Personalment no em fixo gaire en els títols dels llibres. No els dono massa importància ni em deixo atreure pels cants de sirena d’alguns d’ells. Ara bé, sempre hi ha alguna excepció. Trobar-me al bell mig de l’elegant i sòbria portada dels llibres de Gallimard les lletres vermelles del títol Dans le café de la jeunesse perdue (En el cafè de la joventut perduda) fou un impacte del tot irresisistible. Segurament és un dels títols més bonics i amb més capacitat d’atracció per al lector. Almenys, per a mi.
A més, l’autor, Patrick Modiano, és un d’aquells grans noms de la literatura francesa, poc traduït al nostre país on encara és un escriptor de culte, si se’m permet utilitzar una expressió que considero una mica ridícula.
Patrick Modiano és un d’aquells escriptors dels quals tenia molt bones referències però que trobes poc a les llibreries. Això sí, l'any passat Anagrama va editar un dels seus llibres més autobiogràfics Un pedigree, però a mi em va decebre força. No vaig acabar de connectar-hi. Esperava una altra cosa.
Així, quan vaig trobar-me amb Dans le café de la jeunesse perdue a les mans, vaig pensar que seria un bon moment per tornar a llegir Modiano. I aquesta vegada sí que he connectat amb l’autor, la història i els personatges. No és un llibre amable. És una novel·la d’ambients més que d’arguments. El final és especialment dur. Els personatges són éssers mig perduts (absents, segons la terminologia de la pròpia novel·la) en un París mig ocult (el de les zones neutres de què parla Roland, un dels protagonistes). Però el dibuix de les atmosferes i d’aquests personatges sense rumb és magnífic. Jo hi he trobat molt ressò de Simenon.
Corro a La Central a buscar més Modiano.
A més, l’autor, Patrick Modiano, és un d’aquells grans noms de la literatura francesa, poc traduït al nostre país on encara és un escriptor de culte, si se’m permet utilitzar una expressió que considero una mica ridícula.
Patrick Modiano és un d’aquells escriptors dels quals tenia molt bones referències però que trobes poc a les llibreries. Això sí, l'any passat Anagrama va editar un dels seus llibres més autobiogràfics Un pedigree, però a mi em va decebre força. No vaig acabar de connectar-hi. Esperava una altra cosa.
Així, quan vaig trobar-me amb Dans le café de la jeunesse perdue a les mans, vaig pensar que seria un bon moment per tornar a llegir Modiano. I aquesta vegada sí que he connectat amb l’autor, la història i els personatges. No és un llibre amable. És una novel·la d’ambients més que d’arguments. El final és especialment dur. Els personatges són éssers mig perduts (absents, segons la terminologia de la pròpia novel·la) en un París mig ocult (el de les zones neutres de què parla Roland, un dels protagonistes). Però el dibuix de les atmosferes i d’aquests personatges sense rumb és magnífic. Jo hi he trobat molt ressò de Simenon.
Corro a La Central a buscar més Modiano.
(Veig a internet que Anagrama i Proa han editat les versions castellana i catalana, respectivament, d'aquest llibre).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada