Algú m’ha preguntat per la crònica pendent sobre el viatge a Hay-on-Wye. Aquest és el primer capítol.
Dimecres 6 d’agost
Quedem a l’FNAC del Triangle, comprem premsa per llegir a l’avió i sortim en cotxe cap a Girona. Fa moltíssima calor.
Sense cues ni sorpreses, arribem a l’aeroport i aparquem. Curiosament, la tarifa del pàrquing és de 0’1332457 (o un número així amb molts decimals) per minut. El meu company de viatge, usuari pioner i fidel de Ryanair (fins i tot ha estat a l’aeroport alemany de Hahn), em diu que abans s’aparcava sense pagar. És un nostàlgic de la prehistòria del low cost.
Passem sense problemes els controls de rigor i fem cua per embarcar en el vol amb destinació Bristol. Tal com prevèiem, som els únics catalans del vol. La resta de viatgers són britànics que tornen al seu país després de passar –suposem- uns dies a la costa, tot i que decebedorament cap d’ells respon a l’estereotip de nyu de Durham.
Embarquem a peu, costum deliciós i un xic retro dels aeroports petits. El viatge és anodí i això és el millor que pot dir-se d’un trajecte en avió, igual que d’un arbitratge. Aterrem a Bristol sota una pluja fina i amb vint graus menys de temperatura. A l’oficina de lloguer del cotxe ens adonem ràpidament del preocupant grau d’oxidació del nostre anglès, característica que s’anirà fent palesa al llarg dels dies.
Fets els tràmits, ens asseiem en el nostre flamant Volkswagen Polo de color blau elèctric. Respiro fons, agafo el volant (a la dreta) i enfilo el carril (a l’esquerra) de sortida del pàrquing. Comença l’aventura de la conducció inversa. Seguim l’itinerari definit per viamichelin.com, que de seguida veiem superarà el temps previst proper a les dues hores. Ja en territori gal·lès, fem una parada per sopar a la bonica població d’Abergavenny (Y Fenni). No són ni les deu i el poble està gairebé mort. Plou a bots i a barrals. Ens sorprèn l’oferta de cuina exòtica d’una vila no massa gran: hi ha restaurant àrab, xinès, tailandès, indi... Ens esperàvem un pub i poca cosa més. Per no arribar molt tard al bed & breakfast, optem per una mena de fast-food britànic força cutre. Un dels clients porta una samarreta del Barça, comencem bé! Hem de menjar ràpid perquè tanquen de seguida.
Reemprenem la ruta per carreteres estretes i fosques que no s’acaben mai. Atravessem el parc de Brecon Beacons. És una llàstima que sigui de nit perquè el paisatge deu ser bonic. Finalment, cap a les onze, arribem a Hay-on-Wye i, després d’un parell de voltes pel poble, aconseguim trobar The Start, la nostra casa d’hostes. Fa fresca i fins i tot tenen la calefacció engegada (penso en l’enveja que li faré al meu germà).
Dimecres 6 d’agost
Quedem a l’FNAC del Triangle, comprem premsa per llegir a l’avió i sortim en cotxe cap a Girona. Fa moltíssima calor.
Sense cues ni sorpreses, arribem a l’aeroport i aparquem. Curiosament, la tarifa del pàrquing és de 0’1332457 (o un número així amb molts decimals) per minut. El meu company de viatge, usuari pioner i fidel de Ryanair (fins i tot ha estat a l’aeroport alemany de Hahn), em diu que abans s’aparcava sense pagar. És un nostàlgic de la prehistòria del low cost.
Passem sense problemes els controls de rigor i fem cua per embarcar en el vol amb destinació Bristol. Tal com prevèiem, som els únics catalans del vol. La resta de viatgers són britànics que tornen al seu país després de passar –suposem- uns dies a la costa, tot i que decebedorament cap d’ells respon a l’estereotip de nyu de Durham.
Embarquem a peu, costum deliciós i un xic retro dels aeroports petits. El viatge és anodí i això és el millor que pot dir-se d’un trajecte en avió, igual que d’un arbitratge. Aterrem a Bristol sota una pluja fina i amb vint graus menys de temperatura. A l’oficina de lloguer del cotxe ens adonem ràpidament del preocupant grau d’oxidació del nostre anglès, característica que s’anirà fent palesa al llarg dels dies.
Fets els tràmits, ens asseiem en el nostre flamant Volkswagen Polo de color blau elèctric. Respiro fons, agafo el volant (a la dreta) i enfilo el carril (a l’esquerra) de sortida del pàrquing. Comença l’aventura de la conducció inversa. Seguim l’itinerari definit per viamichelin.com, que de seguida veiem superarà el temps previst proper a les dues hores. Ja en territori gal·lès, fem una parada per sopar a la bonica població d’Abergavenny (Y Fenni). No són ni les deu i el poble està gairebé mort. Plou a bots i a barrals. Ens sorprèn l’oferta de cuina exòtica d’una vila no massa gran: hi ha restaurant àrab, xinès, tailandès, indi... Ens esperàvem un pub i poca cosa més. Per no arribar molt tard al bed & breakfast, optem per una mena de fast-food britànic força cutre. Un dels clients porta una samarreta del Barça, comencem bé! Hem de menjar ràpid perquè tanquen de seguida.
Reemprenem la ruta per carreteres estretes i fosques que no s’acaben mai. Atravessem el parc de Brecon Beacons. És una llàstima que sigui de nit perquè el paisatge deu ser bonic. Finalment, cap a les onze, arribem a Hay-on-Wye i, després d’un parell de voltes pel poble, aconseguim trobar The Start, la nostra casa d’hostes. Fa fresca i fins i tot tenen la calefacció engegada (penso en l’enveja que li faré al meu germà).
Continuarà.
(Foto: Addyman books, Hay-on-Wye)
3 comentaris:
Ja esperava amb delit aquesta crònica... igual com ara espero amb delit el següent lliurament.
Jo també l'esperava... i m'ha agradat llegir-la! Potser un dia d'aquests en faig la contra-crònica.
gràcies
manel
Publica un comentari a l'entrada