Ser pare et porta a fer coses que en altres condicions mai faries. Així és com he esdevingut un assidu als actes i festes populars que es fan al meu poble, i he de confessar que de vegades l’experiència resulta positiva.
Ahir al vespre fou el torn d’una exhibició de malabars amb foc a la plaça Major. Tot era molt senzill: dos nois, l’un enfilat en unes xanques, jugant amb unes torxes i caminant per la plaça, barrejant-se entre l’escàs públic. Però l’ambient de tot plegat –els nanos jugant, la llum minvant gradualment fins fer-se de nit, la música que acompanyava els malabaristes, l’entorn de la plaça- resultava molt agradable, amb un punt de nostàlgia i de retorn al passat.
Em deia un amic –un altre pare- que li recordava una pel·lícula francesa, d’aquelles que tenen un punt malenconiós. I realment era ben bé així. Crec que van posar alguna peça de Satie i també aquelles músiques que recorden el circ o les fires dels anys vint, mentre les bitlles enceses volaven pel cel hipnotitzant les mirades com només el foc és capaç de fer. Després els nens van córrer per la plaça, xutant una pilota i van acabar la nit prenent-se un gelat. Com fèiem nosaltres i segurament els nostres pares una nit qualsevol d'estiu. Com si el temps no hagués passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada