Paradisos

Retornen aquests dies breus imatges de l'estiu, que ens semblen ja pròpies d'un temps llunyà, com si s'haguessin vestit del color sèpia de les velles fotografies. Piscines, cotxes amb el volant a la dreta, arenals a la vora del mar, carrers de cases georgianes... són els escenaris d'un conjunt de moments d'un passat sorprenentment recent. I d'aquests records un em crida especialment l'atenció pel seu to hiperbòlic i humorístic. Som a la piscina, l'N. i jo. Li agrada que la llenci enlaire, amb el nas tancat que diu ella. Després de cada llençament surt de l'aigua buscant l'aire per respirar i nedant rudimentàriament, amb les dificultats de la primera infantesa, fins arribar on sóc i agafar-se'm. Demana repetir l'operació una i altra vegada. Fins que provo una alternativa. L'assec a la meva espatlla i la llenço amb un capgirell cap enrere. Tot just ho acabo de fer, m'adono que ha estat un moviment massa agosarat i penso que sortirà espantada, potser plorant, de l'aigua. Però no. Ve com sempre cap a mi i em diu, feliç, en castellà: es lo mejor que me ha pasado en la vida. No cal dir que s'ha convertit en la nostra frase de l'estiu.

***

Un nou retard dels ferrocarrils de la Renfe em regala la possibilitat d'acabar la lectura d'un llibre excel.lent: Solsticio, de José Carlos Llop. Records d'infantesa i evocació d'un escenari perdut que esdevé una mena de llavor que farà créixer l'arbre de la creació literària. Escriu Llop que el tiempo de Betlem fue el tiempo de la verdad. El tiempo donde no había pasos en falso y todas las cosas eran verdad y eran esenciales. Sí, conec perfectament aquest sentir: la certesa que fou en aquells moments on tot era cert i real. Potser sí que aquells jocs -d'aigua o de terra- eren el millor de la vida.