Cites

Eloy Sánchez Rosillo i Miguel d'Ors són possiblement els poetes espanyols contemporanis que més m'agraden. De Sánchez Rosillo, em quedaré sempre amb els seus poemes elegíacs, que fan vibrar l'ànima com ho fa un arc a les cordes d'un violí. Els prefereixo a la seva poesia última, més celebrativa. En d'Ors, en canvi, m'agrada especialment l'abordatge humorístic i irònic dels temes més profunds. Tiempo de descuento, l'últim poemari de Miguel d'Ors, em sembla una mostra excel·lent dels seus diferents registres. És en el temps de descompte quan es marquen alguns dels millors gols, o almenys els decisius, i aquí d'Ors en clava uns quants. Em costa escollir algun poema dels que conformen el llibre -el single que tria Pre-Textos per imprimir-lo en el punt de llibre, Afeitándome, és dels millors- però jo em sento molt proper a aquesta estrofa de En horas intempestivas:

Siempre que un verso me reclama

a las 4:46,

entrometiéndose en mis sueños

y me despierta para que

sin esperar a la mañana

lo deje en paz en un papel,

y con táctica de mosquito

me ronda una y otra vez,

I és que a mi també em molesta alguna vegada un mosquit d'aquests, no en forma de vers sinó d'idea, que em va rondant i es desplega fins que no li faig. Però, a diferència de d'Ors que acaba el poema escrivint que pero yo siempre que algún verso / me llame, me levantaré, jo faig el ronso al llit i el mosquit m'acaba despertant, però sense convèncer-me perquè em llevi. Ho fio llavors tot a la memòria i acabo en companyia de l'insomni per no perdre el tresor que m'ha despertat.

***

Avui el mosquit que m'ha despertat ha estat aquest: pensar que si hagués de triar una sola cosa del meu passat escolliria sens dubte la ingenuïtat, la visió innocent del món. Per sobre fins i tot de la joventut. O dels meus cabells rossos i llargs, desapareguts fa tantes dècades.

***

Víctor Colden a Mañana me voy explica per què emprèn una marxa caminant: No he salido de viaje buscándome, sino huyendo de mí, aunque en el fondo sé que eso es imposible. Això em fa pensar en aquells versos de d'Ors, que he citat tantes vegades. I em fa comprendre'l perquè jo busco sovint aquest mateix impossible. En muchas cosas sigo siendo un ingenuo, aquel muchacho de trece o catorce años que un día comenzó a andar y a escribir. Ara apareix la ingenuïtat, que tampoc jo he acabat de perdre, malgrat tot. I surt també el jove que som. Com quan d'Ors, en l'esmentat poema Afeitándome es mira el mirall i conclou Qué raro, ya ante el abismo, / ser más joven que uno mismo.

Però la mateixa entrada de diari de Colden acaba amb Será que siempre me ha importado demasiado lo que pudieran pensar de mí. ¿Ya es tarde para desembarazarse de todo eso? Supongo que algo he avanzado y que ahora soy más libre. Pero la libertad es otra de las cosas en las que no creo, o sólo un poco. A mi cada vegada em preocupa menys el que pensin de mi, però en canvi, si en alguna cosa crec de veres és en la llibertat, la de l'individu. Com deia la cançó: Nada que me ate, para siempre, libertad.