Blau

Un conte de P. I Maltbie, magníficament il·lustrat per Pau Estrada, explica la història del jove Picasso i el seu gat Minou. M'agrada explicar als meus fills aquest conte que, a través d'una anécdota real protagonitzada pel gat Minou, fantasseja sobre l'evolució de l'obra picassiana des de la tristor de l'època blava fins al més lluminós període rosa.
Aquest migdia, aprofitant una estona de lleure, m'he decidit a visitar l'exposició Viatge a través del blau: La vida, al museu Picasso. És una mostra mínima, que gira al voltant de dos quadres, Terrats de Barcelona i La Vida; una exposició que, per al meu gust, és perd excessivament en tecnicismes al voltant de la concepció d'aquesta darrera obra i dels estudis radiològics que se n'han fet per conèixer-ne millor la gènesi. Però més enllà d'aquesta perspectiva tècnica, només per poder apreciar La vida -un dels quadres més representatius de l'època blava-, per una meravellosa figura femenina del mateix període i per alguns dels esbossos d'aquests quadres, la visita ja val la pena. És el Picasso que, immegit en una bohèmia real i mísera, sap projectar aquest món a través d'una visió personal i nova, combinant els seus dots extraordinaris amb un esforç evident i visible.
Sortint d'aquesta sala, el Museu ofereix una altra exposició, en aquest cas fotogràfica: la donació de David Douglas Duncan. Es tracta d'un conjunt de fotografies de la vida del Picasso madur i d'una de les seves dones, Jacqueline, a la casa de la Californie a Cannes. Són unes fotografies esplèndides, interessantíssimes, però que ens mostren ja un altre Picasso. El Picasso triomfador, reconegut, afalagat. El seu món ha canviat diametralment i també la seva obra. En una de les anotacions que acompanyen les fotografies, Duncan fa notar, amb admiració, que Picasso agafa un carbonet i és capaç de crear, en mitja hora, una obra que representa unes figures esquemàtiques, geomètriques i, al meu parer, sense ànima. Al revés que el fotògraf, no em sorprèn que trigués només mitja hora. Duncan fotografía Picasso dibuixant-la i després jugant amb els seus fills, al davant de l'obra. Veig en aquest Picasso una combinació de creativitat extrema, talent extraviat i una certa renúncia a un esforç que ha esdevingut innecessari.