Notes

Sona el despertador, són les 6:15 i recordes, de cop, que tot just és dimarts i ahir va perdre l'Espanyol. O va empatar a casa contra el cuer, que ve a ser el mateix. T'espera, en breu, un trajecte de conducció d'hora i mitja, dos terços de la qual fent cua. I, tot i això, saps que ets un afortunat.

***
És una llei universal: obrir La Vanguardia i posar-me de mal humor.

***

Cada vegada tinc més ganes de marxar a viure a un altre país. I cada vegada ho tinc més difícil.

***

M'aturo al pas de zebra per deixar passar un vianant. És el traficant de drogues, de tots conegut. Penso que de vegades, conduint, hom pot tenir una confusió amb els pedals. Li pot passar a qualsevol.

***

Seran només tres dies, però em fa una il·lusió enorme aquest cap de setmana a Londres. Compto els dies que falten, miro webs de museus, exploro el mapa, comparo hotels, memoritzo horaris. No vull, tanmateix, programar res; odio haver de comprar entrades a l'avançada, reservar restaurants, encotillar-me a horaris prefixats. Vull tenir tot el coneixement pràctic al cap, però vagar sense obligacions, fer el que ens vingui de gust en cada moment. La llibertat també consisteix en desprendre's de les petites tiranies que ens imposem, fins i tot en els moments de gaudi.

***

Powell, Morris, Stubbs, Keats, Haendel, Pepys... Alguns noms per aquests dies.

***

És una llàstima que no pugui endur-me les botes de pell, angleses, que vaig comprar-me per Reis. No són prou còmodes com per caminar-hi tot el dia; més aviat el contrari, són dures i incòmodes. Però són bones i elegants. Fan olor de pell. Quan me les trec, els passo una gamusa i els poso una forma de fusta. Duraran fins que em mori. Això em satisfà. Cada cop més tendeixo a anar amb bambes, amb calçat còmode, però m'agrada tenir també algunes sabates bones, com el parell que tinc des de fa quinze anys, tan ben conservat. Espero que també em sobrevisquin.

***

El meu amic P., des d'Úbeda, m'ha estimulat a reprendre la lectura dels diaris de Manent, que no sé per què, vaig abandonar fa uns anys. M'agraden les entrades, tan delicades, sobre l'enamorament d'Anna. Quina sensibilitat tan fina, elevada i alhora continguda té Manent, mai prou reconegut.

***

El fetitxisme em farà endur-me a Londres, per si anem a la casa de Keats a Hampstead, una edició de 1929 dels seus sonets i odes, traduïts per Manent. Potser hi llegirem algun vers en veu alta, en la nostra llengua, amb orgull: Tota beutat és joia perdurable / creix son encís i no es fondrà jamés.