El gal·licisme més nostrat

Merci. Pronunciat a la catalana, amb la e ben oberta, accent a la prímera síl·laba i ni rastre de l’erra francesa. Així és com ho diem i segurament un francès no hi reconeixeria la seva paraula. És el gal·licisme més nostrat. No surt al nostre diccionari però és un mot àmpliament utilitzat. A mi m’encanta dir merci. Més que no pas gràcies o mercès. Aquest darrer em sembla una mica cursi. Merci és més proper i informal.
M’agradaria conèixer l’origen d’aquest manlleu, saber com ha passat a la nostra llengua. De fet, merci i mercès deuen tenir una etimologia comuna. Però, per què els catalans diem merci?
Podria ser lògic que s’utilitzés a la Catalunya nord i a les comarques amb més contacte amb el francès, però fins i tot a Barcelona on el català té més influència del cada cop més estès castellà, sento utilitzar sovint aquesta expressió.
Si algun lector pot aportar informació, li estaré agraït.