahn), em diu que abans s’aparcava sense pagar. És un nostàlgic de la prehistòria del low cost.
Passem sense problemes els controls de rigor i fem cua per embarcar en el vol amb destinació Bristol. Tal com prevèiem, som els únics catalans del vol. La resta de viatgers són britànics que tornen al seu país després de passar –suposem- uns dies a la costa, tot i que decebedorament cap d’ells respon a l’estereotip de nyu de Durham.
Embarquem a peu, costum deliciós i un xic retro dels aeroports petits. El viatge és anodí i això és el millor que pot dir-se d’un trajecte en avió, igual que d’un arbitratge. Aterrem a Bristol sota una pluja fina i amb vint graus menys de temperatura. A l’oficina de lloguer del cotxe ens adonem ràpidament del preocupant grau d’oxidació del nostre anglès, característica que s’anirà fent palesa al llarg dels dies.
Fets els tràmits, ens asseiem en el nostre flamant Volkswagen Polo de color blau elèctric. Respiro fons, agafo el volant (a la dreta) i enfilo el carril (a l’esquerra) de sortida del pàrquing. Comença l’aventura de la conducció inversa. Seguim l’itinerari definit per viamichelin.com, que de seguida veiem superarà el temps previst proper a les dues hores. Ja en territori gal·lès, fem una parada per sopar a la bonica població d’Abergavenny (Y Fenni). No són ni les deu i el poble està gairebé mort. Plou a bots i a barrals. Ens sorprèn l’oferta de cuina exòtica d’una vila no massa gran: hi ha restaurant àrab, xinès, tailandès, indi... Ens esperàvem un pub i poca cosa més. Per no arribar molt tard al bed & breakfast, optem per una mena de fast-food britànic força cutre. Un dels clients porta una samarreta del Barça, comencem bé! Hem de menjar ràpid perquè tanquen de seguida.
Reemprenem la ruta per carreteres estretes i fosques que no s’acaben mai. Atravessem el parc de Brecon Beacons. És una llàstima que sigui de nit perquè el paisatge deu ser bonic. Finalment, cap a les onze, arribem a Hay-on-Wye i, després d’un parell de voltes pel poble, aconseguim trobar The Start, la nostra casa d’hostes. Fa fresca i fins i tot tenen la calefacció engegada (penso en l’enveja que li faré al meu germà).
Continuarà.
(Foto: Addyman books, Hay-on-Wye)
30.7.08
Hay-on-Wye (Y Gelli)
La setmana que ve, amb l’autor de Queviures, farem una petita escapada a Hay-on-Wye, Gal·les. Probablement hàgiu sentit a parlar d’aquest poble (Y Gelli en gal·lès), a tocar de la frontera amb Anglaterra, on s’han establert una trentena de llibreries de vell. És un d’aquests pobles de llibres com Montolieu a França o Redu a Bèlgica, però, segons diuen, especialment reeixit. Ja veurem.
L’escapada es tracta, doncs, de gaudir d’aquest paradís dels llibres vells i també, per què no, del paisatge gal·lès i de la vida rural britànica: esmorzar lleuger amb bacon, ous, salsitxes i xampinyons, cerveses tebiones al pub, converses amb els pastors (el d’ovelles i el d’ànimes)... Esperem sentir-nos una mica com Hugh Grant a El inglés que subió una colina pero bajó una montaña.
També tenim intenció d’acostar-nos a Bath, l’elegant ciutat georgiana on Jane Austen va ambientar novel·les com Persusassió o L’abadia de Northanger i, pel camí, ens aturarem a Tintern Abbey, una abadia gòtica en ruïnes, inspiració de Turner i del poeta Wordsworth. A l’autor de Queviures li recorda un vídeo d’Iron Maiden. Què hi farem!
Tot això, en dos dies, una escapada curta però intensa. Ja escriurem alguna crònica.
L’escapada es tracta, doncs, de gaudir d’aquest paradís dels llibres vells i també, per què no, del paisatge gal·lès i de la vida rural britànica: esmorzar lleuger amb bacon, ous, salsitxes i xampinyons, cerveses tebiones al pub, converses amb els pastors (el d’ovelles i el d’ànimes)... Esperem sentir-nos una mica com Hugh Grant a El inglés que subió una colina pero bajó una montaña.
També tenim intenció d’acostar-nos a Bath, l’elegant ciutat georgiana on Jane Austen va ambientar novel·les com Persusassió o L’abadia de Northanger i, pel camí, ens aturarem a Tintern Abbey, una abadia gòtica en ruïnes, inspiració de Turner i del poeta Wordsworth. A l’autor de Queviures li recorda un vídeo d’Iron Maiden. Què hi farem!
Tot això, en dos dies, una escapada curta però intensa. Ja escriurem alguna crònica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)