I quina és l'adreça del teu bloc?

No acostumo a fer publicitat del meu bloc. M'agrada que la gent el llegeixi i voldria ampliar el nombre de lectors però no vaig pel món parlant-ne. Diguem que intento ser una mica discret. No obstant això, sempre hi ha comentaris i informacions que circulen i moltes vegades s'arriba a la situació en què algú et demana l'adreça del bloc. En aquests casos, estic encantat de donar-la i agraït per l'interès. Però he viscut ja repetides situacions en què no existeix el més mínim interès en prendre nota, memoritzar l'adreça o visitar el bloc. I són aquestes persones les que acostumen a reiterar una i altra vegada la petició: i quina és l'adreça del teu bloc? T'ho demanen un dia i t'ho tornen a preguntar al cap d'un mes. Preferiria que fossin més sincers i mostressin la indiferència més absoluta abans que percebre com pensen en les seves coses mentre tu repeteixes el corresponent alexfigueraspuntblogspotpuntcom amb cara de tonto i pensant alhora que buscar al google fa miracles.

A buscar molsa

Ahir, després de dinar, vam anar a buscar molsa per fer el pessebre. Segurament deu seu una activitat prohibida pel nostre benvolgut govern (buscar molsa, vull dir, fer el pessebre no crec que ho estigui, encara).
El sol volia amagar-se ja darrera la cinglera del Puigfred, però lluïa amb una certa força sobre el verd, encara tímid, dels camps. Vam caminar una bona estona vorejant aquells camps de cereals, guanyats temps ençà als boscos. De tant en tant, enmig de la terra llaurada s’hi conservava algun arbre, de tronc robust i pell de rèptil, de gran bellesa.
Hi ha una bellesa de les coses simples i arcaiques. La terra vermella i fangosa del camí, els camps de cultiu suaus i ondulats, aquests arbres isolats i sense fulles. Pel camí vam trobar un caçador, que va fer caure un tudó just davant nostre. Va ser bonic sentir l’estrèpit i veure caure l’ocell entre els arbres. Caçar, cultivar la terra, els nostres ancestres.
En un moment donat vam veure la casa de Castellar, amb les xemeneies fumejant, i vaig pensar, com Pessoa, que la vida allí devia ser feliç. En els gens devem portar alguna cosa que ens crida cap a la vida antiga, una vida difícil i senzilla que segurament avui se’ns faria insuportable. En un plat de la balança hi tenim Horaci i Rousseau, però a l’altra costat hi descansa tot el naturalisme en pes. Precisament, en aquelles terres esquerpes on ens trobàvem, Raimon Casellas hi va situar els personatges obscurs de Els sots feréstecs i Josep Pla afirmava que el principal problema del naturalisme rau en què és veritat.
Però a mi m'agrada deixar-me portar per la imatge idíl·lica de la casa de pedra fumejant, els picarols dels gossos dels becaders dringant entre les torrenteres, les mans submergint-se en la fredor flonja de la molsa, la il·lusió de l'Àlex collint palmeres pel pessebre, els peus enfonsant-se en el fang del camí, un dia més que es va apagant en la fredor d'un hivern que pertany a un altre món.

Casavella

Tots hem sentit alguna vegada la història del conserge d’un banc que arriba a ser-ne el president. De baix de tot al cim, el self made man en estat pur. De vegades, però, la història canvia i la persona que havia treballat de conserge en un banc arriba a ser un escriptor reconegut. M’agrada més aquesta variant de la història.
Tot i que les temàtiques de les novel·les de Francisco Casavella mai m’havien atret prou com per ser-ne lector, la figura de Casavella sempre m’havia resultat interessant. Un cert punt de malditisme, la seva biografia poc corrent en un escriptor (amb una època de conserge a La Caixa inclosa), la seva independència, la implicació amb el seu ofici, el seu caràcter solitari... me’l feien proper i simpàtic.
Per això, la notícia de la seva mort als quaranta-cinc anys no ha deixat de frapar-me. És curiós com podem sentir properes les desaparicions de persones llunyanes amb qui no hem tingut mai cap contacte.
Descansi en pau, Francisco Casavella.

Filosofia de cafè

Una mica de filosofia (o potser el terme és fins i tot massa ambiciós) de cafè.
Recordàvem l’altre dia aquells versos de Pessoa –o, més ben dit, d’Álvaro de Campos- que diuen que el món és de qui neix per conquerir-lo i no pas de qui somia que pot conquerir-lo, encara que tingui raó.
Crec que és una evidència que el món és dels homes d’acció. I no em refereixo als líders polítics o econòmics –que també- que dirigeixen el món. Em refereixo a qui governa la quotidianeitat. El que compta és fer coses, generar activitat, no parar. Moltes vegades sense objectiu clar o amb objectiu erroni. Però el que cal és moure’s, fer bullir l’olla.
Jo espero que algun dia el món estigui governat no pels homes d’acció sinó pels homes de reflexió. Segurament no existiria el progrés vertiginós tal com avui l’entenem. Possiblement no hi hauria tanta riquesa ni activitat econòmica. Però segurament tindríem una evolució més raonada i raonable, un dia a dia amb major governança del sentit comú i uns principis i objectius, tant individuals com socials, més clars.

Les veus de l'horror

No recordo quan era. El cas va sortir a la llum i va commocionar tothom. Una nena, l’Alba, estava a les portes de la mort a causa dels maltractaments rebuts a casa. Les administracions havien tingut indicis clars d’aquestes agressions però, entotsolades en els seus circuits burocràtics, no havien actuat. Podríem pensar en Kafka si la situació admitís algun recurs literari, però no és el cas.
Aquesta setmana ha començat el judici. Els acusats són la mare –sí, la mare- i el seu company. Per la ràdio hem pogut sentir les seves explicacions. Les seves veus. I segur que cal respectar totes les garanties i pressumpcions d’innocència, però per mi aquestes són les veus de l’horror. Les veus de l’horror més autèntic, explícit i real.

A la fira

Aquests dies, al poble, hem estat de Festa Major. La frase més pronunciada a casa, cada dia des de les vuit del matí i amb una freqüència creixent a mesura que passaven les hores, ha estat: que no anem als cavallitus?
M’agrada la paraula cavallitus. És una absoluta corrupció i degradació del llenguatge que es carrega dues llengües de cop, però està plenament arrelada en el vocabulari popular. Em resulta impossible trobar un terme substitutiu correcte que no em sigui artificiós.
I bé, vam anar als cavallitus. Cada dia. L’À. va pujar als cavallitus pròpiament dits, a les barquetes, als llits elàstics, als imflables i jo vaig acompanyar-lo als autos de xoc i al tren de la bruixa (el de la Maleni no, l’altre). L'N. es mirava aquell món de llum i soroll des del cotxet, immòbil i extasiada.
Els cavallitus, la fira, és un element inherent a les festes majors dels pobles. Any rere any veiem com arriba i com se’n va. Forma part central de les nostres vides durant uns dies i després l’oblidem totalment. L’alegria que passa d’en Rusiñol.
Em costa explicar la barreja de sensacions que em provoca aquesta fira. El meu jo més pragmàtic la veu com un peatge que s’ha de pagar, amb els seus preus absolutament abusius, una concentració humana excessiva i una música estrident i desagradable. Però també hi ha l’element nostàlgic que compensa aquests inconvenients. Per uns moments ens retorna a temps passats. Quan, de nens, pujàvem al cotxe de bombers tapats amb un passamuntanyes i ens menjàvem després un cotó fluix de sucre. O quan, d’adolescents, disparàvem contra les boletes de colors i pujàvem a la barca, esperant els primers balls a l’envelat. Tot això torna cada any i seria una mica més trist i alhora agradable si sonés una música de fira o de circ de començaments del segle XX en comptes del bakalao de fa quinze anys o dels èxits del Fary.
Però darrera aquesta mirada nostàlgica i, malgrat tot, festiva de la fira hi ha l’element humà que l’acompanya. La vida a les caravanes, la transhumància, el fred, les incomoditats, el desarrelament. Un punt de bohèmia però també de sordidesa. La tristesa que passa més que no pas l’alegria. El senyor que es vesteix de bruixa tronada i a qui mil parells de mans, durant mil anys i en mil pobles diferents, volen prendre l’escombra. La senyora que segueix venent tiquets a la guixeta rònega i freda quan nosaltres anem cap a casa a sopar. Els ninos de peluix que van d’aquí cap allà tancats en camions polsosos, oferint-se com a premi que ningú vol. Tots els figurants d’un món que ofereix il·lusions de cartró pedra per un grapat d’euros. Un plat agredolç com a menú central de les festes majors.

Ciutats clòniques

El que ara descriuré és una percepció absolutament personal i possiblement sense massa solidesa argumental, però alhora molt interioritzada.
Hi ha una sèrie de viles i ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona que em resulten absolutament idèntiques. És possible que físicament (si es pot utilitzar aquest terme fent referència a una ciutat) tinguin moltes diferències, però hi ha una sèrie d’elements, potser una mica eteris, que les fan per a mi totalment intercanviables. Un mateix tipus d’urbanització dels carrers, una idèntica tipologia d’edificis (sense massa encant), una absoluta uniformitat en els elements de mobiliari urbà, una forma de senyalització molt característica, una clara repetició en determinats noms dels carrers, una notòria presència de cert tipus de serveis (biblioteques, centres cívics, escoles) molt semblants en el fons i en la forma, etcètera. Tot això dóna a aquestes poblacions una atmosfera comú, que percebo molt nítidament però que se’m fa difícil d’expressar. Segurament a aquest caràcter hi contribueix el fet que aquests municipis hagin estat governats sempre (o gairebé sempre) per un determinat color polític. Sóc conscient que aquest és el punt més feble de la meva teoria, però no puc deixar d’ementar-lo.
Personalment aquestes viles no m’agraden gens. L’altre dia vaig anar a agafar el tren a una d’elles, que no coneixia, i vaig viure un autèntic déjà vu. Altre cop el mateix.
Cal dir que aquestes poblacions, objectivament, han millorat molt en els últims anys. No tenen cap aire suburbial (no penseu que estic parlant de zones degradades) i l’acció pública els ha resultat molt beneficiosa. Me n’alegro molt i segur que la vida hi deu ser còmode, amb tots tipus de serveis oberts a tothom. Cal dit que el desequilibri entre la iniciativa privada i la intervenció pública és molt evident, decantat cap aquesta última. S’hi nota molt la mà de les administracions i tot està ordenat, controlat, políticament correcte. Però jo no m’hi sentiria còmode.
Un dia vaig sentir per la ràdio un activista dels drets dels homosexuals que criticava els qui tenen una visió unívoca de la família. Deia que no totes les famílies han de ser formades per pare, mare, nen, nena i gos. En el seu to es veia que aquell home, més que buscar la igualtat, sentia ràbia cap al tipus de família tradicional. Aquesta suposada perfecció l’incomodava. A mi em passa una mica el mateix amb aquestes ciutats. Tants serveis socials, tanta correcció política, tant reciclatge, tant dirigisme, tanta visibilitat de la res publica m’arriba a carregar. Els individualistes preferim les grans ciutats, difícilment controlables i uniformitzables malgrat els esforços que fan, o els pobles petits, amb poders públics més llunyans o limitats. Pla -sempre Pla- va viure una temporada a la petita cala begurenca de Fornells, on valorava –ho diu a Bodegó amb peixos- que no hi hagués església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació de l’autoritat legal, ni tan sols cementiri.
El que més em preocupa és que l’àrea metropolitana es va estenent i quan veig el meu poble cada vegada més urbanitzat, amb més senyals, amb uns pirulos que han posat per per enganxar-hi cartells, amb una hipertròfia de l’administració local em começo a incomodar. Tinc, però, l’esperança que sempre ens quedaran els pobles del Lluçanès, del Collsacabra, de les valls de la Garrotxa, de l’Empordà, de la Catalunya Nord. O potser no.

(De vegades, en certs escrits, acaba sortint l'àcrata. Què hi farem).

El valor de l'austeritat

Recomano aquest editorial del butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol sobre el valor que pot tenir l'austeritat. El trobo molt encertat.

Venus i l'estel de l'Advent

Dissabte, cap a les set del vespre, vaig sortir a fer un volt. Després de tot un dia tancat a casa amb els nens –refredats- necessitava que em toqués una mica l’aire.
L’aire era glaçat, ideal per deixondir-se. Feia certament molt fred i pels carrers del poble corria poca gent. Més que un dissabte semblava un diumenge, un diumenge d’aquells de ple hivern en què només de tant en tant et creues amb alguna figura abrigada i fantasmagòrica.
Es percebia un cel serè i un aire cristal·lí, però les estrelles encara no es veien. Només damunt la línia del cingle, esborrada per la foscor, lluïen majestuosament dos planetes. Eren tan resplendents i vius que el terme planeta em sembla poc poètic per definir-los. Eren luceros lorquians. Formaven una vertical gairebé perfecta, perpendicular a la línia invisible del cingle. El més baix brillava tant que, incialment, vaig pensar que no fos el llum de la casa de Can Tres Quarts. Però no, el llum de la casa es veia al seu lloc, més baix. Per la seva intensitat, segurament devia ser Venus. El de sobre, no ho sé. No semblava Mart, no era vermellós. Potser Mercuri.
Curiosament, buscant la traducció catalana de lucero, m’he topat amb l’anomenat estel de l’Advent. Segons una tradició catalana, que desconeixia totalment, amb l’inici de l’Advent apareix al cel una estrella que brilla fins la nit de Nadal i anul·la la influència de la lluna, l’estel de l’Advent. Tenint en compte que l’endemà començava l’Advent, m’agradaria pensar que aquell astre desconegut podria ser aquest estel de l’Advent que veien els nostres avantpassats, segles enllà. En qualsevol cas, em sento molt més proper a aquesta tradició arcaica que a qualsevol conjectura astrològica que pogués fer-se sobre l’alineament vertical de dos planetes.
En fi, va ser magnífic passejar en la fredor intensa del capvespre amb la guia d’aquella vertical perfecta, formada –m’agrada pensar- per una venus pagana i per l’estel de l’Advent dels primers cristians. Un autèntic regal i una metàfora dels nostres orígens.

Una de xovinisme

M'he estat mirant el vell Atlas geogràfic del curs elemental, editat per Vedel Bauer de Saint-Etienne i venut per la Librairie Papeterie Vve. E. Icard d'Auch, que vaig comprar a Tolosa.
Té la bellesa de les coses simples. Explica els accidents geogràfics, descriu els països del món, les regions i els departaments de França, enumera els rius, les muntanyes... La geografia és potser la matèria de l'ensenyament bàsic per la qual he sentit sempre més atracció. Crec que els coneixements de geografia són fonamentals per situar-nos en el món i per entendre'l.
Però tornem a l'atlas Vedel Bauer. En la descripció dels països europeus, quan li toca el torn a França, entre d'altres coses, diu el següent:

Sa capitale PARIS (2.763.000 hab.), sur les deux rives de la Seine, est la plus belle ville du monde.

Un exemple de xovinisme sense complexos i amb fonament.
I una reivindicació patriòtica apareix també quan enumera els estats que conformen l'imperi alemany i esmenta:

L'Alsace-Lorraine, arrachée à la France, avec Strasbourg et Metz.

Era evident que les coses no podien quedar així. I això ens va costar un parell de guerres mundials que potser es podien haver evitat amb negociacions i tractes més equilibrats. Però això s'escapa a de les matèries del curs elemental.

Sobre trens i escopinades

Recordo perfectament els trens de la meva infantesa. Eren verds i tenien uns seients d’escai vermell que, a mesura que passava el temps, s’anaven ennegrint per la brutícia. A l’estiu, amb la calor, la falsa pell vermella s’adheria amb gran facilitat a les camises suades. Llavors, els bitllets eren de cartró groc i el revisor els marcava amb una perforació de formes capricioses. El viatge a Barcelona durava el mateix que ara.
En canvi, tinc un record més vague dels vells correus. Només endevino la imatge d’uns compartiments tancats amb unes portes corredisses. És una llàstima, perquè m’agradaria poder tenir una experiència més sòlida d’aquests trens anacrònics i matxadians.
El que sí que recordo bé són alguns dels accessoris que hi havia en els vagons d’aquells vells trens verds. Uns cendrers metàl·lics, sempre plens de cendra i burilles, desprenent una olor desagradable de tabac consumit. Una mena de cortines de goma opaca que s’abaixaven per evitar l’impacte de la llum del sol. Les bombetes del sostre, foses al cinquanta per cent. Aquelles reixetes de la calefacció que desprenien a l’hivern un aire tòrrid que ofegava. I les plaques que avisaven sobre determinades prohibicions. Com ara un pictograma que mostrava un signe de prohibició sobre una ampolla llançada per la finestra. O la llegenda “Prohibido escupir en los vagones”. Llavors –estem parlant dels anys 70- aquestes prohibicions es veien ja com una cosa superada i anacrònica, un vestigi de la postguerra. A l’Espanya de Suárez no s’escopia als vagons dels trens.
I bé, han passat trenta anys i potser caldrà recuperar algun d’aquests avisos. L’altre dia estava assegut al tren i a pocs metres un individu va escopir un gargall majestuós sobre el sòl del vagó. Després va trepitjar-lo per contribuir a estendre’l homogèniament. Lamento transmetre als lectors un fet tan poc agradable però aquest bloc té pretensions stendhalianes de ser un mirall a la vora del camí. I aquesta és la realitat que reflexa el mirall. També s’hi veu que l’individu era d’origen nordafricà, però penso –jo, el mirall no pot- que hauria pogut ser perfectament autòcton.

Tabacaria

Avui tenia ganes de posar algun fragment del poema Tabacaria de l'heterònim de Pessoa Álvaro de Campos. He pensat que potser calia buscar alguna excusa i n'he trobat dues.
En primer lloc, podria dir que quan tornava de Barcelona he posat un cassette (sí sí, cassette, què passa?) de Dulce Pontes en què musica el poema O Infante de Pessoa. I automàticament m'han vingut ganes de rellegir el més bell, trist, profund, emotiu, sincer (no acabo de trobar l'adjectiu) poema del geni portuguès. Podria recordar també que Pessoa va escriure Tabacaria el 1928 i, per tant, enguany fa vuitanta anys.
És igual, crec que no calen excuses per citar un poema que, segons vaig llegir en algun lloc, va fer que l'escriptor italià Antonio Tabucchi se sentís tan poderosament atret que decidís anar-se'n a viure a Portugal. Una bonica història.
I bé, se'm fa difícil triar alguna part, però el primers quatre versos ja són decisius:

No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món

o aquests altres:

Geni? En aquest moment
cent mil cervells es concebeixen en somnis tan genis com jo
i la història no n'ungirà, qui pot saber-ho?, ni un

O aquests, en què s'adreça a una nena:

Tant de bo jo pogués menjar xocolata amb la mateixa veritat
amb què tu te la menges!
Però jo penso, i, en llevar el paper de plata, que és de full d'estany,
ho tiro tot per terra, igual que hi vaig tirar la vida.

I, per acabar, aquesta gran veritat:

El món és de qui neix per conquerir-lo
i no pas de qui somia que pot conquerir-lo, encara que tingui raó.

(La versió catalana citada és de Joaquim Sala-Sanahuja, editada per Lllibres del Mall)

La cúpula d'en Barceló

ONU. 20 milions d’euros. Fons d’Ajuda al Desenvolupament. Aliança de civilitzacions. Diner públic. Crisi. Finançament de grans empreses. Inauguració reial. Pintura que regalima. Fundació ONUART. Sala dels Drets Humans.
Ho sento, però a mi tot això no em quadra.

Estampes franceses: Toulouse

Dissabte. El dia s’aixeca gris a Tolosa de Llenguadoc. La Garona té un color verd negrós i petrolífer. Encara no són les vuit i només alguns vianants creuen, apressats i abrigats, el Pont Nou.
Quan sortim de l’hotel comencen a obrir-se clarianes. Les botigues són tancades i hi poca gent pels carrers. Esmorzem en un cafè de la plaça del Capitoli. És aquella atmosfera tan tòpica de cafè francès, gairebé parisenc. En sortir enfilem cap a la basílica de Saint Sernin. Al carrer de Taur trobem un parell de llibreries de vell, malauradament (encara que no tothom pensa el mateix) tancades. Entro, però, en una llibreria occitana. El meu desconeixement d’aquesta cultura tan propera és absolut i això m’apena.
Al voltant de Saint Sernin –església romànica magnífica, sòbria i enorme- hi ha uns encants. Això que els francesos anomenen marché aux puces. Tot i que el lloc és ombrívol i fa un aire desagradable, ens hi passem una bona estona, mirant i remenant. Comprem un petit atlas escolar de principis del segle XX, naïf, bonic i tronat. Quatre euros.
Tornem cap al centre i caminem cap a la plaça de Saint Georges. És potser el barri més glamourós de la ciutat. Toulouse, Montpellier són ciutats que han experimentat un cert canvi en els últims anys. No fa gaire tenien un punt decadent, amb una certa brutícia als carrers. Ara tenen un aire puixant, amb barris que recorden el París més chic. Me’n vaig una estona a la Llibreria Privat mentre la Gemma passeja per les botigues. Compro un Modiano.
Ens retrobem per anar cap a la plaça Saint Etienne. La Gemma entra a la catedral mentre jo vagarejo per les quatre parades de llibres vells que hi ha al bell mig de la plaça. El sol, tímid, lluminós i agradable, no pot competir amb l’aire gèlid, arrogant i victoriós. Caminem una estona pel barri dels Carmes. Els edificis de la ciutat són realment bells, amb el clàssic maó vermell tolosà i les reixes dels balcons de ferro treballat. No et cansaries de passejar-t’hi. Definitivament m'agraden aquest tipus de ciutats i ja planejo una futura escapada a Bordeus.
Al final, tornem a la plaça Saint Georges i entrem a dinar en una mena de saló de te. Té una decoració falsa molt segle XVIII i el públic és majoritàriament femení. És ple a vessar. De fet, tota la plaça, terrasses incloses, és plena de gent dinant o prenent alguna cosa. Hi trobo a faltar el vell carroussel que hi havia al mig, girant i girant cap al passat.
Havent dinat, passegem una estona més pels carrers del centre i ens dirigim a l’Hotel d’Assézat, un curiós palau d’estil una mica flamenc que alberga la Fundació Bemberg. La col·lecció de pintura és magnífica, amb uns quants canalettos i guardis, una colla de retrats de Cranach i Clouet, un de Hooch, impressionistes, fauvistes i tota una sala de Bonnard. M’agraden aquests museus petits, que no arriben a embafar.
Cap a les cinc, deixem Toulouse i agafem el cotxe cap a Gaillac i Castelnau de Montmiral. Farem nit a Mayragues.

M'ha agradat aquest bonic fotoblog sobre la ciutat de Toulouse.

Estampes franceses: capvespre a Mayragues

El dissabte a la tarda, quan el dia mor, arribem al castell de Mayragues. Fa temps vaig escriure una entrada sobre aquest lloc extraordinari.
Malauradament, el sol ja s’ha post i el daurat de les fulles de les vinyes desapareix per moments en la foscor. Som en aquell moment que no és nit ni dia i la mola grisa del castell amb prou feines s’endevina. Fa un fred que talla la pell. El celler desprèn una olor de vi molt agradable que recorda la de les velles bodegues que no sé si encara queden a Barcelona.
Ens rep, amablement, la propietària. Calça katiuskes perquè -ens diu- ha d’anar a veure els ases (inicialment, dubtem sobre si l’hem entès, però efectivament té uns burros). Abans, però, ens acompanya a la cambra. Ens informa que va encendre els radiadors el dia abans perquè l’habitació estigués calenta. D’això se’n diu cuidar els hostes.
L'atmosfera de la cambra és extraordinàriament càl·lida, amb el terra de parquet, les bigues de fusta, les parets de fang i palla i la llum de les bombetes esmorteïda per les pantalles. Aixequem les cortines per gaudir dels últims instants de mínima llum del dia. Amb prou feines es veuen els arbres dels boscos que envolten Mayragues. Aviat és plena nit i sentim que la nostra és l’única llum en aquell indret. Callem voluntàriament per sentir el silenci. Sense sabates i asseguts en els sillons orellers fullegem algun llibre que hem comprat a Toulouse. Deixem córrer el temps. Fins i tot llegir fa una certa mandra.
Quan són dos quarts de vuit ens abriguem per sortir. És negra nit. Aquella lluna immensa del dia abans a Toulouse ha desaparegut. Conduïm fins la petita aldea de Vieux. Aparquem a la plaça, al costat de l’església romànica tancada. No hi ha ni una ànima. Una noia ens espia ostensiblement des d’una finestra. Devem resultar sospitosos passejant per aquells carrers deserts. Busquem, sense èxit, una casa vella en venda que hem vist per internet. A canvi, en trobem una altra –preciosa- que també es ven. La seva façana de pedra clara dóna a la mateixa plaça. Té uns finestrals grans, amb uns porticons blancs, oberts. No s’hi veu cap llum. Ens acostem a la finestra per xafardejar l’interior però els lladrucs d’un gos ens dissuadeixen. El poble és preciós, per viure d’una altra manera.
Agafem el cotxe, passem Cahuzac i conduïm fins a Cestayrols. El poble també és desert però aquí hi ha un restaurant. Veiem per la finestra una llar de foc encesa i decidim immediatament que ens hi quedarem a sopar. A fora fa fred. Passegem pels carrers que envolten l’església, imponent. Les cases són totes molt boniques. Sòbries, de pedra i fusta però amb petits detalls d’una gran noblesa. Curiosament, també n’hi ha un parell en venda. Decidim que algun dia vindrem a viure aquí.
El sopar ens és amenitzat pels integrants -anglesos, francesos i americans- d’una taula veïna. La noia que porta la veu cantant parla molt de Londres. Diu que vol tenir fills, anar a viure al camp i en un moment donat deixa caure que és actriu. Es diu Jessica. El seu egocentrisme sincer i una mica càndid la fa propera.
Quan tornem a Mayragues els propietaris són fora, a sopar. Ens han donat la combinació secreta per entrar. Passem per la sala gran de baix, amb la llar de foc immensa i pugem l’escala cap a l’habitació. El castell és tot nostre.

Motius per no tornar

Queda pendent la crònica d'un cap de setmana passat al migdia francès, a Toulouse i a aquella regió tan estimada de l'Albigeois, amb poblets, masos i casalots disseminats entre vinyes, camps de cultiu i petits boscos de caducifolis. Descriuré només la sensació viscuda, tornant d'aquest món de calma, en creuar la frontera.
Després de conduir una bona estona per autopista sense cap altra molèstia que les ratxes de mestral de les Corberes, abans d'arribar a Girona el volum de trànsit comença a intensificar-se. La tensió en la conducció augmenta pels constants creuaments de cotxes i canvis de carril innecessaris. Circular pel carril de la dreta, curiosament buit, és una quimera si no vols avançar contínuament per la dreta els cotxes que discorren pausadament pel carril del mig. Prop de Maçanet el trànsit es fa insufrible. A Hostalric comença la retenció per un accident. Mitja hora parats. Algun cotxe intenta avançar tothom pel carril d'emergència. És el país dels llestos. Sensació de viure en un país on hi ha massa gent. Un cert ofegament. A la ràdio sento com l'Espanyol encaixa dos gols en deu minuts (l'últim al 93) i acaba perdent 3-4 a casa amb el poderosíssim Numancia. En arribar a casa, un cotxe em tapa mig gual i m'impedeix entrar al garatge.
Fa unes hores que l'he deixat i ja enyoro el món idíl·lic i idealitzat de Castelnau de Montmiral: sense cotxes, sense notícies, sense gent, sense compatriotes*, sense llestos, sense Espanyol.

* L'À.P. afirma que, a Hay-on-Wye, les úniques persones que va sentir pels carrers cridant eren una parella d'espanyols que s'adreçaven al seu fill Borja Mari. Assegura que és veritat.

Rudy can't fail

Aquest era el títol d'una mítica cançó dels Clash. I bé, és una realitat. Ahir 25 punts del gran Rudy Fernández, decisius en la victòria del seu equip.
Aquest any tindré el cor dividit entre els campions de Boston i els Trail Blazers de l'exjugador de la Penya. Endavant, Rudy, molts èxits a l'NBA i esperem no veure't mai vestit de blaugrana.

Primum non nocere

Primum non nocere. El primer és no fer mal. Aquesta expressió llatina, atribuïda a Hipòcrates, és considerada el principi bàsic de la medicina. Encara que no pot ser entesa des d'un punt de vista estricte, ja que molts tractaments mèdics tenen efectes secundaris danyosos, és una màxima plenament vàlida ja que incideix en la necessitat de valorar les conseqüències de qualsevol acte mèdic.
Personalment, intento aplicar aquest principi a l'escriptura. La paraula escrita també pot fer mal. Pot ofendre, ferir, alarmar, ser indiscreta. L'escriptura desbocada té una tendència a la incontinència i després cal passar-hi el filtre de l'autocensura. Moltes vegades, alguns escrits se'm queden per sempre a la recambra en aplicació d'aquest principi. Òbviament, com en el cas de la medicina, el seguiment d'aquest postulat ha de tenir una certa laxitud. En cas contrari, no podríem escriure res.
Segurament l'escriptor de raça, el creador, no pot fer-se seva aquesta màxima. L'obra per damunt de tot. I és bo que així sigui (i nosaltres ben lluny dels seus egos). Però per als qui no posem l'escriptura per davant de tot, aquest principi és elemental.

La descripció perfecta

Ara que està tan de moda refundar, repensar, redefinir, redissenyar, redescobrir -potser perquè ja no queden idees i no som capaços de fundar, pensar, definir, dissenyar, descobrir- l'autor d'aquest bloc està rellegint Pla, i perquè no, redescobrint-lo. I el cert és que estic gaudint com mai de la seva escriptura. Corrent el risc de convertir en monotemàtic aquest espai, no puc deixar de reproduir-ne alguns textos. El que segueix és una breu descripció que, en la meva modesta opinió, frega la perfecció. Pertany a la narració Un viatge frustrat, inclosa al volum segon, Aigua de mar, de l'Obra completa:

Hem passat el dia a l’Escala sense pena ni glòria. La tardor va avançant lentament, com una convalescència. Tot es torna més fi. Ha fet un dia gris: cel blanquinós i opac, aire de perla, la mar d’un blau esblaimat, quasi verd, sobre la superfície del qual es dibuixen les grans onades mortes. El golf de Roses, en gris, en perla, és un espectacle d’una suavitat exquisida, d’una indescriptible bellesa. Els horitzons es perden en una boirina d’una pal·lidesa blavenca, dins de la qual les muntanyes es dibuixen incertes, ingràvides, de color malva i violeta. Sobre la plana flota el fum mandrós de la tardor. Les xemeneies del poble treuen fumeroles blanques i minses que es dissolen en el cel esmorteït amb una morositat indiferent, lenta.

Un detall que em fa gràcia. Estic convençut que Pla, un autèntic obsès dels adjectius, s'adona que l'ha encertat de ple amb el qualificatiu perla i el repeteix dues vegades. Em quedo també amb les muntanyes incertes.

El nou president

Malgrat els habituals corrents de pensament domèstic que s'han fet seu el personatge. Malgrat la visió plana de la realitat tan habitual a casa nostra. Malgrat les festes al Luz de Gas i al Círculo de Bellas Artes. Malgrat el provincianisme del retrat gegant a la nostra ciutat (que prefereixo no saber qui ha pagat). Malgrat tot això, m'alegro del triomf d'Obama. Perquè crec que calia un canvi, una sotragada. Perquè suposa el trencament d'una barrera racial. Perquè trenca molts esterotips que els europeus tenim sobre els Estats Units. I, sobretot, perquè transmet il·lusió. De vegades, i tant de bo m'equivoqui, amb això no n'hi ha prou, però des d'aquesta Catalunya grisa en què vivim es veu amb enveja aquest missatge engrescador. Esperem que Obama sigui un nou Roosvelt, un nou Kennedy i no un nou Carter.
No puc deixar d'incloure aquesta autèntica icona que és el Yes, we can. La veritat és que aquestes paraules fan posar la pell de gallina.



It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.Yes we can.It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.Yes we can.It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.Yes we can.It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountain top and pointed the way to the Promised Land.Yes we can to justice and equality.Yes we can to opportunity and prosperity.Yes we can heal this nation.Yes we can repair this world.Yes we can.We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...they will only grow louder and more dissonant ........... We've been asked to pause for a reality check. We've been warned against offering the people of this nation false hope.But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea --Yes. We. Can.

Article i reflexió

Enllaço un encertat article, Maltrato y grosería, de Javier Marías al voltant de la creixent mala educació i manca de respecte a les normes més elementals de cortesia i convivència.
Ara bé, tenint en compte també on es publica aquest article i de l’entorn polític i de pensament d’on prové, crec necessari afegir una reflexió.
Normalment, quan es parla de la preocupant situació de l’educació al país o del descrèdit de valors com ara l’esforç i el respecte o del creixement de l’incivisme, es diu que tothom n’és responsable. I segurament és cert.
Ara bé, com en la dita (que no sé a qui s’ha d’atribuir) “tots som iguals davant la llei, però uns són més iguals que altres”, penso que en aquest cas, clarament, també alguns són més responsables que altres de la pèrdua de determinats valors. I em sembla que no cal que m’expliqui més.

Pla, l'Hermós i companyia

La Fundació Josep Pla m’envia el catàleg de l’exposició Pla, l’Hermós i companyia, que han organitzat. El llibre és bàsicament un recull de fotografies d’un seguit de personatges lliures i un punt estrafolaris que poblaren els pobles i viles de l’Empordà i tingueren contacte i influència en Pla. Les imatges s’acompanyen de textos de Pla al voltant d’uns individus –el més representatiu dels quals va ser Sebastià Puig, conegut com l’Hermós- d’un gènere ja extingit.
Encapçala el recull un fragment extraordinari, pertanyent a El meu país, en què Pla retrata amb admiració aquest tipus d’elements. En reprodueixo una part:

Si feia mal temps a mar, sortien a matar un conill. Sabien els claps de rovellons; collien els primers espàrrecs; coneixien on creixia una herba tendra, on madurava el gotim de raïm, on penjava la figa de coll de dama. Endevinaven el temps, miraven el cel, espiaven la mar, sentien el vent al clatell, venien un peix, polsaven una vela, seguien un núvol, ensumaven un rastre, feien pronòstics prudents i enraonats. Tenien el paladar fi i tot ho volien fresc. Cuinaven com els àngels i feien uns sofregits delicats. Tenien enginy a la mà, els sentits desperts, sentien créixer l’herba, dormien amb un ull obert... No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra.

Quanta saviesa en aquests personatges antics i quanta lucidesa en el retrat que en fa Pla!

Dues reflexions sobre el paper de l'Estat

Enllaço dos textos interessants sobre el paper de l'Estat.

El primer és un article de Ferran Sáez al butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol, en què critica l'excés de regulació de determinats governs, que arriba a convertir el ciutadà en un subjecte passiu incapaç d'assumir reponsabilitats.

El segon és una entrada al bloc d'en Xavier Marcet que tracta de la necessitat de superar els prejudicis d'uns (l'empresa privada és perversa i l'Estat ho ha d'arreglar tot) i d'altres (l'Estat tot ho fa tot malament i la iniciativa privada és eficient per definició).

Molt interessants ambdós.

Tardor, Pla

Magnífica descripció d'un dia de tardor a l'entrada d'avui d' El quadern gris:

22 d'octubre. -- Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins el gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons --mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavinots planegen, somnolents, en l'aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades, rodant sobre ells mateixos; altres s'allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma... A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m'enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l'efecte d'una malaltia. En el camí de retorn el daurat de les vinyes tan moll és d'un color de vi cirera lleugerament aigualit que és una meravella.

Aquest dies de tardor -humits, foscos, pesants- com el que ens dibuixa Pla em costen de digerir. Enyoro els vespres inacabables i optimistes d'estiu i els dies freds, lluminosos, cristal·lins del ple hivern.

Totes aquestes entrades diàries d'El quadern gris es poden trobar aquí.

Le Navire d'Argent

Segueixo plenament immers en la meva fascinació pel París d’entreguerres i per l’ebullició literària de l’època. És una atracció que m’ha acompanyat sempre i que determinades lectures, com és el cas de les memòries de Sylvia Beach, aguditzen.
Un dels centres de gravetat d’aquest paisatge literari fou sens dubte el carrer de l’Odéon, on es trobaven (ho he escrit tantes vegades que m’arribo a fer molt pesat, però les obsessions són així) la llibreria Shakespeare and Company, regentada per la citada Sylvia Beach i que oferia llibres en anglès, i la llibreria francesa homòloga La maison des amis des livres, propietat d’Adrienne Monnier.
Aquestes dues dones, tal com es retrata en una interessant pel·lícula estrenada fa deu o dotze anys titulada Paris was a woman, foren alguna cosa més que llibreteres i, si el terme no em resultés tan antipàtic, les qualificaria d’agitadores culturals.
No entraré en el detall de la peripècia editorial amb què es va enfrontar Beach quan va decidir publicar l’Ulises de Joyce o el volum de poemes del mateix autor Pomes penyeach, però sí que voldria remarcar el paper de mecenatge, uns cops econòmic, altres de caràcter més emocional o fins i tot logístic, que va portar a terme amb el mateix Joyce o amb escriptors americans de l’anomenada generació perduda que trobaven en Shakespeare and Company una mena de refugi on no es sentien tan perduts.
A l’altra banda del carrer, Monnier no va restar al marge d’aquesta activitat protectora i va organitzar conferències, va ajudar escriptors, va recolzar iniciatives que titllaria també de solidàries si aquest mot no em fes hores d’ara arrufar el nas i va editar una revista literària de gran qualitat, Le Navire d’Argent.
Aquesta nau de plata no va tenir una singladura massa llarga (dotze números en poc més d'un any) però sí que va remoure les aigües de l'oceà de la literatura francesa i hi va deixar un rastre d'escuma important. A banda d'autors francesos (Larbaud, Saint-Exupéry, Claudel, Prévost), la revista de Monnier va publicar també traduccions d'escriptors britànics o americans de la talla de T.S. Eliot, Hemingway o el mateix Joyce. En el cas de Joyce, va publicar de forma pionera i en anglès -ja que no hi havia cap revista anglesa ni americana disposada a fer-ho- un extracte del Work in progress, que esdevindria finalment Finnegans wake, referent de la literatura innovadora i experimental i obra inintel·ligible per a molts lectors entre els quals em compto. (I penso que és una llàstima, encara que pugui ser crucificat per escriure això, que el Joyce de Dublinesos o dels fragments més realistes i lúcids de l'Ulises seguís aquest camí).

Tot això ve al cas per explicar que alguns bojos de la literatura (o més aviat d'allò que l'envolta) no en tenim prou amb la lectura i necessitem anar més enllà, buscant traslladar-nos a l'època en què les obres van ser escrites, en una mena de viatge fetitxista en el temps. Per això, busquem primeres edicions o publicacions de l'època que ens fan sentir més a prop dels autors i ens fan viure una mica allò que ells van viure. És un sentiment una mica pueril però en molts casos inevitable. I és així que dissabte passat vaig anar decidit a l'oficina de correus d'Aiguafreda on m'esperava un paquet procedent d'una llibreria de vell de Goteborg (!). A dins hi havia tres números (entre ells el núm. 5 que inclou el Work in progress) de Le Navire d'Argent, que curiosament havia trobat per internet a un preu força raonable en aquesta llibreria sueca.

Mentre escric això, els tinc al meu costat. De tant en tant observo el disseny senzill i elegant de les portades, em pregunto a qui pertanyien i com van anar a parar a Suècia, passo amb compte pàgines, en llegeixo algun fragment i em sento més proper al carrer de l'Odéon, vuitanta anys enrere. Il·lusions...

Tips de l'art contemporani oficial

A través del bloc Compostela descobreixo la iniciativa d'un grup d'artistes gallecs (o hartistes, tal com ells s'autoanomenen) tips de l'art contemporani oficial.
Aquí podeu trobar tota la informació sobre aquest moviment, al qual Bloc de notes dóna el seu suport. (Especialment divertit és el test ¿Soy hartista?)

Record de Howards End

Ahir vaig acabar de llegir Howards End, d’E. M. Forster. Teniar un record molt bo i alhora força vague de la pel·lícula que va fer-ne James Ivory, amb Emma Thompson, Anthony Hopkins i Helena Bonham-Carter en els papers principals.
A mesura que avançava en la lectura m’he adonat que el meu record no només era difús sinó absolutament esbiaixat. Jo recordava una pel·lícula amable, molt anglesa, de línia argumental tènue i centrada en la bellesa d’un lloc i d’una casa, Howards End. Per contra, m’he trobat amb una novel·la dura, plena de conflictes i confrontacions entre sexes i concepcions de la vida. És curiós com amb el temps els records poden no només desdibuixar-se sinó reescriure’s i redefinir-se totalment.
En qualsevol cas, he passat molt bones estones llegint Howards End i m’he quedat amb les ganes d’aprofundir en la lectura de Forster i dels seus coetanis de Bloomsbury, alhora que intentaré recuperar la pel·lícula del gran Ivory.

Jacques Brel

Ahir va fer trenta anys que moria a París Jacques Brel.

M'agrada / no m'agrada

Com un joc, sense cap trascendència, amb un cert ànim provocador i deixant de banda obvietats: m’agrada / no m’agrada.

Andrés Trapiello / Manuel Rivas
El taller d’un artesà / un mur pintat amb grafitti
La Vall de Bianya / el Baix Llobregat
La Barcelona d’Eugeni d’Ors i els noucentistes / La Barcelona de Manu Chao i els okupes
David Bowie / John Lennon
John Major / David Cameron
Barack Obama / Al Gore
Miguel Delibes / Gabriel García Márquez
Álvaro Uribe / Hugo Chávez
Puyol i Iniesta / Piqué i Messi
El carrer Enric Granados / la Rambla
Roger Federer / Novak Djokovic
Chelsea / el Soho
L’hora del lector / qualsevol programa de Tele 5
La plaça Sant Felip Neri / la plaça Catalunya
Els cafès / les discoteques
Anagrama / Planeta
El Vanity Fair / els suplements dominicals
El vell camp de Sarrià / L’exili a Cornellà - El Prat
Una casa de poble / un xalet
Els trens / els avions
José Luis Garci / Pedro Almodóvar
Steven Spielberg / Oliver Stone
Brigitte Bardot / Marilyn Monroe
Monica Bellucci / Angelina Jolie
Ralph Fiennes / George Clooney
Georges Brassens / Joaquín Sabina
Michael Schumacher / Lewis Hamilton
Winston Churchill / el Che Guevara
Juan Diego / Javier Bardem
Ramon Casas / Antoni Tàpies
"Ei, nano" / "Què passa, neng?"
El Maradona d’abans, genial futbolista / el Maradona d’ara, sonat i castrista
La Catalunya industrial i emprenadora / la Catalunya immobiliària i turística
El rugbi / el futbol americà
Les espardenyes / les xancletes

Ells mai no ho farien

No sé per què, en llegir aquesta notícia, m'ha vingut el cap aquell eslògan de "Ell mai no ho faria".

Impressió d'una tarda al pla de la Calma

Ahir vaig pujar al pla de la Calma. No sé perquè no ho faig més sovint perquè és un indret extraordinari. El seu paisatge i la quietud que s’hi respira mai deixaran de meravellar-me. Poder restaurar alguna de les masies abandonades que encara hi resten en peu seria un somni per a mi.
Ahir a la tarda feia un bon sol, però un aire fred glaçava les orelles. Mentre passejàvem pels prats a la recerca d’algun boletot, ens acompanyava el dringar de les esquelles de les cabres. La llum començava a esmorteir-se i a daurar les pedres. Em va sorprendre la verdor intensa dels brucs, ja que el terreny estava força sec. Com sempre, les alzines regnaven amb la seva majestuositat.
Fou el meu fill À. qui ho va descobrir. Ben a prop de les runes del Cafè, sobre l’herba, hi havia un ram de flors. Els seus color vius destacaven damunt el verd de l'herbei. Ens hi vam apropar. Al costat de les flors, quatre lletres fetes amb pedres –aquelles perdres vermelles del pla de la Calma- confegien un nom de dona. Tot plegat era d'una gran noblesa i humilitat alhora. Vaig pensar que era un bon lloc per descansar de la vida i per ser recordat amb enyor. I em vaig preguntar qui devia ser aquella N. Em va venir al cap també el magnífic relat que va escriure el Ramon. Una coincidència.

Notes sobre París

Aquests dies l'ombra de París m'envolta per tot arreu. Prenc el títol d'un llibre de Pla i deixo aquestes notes.

1) Estic llegint aquests dies el llibre de records de Sylvia Beach, la propietària de la famosa llibreria parisenca Shakespeare and Company. És un llibre amè i molt interessant, que recull vivències i anècdotes sobre un període artístic especialment fructífer. La llibreria de Beach i la de la seva amiga Adrienne Monnier, ambdues situades al carrer de l'Odeon, foren un dels epicentres dels moviments literaris que aparegueren al París d'entreguerres. Fitzgerald, Joyce, Hemingway, Pound, Larbaud, Valéry, Gide i un llarg etcètera d'escriptors feren d'aquestes llibreries alguna cosa més que el seu punt de trobada i de provisió de llibres.
Especialment valuosa és tota la informació que ens dóna Sylvia Beach relativa a la difícil gestació de la publicació de la primera edició de l'Ulisses de Joyce, que Beach va acometre no sense problemes. És una història realment fascinant.
Les lectures consecutives dels llibres de Modiano i Beach, en els quals l'escenari de la ciutat de París esdevé un element protagonista, han reactivat el meu interès permanent envers aquesta ciutat. I també les ganes de tornar-hi i perdre'm pels seus carrers: el de l'Odeon on regnaven Beach i Monnier, la rue Vanneau, plena de misteris vilamatians, la de Cherche-midi, de nom especialment poètic, o per la plaça Saint-Sulpice, que Perec va intentar esgotar. Es tracta més de perdre's en el temps que en un espai físic, i tot i que a primera vista això pot semblar irrealitzable, sempre es pot trobar en aquests paisatges l'empremta i l'atmosfera d'aquest passat.

2) Avui s'ha inaugurat la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia i al migdia m'he escapat a fer-hi un volt. Curiosament, en una de les parades m'he trobat amb un fons de llibres francesos procedents de la biblioteca d'un hispanista, segons m'ha explicat el llibreter. Eren tot edicions força primerenques d'autors com Camus, Valéry, Larbaud, Fitzgerald, Proust, Colette... He passat una bona estona remenant-los amb l'esperança que m'hi sortís algun tresor ocult. El cert és que sembla que aquests fantasmes em persegueixin.

3) No crec que l'autor de Queviures es molesti perquè expliqui això.
Fa un parell d'anys vam emprendre l'aventura de recopilar textos literaris sobre la ciutat de París. No textos qualsevol, buscàvem sempre que responguessin a uns determinats criteris de gust personal i, alhora, que tinguessin un lligam amb algun referent geogràfic o característic de la ciutat. Això permetia donar una certa unitat i coherència al text.
Quan la selecció tenia un cert volum i havia començat a agafar cos, ens vam entrevistar amb una molt bona editora que, amablement, ens va voler rebre.
Ens va venir a dir que la nostra empresa era gairebé inassolible ja que per a una editorial representava un gran cost gestionar tants i diversos permisos i drets d'autor. Ens vam sentir descoratjats però ara penso que hauríem de reemprendre aquella empresa, encara que el llibre no s'arribés a publicar.

4) Durant el cap de setmana, i fent una recerca gairebé arqueològica pels meus arxius informàtics, vaig trobar un article escrit l'any 95 i titulat Cap de setmana de tardor a París. Havia de publicar-se a El 9 nou, però no va arribar a sortir. Hi apareixen tots els elements que continuen interessant-me (o hauria de dir obsessionant-me?) tretze anys després, que si Shakespeare and Company, que si la Place Saint-Sulpice, que si les llibreries de vell, que si els tons grisos dels carrers de París.
Almenys tinc una certa coherència.

5) Acabades les memòries de Sylvia Beach, he començat Dietario voluble, d'Enrique Vila-Matas, i a les primeres pàgines me'l trobo ja assegut en un cafè de la plaça Saint-Sulpice parlant de Perec i esperant que passi Catherine Deneuve, que viu allí. Amb tantes coincidències, ja començo a assemblar-me al mateix Vila-Matas.

No puc deixar de reproduir aquest fragment del diari de Vila-Matas, referit precisament a l'església de Saint-Sulpice:

Los turistas norteamericanos, enloquecidos por El código Da Vinci, pasan de largo ante Delacroix, y van a lo suyo, a su mundo merluzo, y entran como centellas en busca del bellísimo obelisco que fue construido para determinar científicamente la fecha del equinoccio de primavera. Para los merluzos, el obelisco sólo es una pista del Santo Grial y también la prueba de la existencia del priorato de Sión, secta secreta de los descendientes de Jesucristo y María Magdalena. En la placa que el sensato párroco de Saint-Sulpice ha colocado junto al obelisco puede leerse: "Contrariamente a las alegaciones caprichosas contenidas en una reciente novela de éxito, la línea meridiana de Saint-Sulpice no es ningún vestigio de ningún templo pagano. Tened en cuenta que las letras P y S sobre las ventanas circulares, en las dos extremidades del crucero, se refieren a San Pedro y San Sulpicio, los dos santos patronos de la iglesia, y no a un priorato de Sión imaginario".

Un párroco luchando contra la ignorancia y la "nueva religiosidad" que ha estallado con el presidente Bush y Dan Brown. Es doloroso contemplar con una mínima lucidez lo que va del gran Perec al señor Brown y sus oscuros signos medievales para peregrinos amercianos. Una nueva sensibilidad literaria florece.

El gal·licisme més nostrat

Merci. Pronunciat a la catalana, amb la e ben oberta, accent a la prímera síl·laba i ni rastre de l’erra francesa. Així és com ho diem i segurament un francès no hi reconeixeria la seva paraula. És el gal·licisme més nostrat. No surt al nostre diccionari però és un mot àmpliament utilitzat. A mi m’encanta dir merci. Més que no pas gràcies o mercès. Aquest darrer em sembla una mica cursi. Merci és més proper i informal.
M’agradaria conèixer l’origen d’aquest manlleu, saber com ha passat a la nostra llengua. De fet, merci i mercès deuen tenir una etimologia comuna. Però, per què els catalans diem merci?
Podria ser lògic que s’utilitzés a la Catalunya nord i a les comarques amb més contacte amb el francès, però fins i tot a Barcelona on el català té més influència del cada cop més estès castellà, sento utilitzar sovint aquesta expressió.
Si algun lector pot aportar informació, li estaré agraït.

Dans le café de la jeunesse perdue

Personalment no em fixo gaire en els títols dels llibres. No els dono massa importància ni em deixo atreure pels cants de sirena d’alguns d’ells. Ara bé, sempre hi ha alguna excepció. Trobar-me al bell mig de l’elegant i sòbria portada dels llibres de Gallimard les lletres vermelles del títol Dans le café de la jeunesse perdue (En el cafè de la joventut perduda) fou un impacte del tot irresisistible. Segurament és un dels títols més bonics i amb més capacitat d’atracció per al lector. Almenys, per a mi.
A més, l’autor, Patrick Modiano, és un d’aquells grans noms de la literatura francesa, poc traduït al nostre país on encara és un escriptor de culte, si se’m permet utilitzar una expressió que considero una mica ridícula.
Patrick Modiano és un d’aquells escriptors dels quals tenia molt bones referències però que trobes poc a les llibreries. Això sí, l'any passat Anagrama va editar un dels seus llibres més autobiogràfics Un pedigree, però a mi em va decebre força. No vaig acabar de connectar-hi. Esperava una altra cosa.
Així, quan vaig trobar-me amb Dans le café de la jeunesse perdue a les mans, vaig pensar que seria un bon moment per tornar a llegir Modiano. I aquesta vegada sí que he connectat amb l’autor, la història i els personatges. No és un llibre amable. És una novel·la d’ambients més que d’arguments. El final és especialment dur. Els personatges són éssers mig perduts (absents, segons la terminologia de la pròpia novel·la) en un París mig ocult (el de les zones neutres de què parla Roland, un dels protagonistes). Però el dibuix de les atmosferes i d’aquests personatges sense rumb és magnífic. Jo hi he trobat molt ressò de Simenon.
Corro a La Central a buscar més Modiano.

(Veig a internet que Anagrama i Proa han editat les versions castellana i catalana, respectivament, d'aquest llibre).

Crònica de Hay-on-Wye (Capítol 3)

Divendres 8 d’agost

El dia s’inicia amb una repetició de l’abundant esmorzar, tot i que aquesta vegada decideixo provar l’ou d’ànega (i em sap greu per les repercussions que té per als individus d’aquesta espècie però he de dir que valoro molt més el seus fetges que els seus ous).
Deixant de banda una petita incursió llibresca (el regateig per als llibres d’ocells va tenir lloc aquest matí), decidim dedicar el dia al turisme. Sí, sí, al turisme, ja sé que la paraula està desprestigiada, potser per això m’agrada utilitzar-la. Em fa una certa ràbia la gent que, tot mirant la resta de mortals per sobre de l’espatlla, diu: “Jo no sóc un turista, sóc un viatger”. No suporto les massificacions ni la trivialització que suposa generalment el turisme però encara aguanto menys la petulància.
Dit això -que potser no venia el cas- seguim amb la crònica. Agafem el nostre Polo i anem seguint la vall del Wye per carreteres estretes amb l’objectiu d’arribar a Tintern Abbey. En un moment donat, travessem el riu per un pont de fusta i, al final, surt un senyor d’una guixeta que ens fa pagar un petit peatge. Pagar per passar un pont és una reminiscència del vassallatge medieval a mig camí del molt més costós vassallatge que, dia rera dia, rendeixo a Acesa en passar per Mollet del Vallès.
L’abadia de Tintern està situada en un bell indret. Al costat d’un meandre del Wye i en la seva estreta vall, està rodejada de boscos de caducifolis. El verd predominant arreu contrasta amb la grisor de les pedres de l’abadia. William Wordsworth, el 1798, descrivia així el paratge (versió en castellà de Gabriel Insausti):

Cinco años han pasado y sus veranos
largos como inviernos! Y oigo de nuevo
estas aguas correr desde sus fuentes
con un suave murmullo. También veo
estas altas colinas escarpadas
cuya imagen salvaje y solitaria
propicia solitarios pensamientos
y une el lugar con la quietud del cielo.

(...)

Estas hermosas
formas, cuando era ausente, no me han sido
como un paisaje a la vista de un ciego
sino que a veces, en frías estancias
y entre el rumor de la ciudad, me han dado
en las horas de hastío la dulzura
que sentía en el pecho y en la sangre

A la tardor, aquest paisatge que alleugia Wordsworth, deu ser encara més bonic. L’absència de visitants (no hi ha turistes i nosaltres som viatgers, eh!) ens permet gaudir amb plenitud de l’edifici. Els Iron Maiden afortunadament tampoc hi són.
És una llàstima que l’abandonament durant segles hagi deixat el monestir en ruïnes però aquest estat li dóna un encant especial. Turner la va pintar així i crec que no hi ha millor exemple del que entenem per paisatge romàntic:


De Tintern Abbey, i deixant enrera el País de Gal·les, ens dirigim a Bath. Amb una petita parada al poble de Bradford-on-Avon -una mena de Bath en miniatura- arribem a la ciutat balneària a primera hora de la tarda. Aparquem en un square, paguem la zona blava de rigor, i comencem a passejar. El bullici de Bath contrasta amb la tranquil·litat que hem viscut aquests dies, especialment a Brecon (en parlarem en un petit flashback que ens portarà novament al capítol 2). Veiem el que un turista ha de veure –el Royal Crescent, el Pulteney Bridge, l’exterior de l’abadia i les termes- però sense fer la visita de rigor. No tenim massa temps i ens fa una certa mandra. A més, ens queda per explorar la llibreria de George Bayntun, potser una de les llibreries més boniques del món. Jo la conec d’una visita anterior i realment va impressionar-me. A més de llibreria de vell, es dediquen des de 1829 a l’enquadernació i restauració de llibres i la planta baixa és plena de vitrines amb les més belles relligadures. També hi ha valuoses edicions de clàssics anglesos amb Jane Austen –que assoleix preus exorbitants- al capdavant.

Jane Austen, va passar llargues temporades de la seva vida a Bath i va ambientar-hi dues novel·les: L’abadia de Northanger i Mansfield Park. Amb el temps s’ha convertit en una icona local. Fa uns anys -amb la Gemma que n’és gran devota- vam fer un passeig guiat per la ciutat que va portar-nos als llocs i ambients relacionats amb l’escriptora. Fou interessant. Ara, m’agradaria poder portar-li algun volum dels que tenen a Bayntun, però resulten inaccessibles. Haurà de contentar-se amb el que vaig trobar a Hay.
Al pis de dalt de la llibreria, que visitem al final, hi ha els volums més antics. Lloms de pell amb daurats, arrenglerats en prestatgeries de fusta fosca, sillons de pell per asseure’s. Tot convida al silenci i al respecte. Però és al soterrani on passem més estona. És on hi ha els llibres de segona mà més accessibles. De totes les temàtiques. Dedico una bona estona a l’apartat de llibres infantils. És increïble la gran quantitat de llibres per a nens, d’aventures majoritàriament, que es van publicar a finals del segle XIX. I la cura amb què s’editaven: enquadernacions en tela amb colors i relleus, bon paper, il·lustracions. Tots junts, feien goig de veure.
Després de perdre’ns en aquest soterrani, pugem al pis de dalt a pagar quatre llibrets que hem trobat i l’Àlex s’atreveix a obrir una de les vitrines sagrades. Hi ha vist un Peter Pan il·lustrat, que després d’uns instants de dubte, adquireix a un preu molt raonable.
Sortim de Bayntum, i després d’un passeig final per Bath, agafem el cotxe fins a l’aeroport de Bristol.
Personalment, tinc una preocupació. El meu equipatge de mà consta d’una maleta i una motxilla carregades de llibres. Teòricament, Ryanair només em permet portar una bossa de mà de fins a deu quilos. Supero aquest pes amb escreix. La bossa de l’Àlex també pesa molt. Si ens fan pagar el sobrepès, les nostres gangues poden sortir a preu d’or. Afortunadament hem facturar en línia i anem a embarcar directament. En arribar al control, agafo la bossa amb lleugeresa, com si fos ingràvida, quan realment m’està a punt d’arrencar el braç. Però curiosament, l’únic problema ens el causa un desodorant perquè no va dins d’una bossa transparent.Amb puntualitat britànica l’avió s’enlaira i tornem cap a casa. Ha valgut la pena. Segur que algun dia tornarem a Hay-on-Wye.

Embarassos noticiables?

La rentrée políticomediàtica m’ha sorprès amb dues notícies, al meu parer, gens noticiables. Dos embarassos. El de la ministra de justícia francesa Rachida Dati i el de la filla (!) de la canditata republicana a la vicepresidència dels Estats Units Sarah Palin.
La ministra soltera embarazada, titulava ahir La Vanguardia a primera pàgina, amb una gran foto de Dati. I?, vaig pensar jo. Crec que és un fet que entra dins l’esfera privada de la ministra i mentre no interfereixi en la seva tasca governamental no veig la notícia per enlloc. Que estigui soltera? Però això no estava superat? Més remarcable em sembla que una altra ministra (casada aquesta) en els últims mesos del seu embaràs assumeixi el risc de viatjar en avió militar a un país en guerra i hagi d’anar acompanyada d’un equip mèdic (i tot això sufragat amb diners públics).
L’altre rebombori prematernal afecta a la filla adolescent de Sarah Palin. Aquest cas encara el trobo més bèstia. Es tracta d’una noia de disset anys. No la podrien deixar tranquil·la? Els mitjans d’aquí, citant la hipocresia nordamericana i intentant disfressar la suposada notícia, no paren d’esmentar-la. Per molt que aquest embaràs es contraposi als valors que encarna la mare i el seu partit, es tracta d’una qüestió estrictament privada. Fer-ne sang ho veig molt poc ètic. A no ser que, com en el cas de Dati, del que es tracti és de desestabilitzar a qualsevol preu unes figures emergents de l'ideari contrari al que domina el món periodístic.
Era això, oi? Mira que sóc ingenu.

Crònica de Hay-on-Wye (Capítol 2)

Dijous 7 d'agost

Ens llevem a una hora prudencial per poder ser a les llibreries tot just obrin. Hem d’aprofitar el dia que passarem a Hay. Des de la finestra de l’habitació es veu, per damunt dels arbres que voregen el riu Wye, la silueta del poble, coronada per un castell de formes inusuals. El cel és mig ennuvolat, i durant el dia anirà alternant sol, boires i petits ruixats. Un temps típicament britànic.
Per esmorzar ens espera també un clàssic desdejuni anglès. Espero no oblidar-me de res, perquè la llista és llarga: bacon, salsitxes, xampinyons, mongetes, torrades i, a escollir, un ou de gallina o d’ànec (o millor dit, d’ànega). L’Àlex, més llançat, opta per l’ànega, jo per la gallina de tota la vida. Tot això ho acompanyem de fruita, suc de taronja, iogurt i te o cafè. Res de torradetes amb mantega, melmelada, crusanets o d'altres menudències d’aquestes. Un esmorzar com Déu mana i que Déu salvi a la reina.
En sortir, veiem com els prats de la casa baixen suaument fins al riu. Les gallines s’hi passegen amb tota llibertat. En el món gallinaci també hi ha desigualtats: mentre la majoria s’amuntega en galliners fastigosos, l'aristocràcia paona per prats d’un verd calm i viu. I mentre les gallines escollides passegen pel seu Ascott particular, uns cignes neden en les aigües obscures del Wye com estudiants de Cambridge entrenant-se per la gran regata.
Travessat el riu, arribem al poble, que és realment molt bonic. Cases amb bigues de fusta a la façana, edificis vagament georgians, un antic mercat cobert, la torre del rellotge, carrerons amb botiguetes agradables. Donaria per passejar-s’hi vagarosament si no estiguéssim seriosament afectats per la bogeria dels llibres vells. Una bogeria que assolirà avui nivells insospitats.
Cal dir que a partir d’aquí, una crònica detallada esdevindria molt monòtona, amb contínues entrades i sortides de llibreries, inventaris del contingut dels estants, detalls d’obres i edicions, valoracions de preus... Ens ho estalviarem i el cronista detallarà només alguns aspectes que considera d’especial interès:
1) La impossibilitat d’abastar totes les llibreries: n’hi ha trenta, algunes d’elles especialitzades (llibres infantils, crim i novel·la negra, poesia...) i estem parlant sempre de llibres vells i usats.
2) La variadíssima oferta de llibres sobre les temàtiques més concretes i especialitzades: vaig arribar a veure una secció sobre història de Rússia i dels països de l’Est o una altra sobre llibres de tennis.
3) La honesty bookshop del castell, consistent en estanteries plenes de llibres a baix preu, en què el comprador s’emporta el llibre que li interessa i deixa en una guardiola els diners que costa.

4) Les boniques edicions de principis del segle XX de clàssics de la literatura anglesa, presents a gairebé totes les llibreries, però especialment a Addyman books i a Hay-on-Wye Booksellers (vam arreplegar alguna Jane Austen, Kipling, Brontë, Stevenson i també una primera edició de Virginia Woolf a molt bon preu).
5) L'expressió contrariada d'un llibreter especialitzat en ciències naturals quan li vaig demanar si tenien llibres de caça de becades per al meu nebot. Es veu que no simpatitzava gaire amb la caça, el noi: We are not very keen on hunting, in fact – em va dir educadament i em vaig sentir una mica Borat).
6) L’edició popular d’Alícia al país de les meravelles, amb dibuixos de John Tenniel, que vaig trobar.
7) L’infructuós regateig amb una llibretera per endur-me els cinc volums de British birds de finals del XIX, plens de bonics gravats d’ocells (la flema britànica va imposar-se a una combinació de gasiveria catalana i xerrameca llatina que va resultar del tot infructuosa. Tamudo va estrellar-se contra la fèrria defensa del Manchester United).
8) Els petits tresors a baix preu que apareixien aquí i allà, i especialment al soterrani de The sensible bookshop. Llibres de viatges molt interessants a una lliura.

9) Els meravellosos llibres infantils victorians, plens d'il·lustracions, algunes de Beatrix Potter o d'Arthur Rackham.
9)L’interès per llibres de temàtica molt diversa que derivava en frustració per no poder abastar-ho tot i que feia que de vegades miressis una estanteria amb cada ull, com quan Nacho Cano tocava dos teclats alhora.
10) La satisfacció de trobar llibres que saps que agradaran a d’altres persones.
Tot això i molt més fou el dia a Hay-on-Wye. A les sis de la tarda estàvem morts però amb ganes de fer més coses que explicarem en el proper capítol.

(Mentre no arribin les lomografies de l’Àlex, continuaré utilitzant fotos digitals (ecs!) pròpies.)

Més Hay-on-Wye

No, no és el capítol 2 (està a mig escriure). És el capítol 1 de la crònica de l'altre progonista del viatge.

Crònica de Hay-on-Wye (Capítol 1)

Algú m’ha preguntat per la crònica pendent sobre el viatge a Hay-on-Wye. Aquest és el primer capítol.

Dimecres 6 d’agost

Quedem a l’FNAC del Triangle, comprem premsa per llegir a l’avió i sortim en cotxe cap a Girona. Fa moltíssima calor.
Sense cues ni sorpreses, arribem a l’aeroport i aparquem. Curiosament, la tarifa del pàrquing és de 0’1332457 (o un número així amb molts decimals) per minut. El meu company de viatge, usuari pioner i fidel de Ryanair (fins i tot ha estat a l’aeroport alemany de Hahn), em diu que abans s’aparcava sense pagar. És un nostàlgic de la prehistòria del low cost.
Passem sense problemes els controls de rigor i fem cua per embarcar en el vol amb destinació Bristol. Tal com prevèiem, som els únics catalans del vol. La resta de viatgers són britànics que tornen al seu país després de passar –suposem- uns dies a la costa, tot i que decebedorament cap d’ells respon a l’estereotip de nyu de Durham.
Embarquem a peu, costum deliciós i un xic retro dels aeroports petits. El viatge és anodí i això és el millor que pot dir-se d’un trajecte en avió, igual que d’un arbitratge. Aterrem a Bristol sota una pluja fina i amb vint graus menys de temperatura. A l’oficina de lloguer del cotxe ens adonem ràpidament del preocupant grau d’oxidació del nostre anglès, característica que s’anirà fent palesa al llarg dels dies.
Fets els tràmits, ens asseiem en el nostre flamant Volkswagen Polo de color blau elèctric. Respiro fons, agafo el volant (a la dreta) i enfilo el carril (a l’esquerra) de sortida del pàrquing. Comença l’aventura de la conducció inversa. Seguim l’itinerari definit per viamichelin.com, que de seguida veiem superarà el temps previst proper a les dues hores. Ja en territori gal·lès, fem una parada per sopar a la bonica població d’Abergavenny (Y Fenni). No són ni les deu i el poble està gairebé mort. Plou a bots i a barrals. Ens sorprèn l’oferta de cuina exòtica d’una vila no massa gran: hi ha restaurant àrab, xinès, tailandès, indi... Ens esperàvem un pub i poca cosa més. Per no arribar molt tard al bed & breakfast, optem per una mena de fast-food britànic força cutre. Un dels clients porta una samarreta del Barça, comencem bé! Hem de menjar ràpid perquè tanquen de seguida.
Reemprenem la ruta per carreteres estretes i fosques que no s’acaben mai. Atravessem el parc de Brecon Beacons. És una llàstima que sigui de nit perquè el paisatge deu ser bonic. Finalment, cap a les onze, arribem a Hay-on-Wye i, després d’un parell de voltes pel poble, aconseguim trobar The Start, la nostra casa d’hostes. Fa fresca i fins i tot tenen la calefacció engegada (penso en l’enveja que li faré al meu germà).

Continuarà.

(Foto: Addyman books, Hay-on-Wye)

Romania, Soljenitzin

Aquests dies estic llegint La ciudad de las acacias del romanès Mihail Sebastian. La novel·la retrata la vida d’un grup de joves i adolescents en una ciutat romanesa de províncies durant els anys 30 i té unes certes reminiscències proustianes. Tot i desconèixer l’autor, com faig moltes vegades m’he deixat guiar pel segell que l’edita, Pre-textos. Pre-textos, Anagrama, Minúscula, Acantilado, Quaderns Crema són garanties per al lector. Però no és d’editorials que volia escriure.
Sebastian, d’origen jueu, va formar part d’una generació d’escriptors i intel·lectuals romanesos com ara Ionescu, Eliade o Cioran. Bucarest era llavors un ciutat viva de l’est d’Europa. La societat burgesa que retrata Mihail Sebastian a la vila de Braila podríem situar-la en qualsevol ciutat mitjana de províncies de l’Europa occidental. Però va venir la Guerra i després el comunisme. Dècades de comunisme i de règim assassí de Ceaucescu han deixat Romania com avui la coneixem. Que distant és la imatge que tenim tots ara de Romania i dels immigrants que ens arriben d’aquell país a la vida reposada, provinciana i benestant que ens descriu Sebastian! Llegia l’altre dia al diari que el fantasma de Ceaucescu continua viu a les muntanyes de Transilvània ja que els seus gossos, fugits durant la caiguda del règim, viuen assilvestrats pels boscos, on els seus udols causen inquietud entre els habitants d’aquelles zones rurals.
No podem oblidar que, no fa tants anys, Ceaucescu fou model i referència per a determinats corrents polítics del nostre país. I que, increïblement, Cuba ho continua sent i criticar Castro encara està mal vist en determinats ambients. Ara que ha mort Soljenitzin, possiblement la víctima més emblemàtica del gulag comunista i el màxim exponent en la seva denúncia, caldria que anéssim recuperant la seva lectura i corregint aquest dèficit.

Hay-on-Wye (Y Gelli)

La setmana que ve, amb l’autor de Queviures, farem una petita escapada a Hay-on-Wye, Gal·les. Probablement hàgiu sentit a parlar d’aquest poble (Y Gelli en gal·lès), a tocar de la frontera amb Anglaterra, on s’han establert una trentena de llibreries de vell. És un d’aquests pobles de llibres com Montolieu a França o Redu a Bèlgica, però, segons diuen, especialment reeixit. Ja veurem.
L’escapada es tracta, doncs, de gaudir d’aquest paradís dels llibres vells i també, per què no, del paisatge gal·lès i de la vida rural britànica: esmorzar lleuger amb bacon, ous, salsitxes i xampinyons, cerveses tebiones al pub, converses amb els pastors (el d’ovelles i el d’ànimes)... Esperem sentir-nos una mica com Hugh Grant a El inglés que subió una colina pero bajó una montaña.
També tenim intenció d’acostar-nos a Bath, l’elegant ciutat georgiana on Jane Austen va ambientar novel·les com Persusassió o L’abadia de Northanger i, pel camí, ens aturarem a Tintern Abbey, una abadia gòtica en ruïnes, inspiració de Turner i del poeta Wordsworth. A l’autor de Queviures li recorda un vídeo d’Iron Maiden. Què hi farem!
Tot això, en dos dies, una escapada curta però intensa. Ja escriurem alguna crònica.

Dos apunts

1) Sentit ahir a la ràdio diverses vegades: "el partit islamista moderat". Islamista moderat, un oxímoron gairebé perfecte.

2) Josep Pla també se'n va de vacances.

Com si el temps no hagués passat

Ser pare et porta a fer coses que en altres condicions mai faries. Així és com he esdevingut un assidu als actes i festes populars que es fan al meu poble, i he de confessar que de vegades l’experiència resulta positiva.
Ahir al vespre fou el torn d’una exhibició de malabars amb foc a la plaça Major. Tot era molt senzill: dos nois, l’un enfilat en unes xanques, jugant amb unes torxes i caminant per la plaça, barrejant-se entre l’escàs públic. Però l’ambient de tot plegat –els nanos jugant, la llum minvant gradualment fins fer-se de nit, la música que acompanyava els malabaristes, l’entorn de la plaça- resultava molt agradable, amb un punt de nostàlgia i de retorn al passat.
Em deia un amic –un altre pare- que li recordava una pel·lícula francesa, d’aquelles que tenen un punt malenconiós. I realment era ben bé així. Crec que van posar alguna peça de Satie i també aquelles músiques que recorden el circ o les fires dels anys vint, mentre les bitlles enceses volaven pel cel hipnotitzant les mirades com només el foc és capaç de fer. Després els nens van córrer per la plaça, xutant una pilota i van acabar la nit prenent-se un gelat. Com fèiem nosaltres i segurament els nostres pares una nit qualsevol d'estiu. Com si el temps no hagués passat.

Article Javier Marías

Us recomano l'article de Javier Marías No poder con el alma, publicat ahir al suplement de El País.

Contradicció i bellesa

Dos textos literaris. Contradicció evident però bellesa i emoció en tots dos. Potser cal prendre partit però potser no, només gaudir de la veritat de cadascun d'ells.

Boris Vian, Le deserteur:

Monsieur le président
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps

Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir

Monsieur le président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens

C'est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter

Depuis que je suis né
J'ai vu mourir mon père
J'ai vu partir mes frères
Et pleurer mes enfants

Ma mère a tant souffert
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers

Quand j'étais prisonnier
On m'a volé ma femme
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé

Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes
J'irai sur les chemins

Je mendierai ma vie
Sur les routes de France
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:

« Refusez d'obéir
Refusez de la faire
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir »

S'il faut donner son sang
Allez donner le vôtre
Vous êtes bon apôtre
Monsieur le président

Si vous me poursuivez
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer


Salvador Sostres, Un soldat és un cor:

El cor d’un soldat mort embolicat en una partitura de Bach. Les taques de sang, les ànsies, el combat. El cor d’un soldat mort al front que els soldats embolicaren en una partitura de Bach. Ni taüts ni espai ni forces per poder moure tot el cos. El cor d’un soldat mort enviat als seus pares, la tendresa i la desesperació, el crit agut i silenciós de les mares que han perdut el fill, i també el progrés d’una nació, la consolidació de la llibertat. El cor d’un soldat mort, d’un soldat de l’exèrcit dels bons. La por i el valor, la temeritat i l’amor, el cor d’un soldat mort i ara els nens juguen a les places i les terrasses estan plenes de gent i de sol. Hi ha la fressa i les corredisses, els gelats i els cambrers, els fanalets que s’encenen quan cau la tarda i arriba el capvesprol. I de fons el cor del soldat mort. El cor del soldat mort i la mare convertida només en plor. El cor d’un soldat mort és el teló de la pau, i la seva conclusió. La penyora, els records. Els souvenirs de la pau són els cors de tots els soldats morts al front. Els seus cors embolicats en música sagrada i retornats als pares. Els seus cors que bategaren perquè poguessin bategar els nostres cors. D’aquells cors en som deutors. Deutors de pau i d'amor. Un soldat és un cor. Si mai en veus caure cap, embolica el seu cor en partitures que recordin l’harmonia del seu bategar preciós. Un soldat és un cor. Un soldat és un gegant d’amor, elit d’una espècie en decadència perquè ja ningú no estaria disposat a combatre en nom de cap Bé, ni contra cap horror: decadència és això. Honorem les tombes dels soldats morts, que una música dolcíssima bressoli el seu repòs. El cor embolicat d’un soldat mort és el sant grial de tota nació assedegada de llibertat i glòria, de destí, de món. Tanta generositat fins a la gota última. El cor d'un soldat embolicat en una partitura de Bach. Gegants d'amor. Un soldat és un cor.

Luis García

A la majoria dels (pocs) lectors d'aquest bloc no els importarà el més mínim el que escriuré ara, però què hi farem.
Resulta que hem venut (o estem a punt de vendre) Luis García. Felicito de tot cor els dirigents de l'Espanyol per la seva gran visió. Segurament Luis García és l'únic jugador que mai hauríem d'haver venut perquè combina qualitat, projecció de futur i sentiment d'equip. Potser no és l'únic de la plantilla amb aquestes característiques, però és sens dubte el més ben posicionat en aquesta tríada d'elements bàsics que ha de tenir un jugador rendible. Els altres pesos forts de l'equip van coixos en algun d'aquests punts: Tamudo i De la Peña en projecció futura i Riera, no cal dir-ho, en sentiment de pertinença.
Ara tindrem dinerons per fitxar, per enèsima vegada, un migcampista mediocre o un davanter fredot. Molt bé. Felicitats de tot cor i, com deia Fernando Fernán Gómez, "a la m...".

Salvem el Pastís (Protegim els sorollosos)

Aquests darrers dies s’està duent a terme una campanya a favor del Bar Pastís, segons sembla amenaçat de tancament per l’Ajuntament de Barcelona a causa del soroll i les molèsties en el veïnat. La música no és soroll, diu un dels lemes de la campanya, impulsada per figures destacades de les arts i les lletres.
Desconec el fons d’aquest cas i segurament no es pot generalitzar a partir d’una particularitat, però no és l’única vegada en què el tancament d’un local per contaminació acústica rep la contestació de personatges d’aquest sector. També va passar, per exemple, amb La Paloma.
Aquesta situació em resulta especialment indignant. Segurament molts dels qui protesten contra aquest tancament, després de gaudir de la música (no ho dubto) i d’immergir-se en la suposada bohèmia del Pastís, tornen als seus pisos insonoritzats i airecondicionats de Sarrià-Sant Gervasi o a les seves masies de l’Empordà, on dormen plàcidament. Mentrestant, els veïns del Raval, amb les finestres obertes per la calor i la humitat d’aquells carrerons insalubres, es desvetllen per tota una gamma de músiques i sorolls. M’agradaria que preguntessin a qui no pot dormir a les quatre del matí si la música no és soroll.
Segurament aquesta situació que dibuixo és una caricatura però no dista tant de la realitat. I per acabar de reblar el clau diré també que molts dels qui s’oposen a prendre mesures contra aquests locals sorollosos tan entranyables són també els que es queixen per les actuacions urbanístiques que pretenen adecentar i modernitzar barris com el Xino. Es perd el color del barri, l’autenticitat...- diuen, mentre la sordidesa de putes, ionquis i camells l’aguanten els altres.

Poca broma

Llegeixo aquesta notícia a La Vanguardia i arribo a les següents conclusions/reflexions/interrogants:

1) Cal tenir molt de compte amb el que es publica als blocs, inclosos comentaris aliens. Jo almenys així ho faré. Potser caldria també que els programes per escriure blocs eliminessin la possibilitat de realitzar comentaris directes (sense moderació de l'autor) o, com a mínim, advertissin dels seus riscos.
2) Quins són els límits de la responsabilitat? Si l'autor del bloc és responsable dels comentaris que s'hi publiquen, també ho és dels continguts dels blocs que té enllaçats en el seu?
3) (Seré molt curós a l'hora d'escriure el que vull expressar a continuació). Darrerament observo en l'SGAE una certa deriva cap a posicions potser excessivament mercantilistes.

Dos flaixos

1) Dimarts vaig anar al tanatori de Sant Gervasi a donar un condol. Eren les tres de la tarda i feia molta calor. La vista sobre Barcelona era magnífica, amb el cementiri a primer pla i la gran massa urbana al fons, desdibuixada només per la calitja i una llum excessiva. L’improvisat mirador estava desert i regnava pertot un gran silenci. Tenint Barcelona als meus peus vaig recordar indefectiblement la cançó de Loquillo, especialment aquell fragment que diu:

y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio
y me han atrapado luces de ciudad.



2) Avui, a diferència del que faig normalment, he agafat el tren a l’estació d’Aiguafreda (o Sant Martí de Centelles per ser exactes). Eren dos quarts de vuit i feia una fresqueta mot agradable. Els cingles del Puigfred, imponents, es retallaven sobre un cel molt blau i s’imposaven sobre tota la xarxa de cables del tren, la sempre temuda catenària. S’hi estava bé, a l’andana, mirant aquest paisatge i gaudint d’una temperatura de luxe per ser el mes de juliol.

Sobre les baixes laborals

Recordo que fa uns anys vaig llegir una entrevista a la contraportada de La Vanguardia amb una veterana advocada funcionària, crec que de la Generalitat, que es vantava de no haver estat ni un sol dia de baixa en tota la seva llarga carrera professional. Segurament té el seu mèrit no haver faltat mai a la feina per un refredat, una grip, un mal de cap o per qualsevol de les malalties lleus que tots patim al llarg de la nostra vida. Ara bé, quan vaig llegir aquestes afirmacions el que vaig pensar és que aquesta senyora havia tingut molta sort i que no hauria de temptar-la. Segurament si hagués tingut la desgràcia de tractar-se amb quimioteràpia, fer-se la diàlisi o patir un accident greu hauria d’haver estat més d’un dia de baixa.
Això ve al cas perquè moltes vegades es parla de les baixes i de l’absentisme laboral amb molta frivolitat. Tots sabem prou bé que vivim en el país de la picaresca i que hi ha gent que té molta barra. I les empreses i l’administració han de lluitar contra el frau de les falses malalties que ens resten competitivitat i costen diners a les arques públiques. Però ho han de fer amb la cura i el tacte de separar el que és i el que no és, marcant una clara línia vermella, ara que estan tan de moda i no posant-ho tot al mateix sac. És un àmbit en el qual cal ser molt curós.
I dic això perquè aquest és un exemple més d’una tendència que darrerament percebo, segons la qual en la gestió empresarial sembla que tot s’hi valgui a l’hora d’obtenir resultats. I curiosament això és així en un país on les grans escoles de negocis són d’inspiració cristiana. S’hauria d’estudiar a fons si existeix una coherència entre l’ideari humanista cristià i les polítiques de gestió derivades de determinats programes formatius impartits per aquestes escoles. Alguns que potser no som molt cristians però sí que som humanistes tenim els nostres dubtes.

Nick Hornby i el futbol

Mai he estat un gran seguidor del futbol ni un especialista en aquest esport. Malgrat la meva fe blanc-i-blava, mai he estat soci de l’Espanyol ni un assidu al camp. A Sarrià hi anava un parell de cops l’any i a Montjuïc només hi he anat dues vegades, en sengles partits contra el Barça (1-1 i 0-1, respectivament). D’altra banda, sóc cada vegada més escèptic respecte tot el que es mou al voltant del futbol: els traspassos milionaris, les fitxes astronòmiques, els interessos ocults dels dirigents, la manca d’identificació dels jugadors amb els equips, els negocis televisius,... Per no parlar de tota la tabarra dels programes radiofònics i dels diaris especialitzats, autènticament insuportables.
Tanmateix, hi ha alguna cosa del futbol que m’atreu sense que ho pugui evitar. No és el joc, en general cada vegada més avorrit. Ni els jugadors, sobre els quals, i amb alguna honrosa excepció, val més no opinar. Ni tampoc tot el moviment de suport als equips, que em desagrada força. És alguna cosa relacionada amb el caràcter dels clubs i el que acaben representant, que fa que en qualsevol partit que es jugui, encara que no m’interessi gens, sempre m’acabi decantant per algun dels equips. O que tingui fílies i fòbies una mica absurdes. Per què odio tant la selecció alemanya i en canvi m’agrada tant la italiana si són força semblants (joc en general pobre, resultats sempre bons)? Per què li tinc mania al pobre Mallorca i desitjo sempre que guanyi l’Elx, perdut des de fa anys a la segona divisió?
D’altra banda, el futbol pot arribar a ser en alguns casos una metàfora de la vida i establir-se una comunió entre el caràcter d’una persona i el del seu equip. Ningú dubta que l’Espanyol és un equip clarament perdedor i poc estètic però alhora lluitador i irreductible. Els seus seguidors difícilment ens sentiríem còmodes amb ell si no fóssim també una mica així.
De tot això, d’aquesta visió simbòlica del futbol, tracta el llibre de Nick Hornby Pasión en las gradas, editat per Anagrama. És un llibre extraordinàriament divertit però alhora té profunditat, ja que entra a fons en tot allò que pot arribar a representar el futbol per un seguidor acèrrim d’un equip, en el seu cas l’Arsenal. M’està sorprenent gratament i el recomano.
Acabo amb un parell de preguntes que l’autor es formula en el llibre: els seguidors d’un equip de futbol es diverteixen al camp? És possible canviar d’equip? Coincidint amb Hornby respondré que no a les dues preguntes. En general, al futbol es pateix i és materialment impossible canviar d’equip. En la meva infantesa, i després d’una enèsima derrota de l’Espanyol a casa contra el Betis, em vaig emprenyar i vaig decidir abandonar-lo i fer-me d’un altre equip. Lògicament, el Barça no podia ser de cap manera, així que buscant-ne un de més o menys proper, vaig triar el València. Vaig pensar que podria ser seguidor del València, un equip competitiu i que treia resultats decents. Al cap d’una setmana, però, el València no m’interessava el més mínim i estava pendent altre cop de la ràdio a veure què feia l’Espanyol.