Némirovsky

Tot i que alguna de les seves novel•les m’ha avorrit, Irène Némirovsky em sembla una novel•lista excel•lent. Més que pels arguments que, com ja he escrit alguna vegada, és el que m’acaba interessant menys d’una novel•la, per la seva capacitat de transmetre a la perfecció determinades escenes, atmosferes, sensacions.

Una de les meves compres del dia de Sant Jordi va ser El malentendido, la seva primera novel•la, que comença ja amb una escena magníficament resolta. És simplement el despertar d’un jove a l’habitació d’un hotel de la costa basca. Némirovsky ens dibuixa el moment amb traços mestres: el sol que entra pels finestrals, la sensació de pau vacacional, els sons de l’estiu, la promesa d’un nou dia, el cambrer que arriba amb la safata de l’esmorzar... N’hi ha prou amb aquests elements per situar-nos en l’ambient i en l’estat d’ànim del personatge. I per fer sentir al lector ganes de protagonitzar aquesta escena, de poder traslladar-se a un hotel belle époque d’Hendaia i, per què no, de poder conèixer després la bella Denise, partenaire del protagonista de la història.

Maldat i por

De la lectura de la biografia de l’escriptora ucraïnesa jueva Irène Némirovsky, escrita per la seva filla Elizabeth Gille, en destaco un fragment que il·lustra la barbàrie d’una època no molt llunyana, ni temporalment ni geogràfica.
La filla de l’escriptora (i germana de la que seria la biògrafa), d’onze anys, es posa malalta en un poble de la França ocupada.

Se quejaba de dolores de vientre, vomitó y le diagnosticaron una apendicitis que a las pocas horas se transformó en peritonitis aguda. Se imponía una operación urgente pero, ¿cómo íbamos a trasladarla a un hospital o a una clínica? Dado que somos judíos de la zona ocupada, no teníamos derecho a abandonar la comunidad ni a salir siquiera entre las ocho de la noche y las seis de la mañana. Le subió la fiebre, comenzó a delirar, lloraba de dolor y nosotros nos retorcíamos las manos de desesperación. Al final el médico encontró a un buen hombre del pueblo que tenía gasógeno y que se avino a transportarla hasta Luzy. La envolvió en una manta, la tendió en su coche y se marchó con ella. No volvimos a tener noticias suyas hasta que nos la devolvió, casi inconsciente, el día siguiente a mediodía. Nos contó su odisea: ni una sola clínica había querido acoger en plena noche a aquella niña de once años que corría peligro de morir pero que llevaba la estrella amarilla. Tuvo que llamar a muchas puertas antes de encontrar a un cirujano que se aviniese a operarla en la mesa del comedor de su casa. Salió de la anestesia llamándonos a gritos entre dos accesos de náusea y el hombre nos la trajo, pese al riesgo, porque el médico no se atrevía a tenerla más tiempo en casa.

La guerra és terrible, terrorífica, però de vegades són situacions com aquesta, viscudes lluny de la violència oberta del front, les que mostren la cruesa de la maldat, i la por que se’n deriva, amb totes les conseqüències. Ho vaig escriure fa temps a propòsit dels mateixos personatges, però no puc deixar de repetir-me.

Llàgrimes per Denise i Élisabeth

He acabat de llegir Suite francesa, de l’escriptora russa de família jueva Irène Némirovsky. El volum està format per dues novel·les, independents però relacionades, sobre l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial. M’ha semblat un llibre ben escrit, amb històries plenes d’interès i que posa de manifest el paper que va tenir França, més aviat galdós, durant aquesta guerra.
Però el que realment m’ha emocionat de Suite francesa ha estat la història al voltant de la novel·la i de la seva creadora.
Irène Némirovsky, que ja havia hagut de fugir de Rússia amb la seva família per la persecució bolxevic, fou una de les nombroses víctimes de la persecució nazi cap als jueus. Detinguda el 13 de juliol de 1942 per la policia francesa, fou traslladada a Auschwitz, on va ser assassinada a la cambra de gas. Al final de l’edició de Suite francesa s’inclouen tot un seguit de cartes que Michel Epstein, el marit de Némirovsky, va escriure a editors i personalitats franceses de l’època perquè intercedissin per ella o n’obtinguessin alguna notícia. Totes les gestions van ser en va. Finalment, Epstein, desesperat, va demanar a les autoritats franceses intercanviar el lloc amb la seva dona. Amb això només va aconseguir que el detinguessin i l’assassinessin també a ell.
Però l’horror no acaba aquí, i aquesta és la part que m’ha trasbalsat més de la història. Orfes sense saber-ho, les dues filles del matrimoni, Denise i Élisabeth, van quedar sota la tutela de la seva tutora, Julie Dumot, que, en un acte de lucidesa i intel·ligència, va descosir l’estrella de David de la seva roba i va decidir traslladar-les a un lloc més segur. Doncs bé, Dumot va haver de passar per un calvari de viatges i trasllats per salvar les nenes de la persecució acarnissada de la policia francesa. I és aquest fet el que m’ha afectat profundament. Que les ments malaltes i pèrfides que van idear l’extermini dels jueus, i els seus sequaços de les SS i la Gestapo, poguessin arribar a aquests límits de persecució sembla que tots ho hem assimilat. Eren bojos assassins. Ara bé, que gendarmes francesos, encara que sota un règim col·laboracionista, no defallissin en la persecució de dues nenes orfes i desemparades, és una cosa que no puc arribar a comprendre. Sembla que, en determinades circumstàncies, la maldat humana no té límits.
Malgrat tot, les dues nenes, gràcies a la persistència de la seva tutora, a l’ajut de diferents ordes de religioses, que van amagar-les en els seus convents, i al suport econòmic dels editors d’Irène Némirovsky van sobreviure, encara que sense pare i mare. Aquesta és la trista història al voltant de Suite francesa.