A la fira

Aquests dies, al poble, hem estat de Festa Major. La frase més pronunciada a casa, cada dia des de les vuit del matí i amb una freqüència creixent a mesura que passaven les hores, ha estat: que no anem als cavallitus?
M’agrada la paraula cavallitus. És una absoluta corrupció i degradació del llenguatge que es carrega dues llengües de cop, però està plenament arrelada en el vocabulari popular. Em resulta impossible trobar un terme substitutiu correcte que no em sigui artificiós.
I bé, vam anar als cavallitus. Cada dia. L’À. va pujar als cavallitus pròpiament dits, a les barquetes, als llits elàstics, als imflables i jo vaig acompanyar-lo als autos de xoc i al tren de la bruixa (el de la Maleni no, l’altre). L'N. es mirava aquell món de llum i soroll des del cotxet, immòbil i extasiada.
Els cavallitus, la fira, és un element inherent a les festes majors dels pobles. Any rere any veiem com arriba i com se’n va. Forma part central de les nostres vides durant uns dies i després l’oblidem totalment. L’alegria que passa d’en Rusiñol.
Em costa explicar la barreja de sensacions que em provoca aquesta fira. El meu jo més pragmàtic la veu com un peatge que s’ha de pagar, amb els seus preus absolutament abusius, una concentració humana excessiva i una música estrident i desagradable. Però també hi ha l’element nostàlgic que compensa aquests inconvenients. Per uns moments ens retorna a temps passats. Quan, de nens, pujàvem al cotxe de bombers tapats amb un passamuntanyes i ens menjàvem després un cotó fluix de sucre. O quan, d’adolescents, disparàvem contra les boletes de colors i pujàvem a la barca, esperant els primers balls a l’envelat. Tot això torna cada any i seria una mica més trist i alhora agradable si sonés una música de fira o de circ de començaments del segle XX en comptes del bakalao de fa quinze anys o dels èxits del Fary.
Però darrera aquesta mirada nostàlgica i, malgrat tot, festiva de la fira hi ha l’element humà que l’acompanya. La vida a les caravanes, la transhumància, el fred, les incomoditats, el desarrelament. Un punt de bohèmia però també de sordidesa. La tristesa que passa més que no pas l’alegria. El senyor que es vesteix de bruixa tronada i a qui mil parells de mans, durant mil anys i en mil pobles diferents, volen prendre l’escombra. La senyora que segueix venent tiquets a la guixeta rònega i freda quan nosaltres anem cap a casa a sopar. Els ninos de peluix que van d’aquí cap allà tancats en camions polsosos, oferint-se com a premi que ningú vol. Tots els figurants d’un món que ofereix il·lusions de cartró pedra per un grapat d’euros. Un plat agredolç com a menú central de les festes majors.