Cotxe, tren, vida

Un dia, parlant amb X., em deia que se sentia especialment còmode i protegit al seu cotxe. Allí, escoltant la seva emissora de ràdio preferida, se sentia en pau i invulnerable. No li falta raó. El cotxe és un hábitat especial i pot arribar a ser com una bombolla que t'aïlla del món. Tanmateix, jo només m'hi sento del tot invulnerable els dies que condueixo sol ja entrada la nit. Sé, llavors, que la G. i els nens ja fa estona que són a casa, sans i estalvis, i que a aquelles hores el telèfon ja no m'importunarà més. M'allunyo de les notícies del món real -o més aviat irreal- amb què ens bombardeja la ràdio i poso música. Dins d'aquella caixa metàl·lica que roda, o quasi llisca, per l'asfalt, bressolat per la música, em sento protegit i fora del món.
La vida, però, és fora dels cotxes. Quan el deixo a casa i em desplaço amb tren, metro o caminant, m'adono que el pols de la vida es pren al carrer. No cal estar gaire expectant per copsar escenes, sketchs, d'aquest petit món nostre:

Avui, en un parc de Barcelona, noto un moviment darrere meu, com unes petjades estranyes. Em giro i em trobo amb una imatge quasi de conte. Un ànec -o potser una oca- adult, seguit de tres cries i, tancant la comitiva, un altre individu adult. Caminaven així en fila tota la familia, amb aire seriós, encara que en desplaçar-se movien tots el cos còmicament. M'he aturat una estona a mirar-los com es desplaçaven d'un estany a un altre. Tot i estar capficat pel matí difícil que m'esperava, se m'ha escapat un somriure inevitable i beatífic.

Tornant a casa, al tren, escolto la conversa de dues senyores grans. Em crida l'atenció el seu català, puríssim. Només veig els seus caps blancs, també immaculats, que sobresurten dels seients. N'hi ha una que porta la veu cantant:
- D'això ara en diuen Montcada-Ripollet. Abans es deia Mas Rampinyo. Tota la vida. Te'n recordes?
I sense esperar la resposta, segueix:
- I de la Florida ara no sé pas com en diuen. (Pausa). Ja me'n recordaré, ja.
El tren anuncia l'estació.
- Això, Santa Perpètua de la Mogoda! Però si Santa Perpètua és lluny d'aquí. Aquí hi ha les torres i sempre se n'havia dit la Florida. Santa Perpètua és més enllà. Aquí a prop hi tenia la torre la Bella Dorita. Te'n recordes de la Bella Dorita? Sí, de la revista, del Paralelo- I deia anar un sospir.
Baixen a la següent estació, la més jove ajudant la més gran i les veig caminar, dificultosament, per l'andana, xerrant. Penso què en quedarà d'aquest món passat, que potser és més nostre que l'actual, quan vagin desapareixent els últims testimonis.

Al matí, com cada dia que agafo al tren -que són ben pocs- em trobo la noia dels ulls verds. Seiem sempre al mateix vagó però, casualment, no he tornat a seure més davant seu. No cada dia és propici per la poesia. Amb l'arribada de la primavera ha deixat a casa la jaqueta -lletja- que duia l'hivern. Avui s'ha protegit dels raigs baixos del sol matiner amb unes ulleres de sol que han apagat els seus ulls verd aigua. El sol seguía envaint el vagó però la llum ha perdut un punt d'ambre i de calidesa.

És curiós com una noia guapa fa perdre els papers i genera fàcilment situacions ridícules. I no ho dic pel que acabo d'escriure -que potser també. Entro a la fruiteria, on fa temps que no anava. Veig que hi ha una noia nova, mallorquina. Despatxa un home de la meva edat, de posat més aviat seriós, però que es va mostrant deliqüescent a la bellesa de la noia. Vol fer durar artificialment la conversa intranscendent pròpia de la compra de préssecs i albergínies amb preguntes encara més insulses que el preu de les pomes o la qualitat de les síndries.
- I a Mallorca, què es parla més mallorquí o castellà?
- Ara potser castellà- contesta ella educadament.
- És bonic el mallorquí, més que el valencià, oi?
- Home, jo què vol que li digui...
I així va seguint la cosa, mentre es va formant una cua de gent amb bosses plenes de fruites i verdures diverses, tot i que cap dels homes protestem, potser pensant en demanar, quan arribi el nostre torn, la recepta de les ensaïmades.