Godó

Vaig al Godó, sense gaire fe. Sé que els tennistes d'ara són els més complets, una generació insuperable. L'esperit de lluita, la solidesa, la fe de Nadal. L'elegància de Federer. L'electricitat de Djokovic. El fair play de tots plegats, i la qualitat tècnica i física d'aquests i de tants altres. Però, com en tants altres àmbits, els meus referents tennístics són ja d'un altre temps. Lendl, McEnroe, Leconte. Aquests tres per sobre dels altres, però n'hi havia molts més: l'educat Forget, el meteòric Pernfors, l'inestable Mecir, l'irregular Aguilera. Hi havia les aparicions sorprenents dels indis a la Copa Davis, les pistes de terra del Paraguay de Chapacú que esdevenien un infern per als Estats Units, també a la Davis, els especialistes que només aconseguien bons resultats en la seva superfície -l'antiestètic Carlsson en terra o l'agressiu Cash en herba-. Hi havia joc de fons i joc de sacar i volejar. Hi havia jugadors estranys, baixos de forma, amb sobrepès... Hi havia Jimbo Connors guanyant partits amb quaranta anys i Boris Becker gunyant Wimbledon amb setze. Hi havia els argentins Vilas i Clerc lligant amb les princeses Carolina i Estefania a les pistes de Montecarlo. Hi havia italians -això no ho he vist, m'ho han explicat- que regalaven el partit abans de començar perquè  fa molto caldo. Hi havia el ferrari de Leconte. Hi havia Chris Evert, bella, sòbria i distant, i Steffi Graf, tocada pels déus. Ara tot és molt professional i perfecte. I hi ha, esclar, la nostàlgia que sempre passa un filtre subjectiu per la realitat.
Així que m'assec a la pista central del Tennis Barcelona, sota un sol de justícia, una mica escèptic. El joc de Feliciano López no m'ajuda gaire. És tècnicament perfecte, estèticament impecable, d'una gran elegància. Però sempre m'ha semblat un jugador fred, incapaç de fer-me vibrar. Juga contra un serbi que em resulta encara més llunyà. Feliciano guanya el primer set i el serbi comença guanyant el segon. M'avorreixo i me'n vaig. Dono una volta pel club. A l'estand de Lacoste uns famosets es fan fotos. M'agrada observar la gent, que es mou d'un costat a l'altre, es mira amb interès els quadres i els ordres de joc, comenta les jugades, gaudeix d'aquest esport. Si se'm permet, diria que és un sentiment més profund i sòlid que l'afició futbolística, més intensa i passional, però també més irracional i superficial.
Me'n vaig a la pista 1, on juguen dos jugadors per a mi desconeguts: el portuguès Sousa, seixanta-set del rànquing, i el mallorquí Munar, número cent setanta-quatre. Munar ha guanyat el primer set i el segon comença molt igualat. M'assec en un dels fons, a la segona fila, i m'adono que just al davant.tinc els amics del jugador mallorquí. Són uns nanos que em cauen bé de seguida: tres nois i una noia. Quan s'acosta, l'animen educadament, quasi en veu baixa. Vamos, Jaume, li diuen. També l'anomenen Jaumet, Jimbo, Muni. Jaume Munar té vint anys i viu les seves primeres incursions en tornejos ATP. Es veu de seguida que el portuguès té més ofici i més solidesa física, però el mallorquí ho compensa amb uns cops magnífics. El partit comença a agafar dimensió. Sousa guanya un segon set molt igualat i anem al tercer. Netegen i reguen la pista, que queda flonja i impecable: la bellesa del color i la textura de la terra. El públic comença a enxufar-se. Munar porta un break d'avantatge, el perd però el torna a recuperar. Amb 5-3, serveix per guanyar el partit i té un 30 iguals, però acaba perdent el joc. Ens acostem a les dues hores i mitja de partit. Munar és físicament robust però se'l veu fràgil i cansat, sembla encara més jove del que és. El seu joc desmenteix, però, les aparents debilitats. Anem a un 5 a 5. Els joves mallorquins bufen i pateixen. Jo també. Ara ja criden obertament: Jaume! L'animen quan s'atansa al fons. Definitivament, m'agraden aquests nois, que no deixen de donar força al seu amic. Cada punt es viu amb intensitat i és fàcil empatitzar amb els jugadors. La dificultat d'haver d'executar cada cop a la perfecció: deixar qualsevol bola a mitja pista o massa centrada és una perdició. No hi ha espai per a l'errada ni per al dubte. Totes les boles han de ser profundes o angulades; tots els cops han de fer mal. Aquí no hi ha perdó. Tots dos jugadors ens delecten amb un joc d'atac i una amplíssima gamma de cops, com només la terra batuda ho fa possible: serveis, volees, deixades, globus, revesos picats i tallats, passings i fins i tot un parell de willis. Fa calor, però aquí no es mou ningú. Feliciano guanya el seu partit a la central i el públic d'allí s'aboca a les baranes per veure els jocs finals. Munar frega la perfecció en els dos últims jocs i s'emporta el partit, no sense patir. Quan guanya el darrer punt, ens aixequem per celebrar-ho. Els amics s'abracen i ell es llença al terra com si hagués guanyat Roland Garros. Penso que potser és la seva primera victòria en el circut ATP. Aplaudim molt. En acabat, l'entrevista la televisió i l'esperen molts nens perquè els signi autògrafs. Ja és quasi un ídol. Ara l'espera Thiem.

Dunlop Maxply Fort

Hidcote manor. Un altre bellíssim jardí anglès. Parterres amb flors de tots colors, un estany utilitzat originàriament per banyar-se, extensions de gespa obertes als contigus camps de cereals. Un paradís victorià amb aquest bri de desordre propi dels jardins anglesos. Un indret on asseure's a llegir i potser també a escriure odes als rossinyols o als lligaboscs. Els nens corren, potser un xic massa mediterranis, i persegueixen butterflies, dragonflies i ladybirds. Una d'aquestes marietes farà un llarg viatge en cotxe a les mans de l'N. i serà alliberada amb vida -no sap la sort que ha tingut- al poble de Broadway.

El jardí és gran i en un dels extrems una pista de tennis convida als visitants a fer uns tocs. Hi entrem, agafem les velles -i belles- raquestes que s'ofereixen (maxplies, donnays, slazengers...) i juguem una estona. L'À. es queixa però a mi em sembla que es colpeja millor la bola amb aquestes raquetes d'altres temps. Els moviments em resulten més elegants, els cops més profunds, el so -cloc- més pronunciat. Per no parlar de l'eco literari, a mig camí entre Finzi-Contini i Brideshead. Aquests quatre tocs, als quals vol afegir-se també l'N., d'un esport tan familiar per a nosaltres però practicat en un racó tan especial d'aquesta illa, constitueixen un dels moments més poètics del viatge. Algun dia caldrà fer una antologia literària del més elegant dels esports.

 

Dos poetes, Finzi-Contini

A vegades hi ha textos aliens que et sorprenen per la proximitat amb la sensibilitat pròpia. És el que m'ha passat en llegir aquest post d'Enrique García-Máiquez en què compara dos poemes: un de seu i un de Miguel d'Ors. Són uns magnífics poemes; això no em va sorprendre perquè són uns magnífics poetes. Però sí que em vaig sentir frapat en llegir una cosa tan propera en infinitat d'aspectes: el record dels pares, la mirada dels fills, la bellesa de determinades accions esportives (i sobre tot l'elegància vintage de les escenes esportives), el tennis en el cas del poema de d'Ors... Fins i tot la referència a l'obra de Bassani El jardí dels Finzi-Contini.
No voldria comparar-me en absolut amb aquests grans poetes i sé que quedaré molt malament a la foto, però, després de llegir Salto i Revés, no puc deixar de reproduir aquí un inèdit meu, que puc assegurar que va ser escrit abans de llegir-los i comparteix una certa atmosfera amb els anteriors:

Campo de deportes
               a Alvaro de Campos
Raquetas de madera
-Maxpli, Slazenger-
dibujan en el aire
arcos imposibles.
Golpean con sus cuerdas
-de tripa de cerdo-
bolas blancas Dunlop Fort.

Su cloc tendría un eco
de ese jardín de Ferrara
de los Finzi-Contini,
si ello fuera posible
en este pequeño pueblo.
Mientras, las banderas ondean,
-rojo, amarillo, negro-
impasibles al tiempo,
en sus firmes mástiles.
Está cerrado el gimnasio,
con sus cuerdas, potros y plíntons,
tan odiosos,
tan odiados.

Se desconchan las paredes
de la piscina celeste,
vacía y muerta
en invierno
como una ballena varada.
Jugamos al fútbol
sobre la pista de cemento,
corriendo tras el balón
como si nos fuera en ello la vida.

Y no hay nada más cierto:
nos iba la vida en ello.

Nunca habremos vivido
con tanta realidad.
Nunca habremos luchado
con tanta razón.
Nunca habremos sentido
con tanta verdad.

Como aquella niña
que el solitario poeta portugués
veía desde su ventana
comiendo chocolate,
ahí estamos nosotros
desenvolviendo el papel de plata
de cada contraataque,
rematando los córners
con nuestra frente
inerme aún al engaño.

¡Corre! ¡Chuta fuerte!
Te va la vida en ello.

***
I, per cert, de Revés de Miguel d'Ors m'han agradat especialment aquests versos:

[...] Tú tienes —hoy lo sé—

cuarenta y tres, y estás en el momento
dorado de tu vida. Un halo heroico
circunda tu figura.

43 anys, moment daurat de la vida. Potser sí...

Henin

Sento per la ràdio que Justine Henin penja la raqueta. Estic molt desconnectat del món del tennis i no segueixo gens el circuit, però la notícia em resulta trista. Sempre havia sentit gran admiració pel tennis d'Henin. Costa d'explicar perquè ens agrada més el joc d'uns jugadors que el d'uns altres. Quan s'arriba a un nivell de perfecció tan generalitzat com el del tennis actual, de vegades és només qüestió de percepcions personals. Hi ha jugadors que sobresurten per la seva elegància, d'altres pel caràcter, alguns per la potència física. N'hi ha que aparentment són pefectes però ens deixen freds. I n'hi ha que tenen alguna cosa d'especial que els diferencia. En el tennis femení va ser el cas de Steffi Graff i també el de Justine Henin. Per això, encara que ja no segueixi gaire el tennis professional, la retirada d'Henin em sembla una gran pèrdua.