Sant Joan

No tinc bon record dels matins de Sant Joan. Acostumen a començar amb un despertar desagradable, amb els llençols que s'enganxen per la calor i la corresponent cremor a l'estómac pròpia d'una digestió pesada. Després ve la llum encegadora del dia que comença massa tard, amb un cel quasi blanc, uns carrers bruts, deserts i polsosos, amb restes de papers i petards, i uns rostolls secs i esgrogueïts. El cos respon amb lentitud, amarat de suor, enmig d'un silenci anòmal.
Avui és diferent. Em desperto amb una sorprenent lleugeresa quan tothom encara dorm. La casa és fresca. Baixo les escales en silenci i obro una persiana. Veig un cel blau, magnífic, que acompanya el jardí verd i una mica humit. Al móvil, no hi veig el verd del whatsapp però sí que a algú li agraden les fotos de Bruges que vaig penjar ahir a l'instagram. M'assec al sofà i començo a llegir Scott Fitzgerald. En la penombra d'aquest matí no sento tan llunyà aquest món estrany de Hermosos y malditos.