Notes

Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.

***

Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.

***

Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:

-Papa! Per què deixes recompensa?

***

Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.

***

Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.

Un bar de París

Acabo de veure una fotografia que m'ha recordat un bar de París, on vàrem prendre alguna cosa, deu fer uns quinze anys. Era en un carrer que dóna a la place des Vosges: un local fosc en un carrer fosc del Marais. Crec que havies de baixar unes escales, però no ho recordo amb certesa. L'estança era petita, les taules, de fusta vella, les cadires, Thonet. La llum era molt tènue. Devien ser les sis o les set de la tarda i a fora ja era fosc i hi feia molt fred. Vam prendre alguna beguda calenta, un te segurament. Vam estar-hi una estona, per descansar i agafar calor. Això és tot el que recordo d'aquell bar, però la seva imatge m'ha quedat gravada per sempre.
Quan els fantasmes apareixen, a París, al món i dins d'un, la imatge d'aquell bar resta com un refugi, un escalf llunyà.

GPS? Connais pas

Entrar per la porta d’Orleans, creuar el fins llavors desconegut sud de París –i el Montrouge d’Emmanuel Bove-, passar arran de la torre Montparnasse i seguir el boulevard dels Invàlids fins que gairebé ens cega el daurat de la seva cúpula, aparcar al carrer Barbey d’Aurevilly quasi trepitjant la gespa del Champ de Mars i pensant en Les diabòliques.
Agafar més tard l’avinguda de le Bourdonnais fins els molls del Sena, travessar pel pont d’Iéna, amb la torre Eiffel fent-nos pessigolles al clatell i arribar a l’elegant Rive droite. Seguir pels molls oposats en direcció contrària, deixar passar la indicació del túnel del pont de l’Alma amb una certa esgarrifança, enfilar el Cours de la Reine fins la plaça de la Concòrdia, creuar-la lentament, a diferència dels corredors en l’etapa final del Tour, assenyalant l’obelisc a l’esquerra i l’Assemblea Nacional, coronada per la tricolor, a la dreta. Seguir per la riba del Sena fins creuar el Louvre per un túnel. Sortir just davant de l’estàtua excessivament daurada de Joana d’Arc i parar-nos en el semàfor per travessar Rivoli i els seus porxos. Seguir a la babalà pel barri del Palau Royal fins tombar a la dreta per un ampli boulevard, deixant al fons el pastís de l’òpera de Garnier, quasi tocar els bells finestrals de la Comédie Française, tornar als quais mirant de reüll la mercaderia dels bouquinistes i aparcar finalment sota l’enorme ajuntament.

Entrar un altre dia per Bercy, de bon matí, recordant l’inesperat èxit de Sergio Casal en el pavelló, creuar cap a la Rive gauche, deixant enrera la lletja estació d’Austerlitz, que tants records em porta. Passar pel davant del Jardin des Plantes, fer el gest d’aparcar en el mateix quai a l’alçada de l’illa de Sant Lluís, però pensar-ho una mica més i seguir fins Notre-Dame. Creuar el boul’mich i aparcar finalment a l’alçada de la punta de l’Ile de la Cité, davant d’una luxosa botiga de gravats i llibres vells. Com si res.
A la tarda, pujar tots al cotxe i seguir el quai, deixant a l’esquerra el Lapérousse, tancat, i a la dreta el bell pont de les Arts i els seus candaus horteres, tombar a l’esquerra fins el Boulevard Saint Germain i, segurament obnubilats per les filosofies existencialistes, passar-nos la rue de Rennes, per on havíem de girar. Fregar el carrefour de l’Odéon, gairebé olorant el carrer de l’antiga llibreria de Sylvia Beach i acabar trencant per un carrer que puja cap al barri de la Sorbona, amb el regal inesperat de passar arran del Panteó. Improvisar un canvi de plans i decidir sortir per la Porte d’Italie. Deixar la ciutat per autopistes tronades i ravals lletjos i ennegrits. Quedar-nos amb la recança de no haver allargat la ruta pels Camps Elisis cap a l’Arc de Triomf i haver donat unes quantes voltes, mig provincians aclaparats, mig murris enfotetes, per l’Étoile.

Paris, septième arrondissement

Aquest últims dies de vacances retornen, com retalls, els records dels dies passats tots junts, els diferents episodis del viatge.
A París, prop de la Torre Eiffel, als carrer adjacents al Champ de Mars. Arribem, després de tres hores d’autopista des de Bourges, amb el cotxe carregat de maletes i d’il·lusió infantil. M’havien dit que allí podríem aparcar, però em sorprèn la tranquil·litat del barri. També la seva elegància, la distinció dels edificis, carrers, jardinets. Malgrat el seu estil inconfusiblement francès, fa pensar en alguns barris londinencs, en algun racó de Belgravia o Mayfair, més que no en els propers Montparnasse o Saint-Germain-des-Près.
Aparquem el cotxe sense recança i, després d’escapar de les obligades cues de la Torre i de l’assetjament dels venedors il·legals que ens volen vendre tant si com no reproduccions en miniatura, tornem a aquests carrers hospitalaris i de noms evocadors: rue de Belgrade, rue Marinoni, avenue Barbey d’Aurevilly. En una cantonada, en girar el cap, veiem la punta de la propera torre sortir enmig dels arbres i de les mansardes de les cases. Una visió d’autèntic luxe que intento captar per sempre amb la vella Fed. Ara hem perdut el costum –i també ens perdem la il·lusió d’anar a recollir les fotografies- però haurem d’esperar el revelat.

Turistes i candaus

Feia ara més de deu anys (ai las!) de la meva darrera estada a París. Aquesta ha estat breu i trivial però suficient per constatar el perniciós efecte de la banalització que suposa el turisme desenfrenat. No només Barcelona pateix aquesta terrible plaga que, el mes d'agost, converteix les illes i riberes del Sena en parc temàtic multitudinari i quasi irrespirable.
I una imatge que il·lustra com poques el gregarisme infantiloide actual: la proliferació de candaus –símbol d’un amor ensucrat de cartró-pedra tret de nosequin bestseller- a les baranes del bellíssim pont de les Arts, enlletgint-lo i, el que és pitjor, prostituint-lo.

Kiss me à Paris

Feia fred, érem joves i estàvem a París, què més podíem demanar? Això passava uns dies de desembre de l’any 2000. Mentrestant, Corretja, Ferrero i companyia guanyaven la Copa Davis a Barcelona. Però això poc ens importava llavors. Passejàvem enfredorits pels carrers de Saint Germain, del Marais o de Les Halles sense un objectiu gaire clar. Es feia fosc de seguida i sovint plovisquejava. Entràvem i sortíem de les llibreries i, quan teníem massa fred, ens preníem un te calent en algun cafè. Vam resseguir la reixa de l’obscur Luxemburg, vam fotografiar –en blanc i negre- el reflex del Panteó sobre l’asfalt mullat, vam descendir amb respecte el carrer de l’Odéon i vam fer ressonar amb passos ferms les taules del pont de les Arts. S’anunciava arreu un concert de Charles Aznavour. Vam comprar algun llibre de Camus, en sòbria edició de Gallimard, als bouquinistes del Sena. A cada racó hi vèiem una foto de Doisneau, Brassaï o Cartier-Bresson. Hauríem volgut creuar-nos amb Daniel Auteil interpretant-se a si mateix. Dins nostre sonava Edith Piaf o Charles Dutronc. Il est cinq heures, Paris s’éveille.
Però curiosament el record més viu d’aquells dies no és gens parisenc. Ni tan sols francès. Cada matí havíem d’agafar el metro per anar al centre. Era un metro nou, sense separació entre vagons, llarg. Un dia, va entrar una noia amb una guitarra i va cantar meravellosament bé Kiss me de Sixpence none the richer. Va deixar tothom bocabadat i feliç. I aquesta cançó, interpretada en un vagó de metro, ha estat el pòsit que ha sedimentat d’aquella estada a la més senyora de les ciutats.

Le Navire d'Argent

Segueixo plenament immers en la meva fascinació pel París d’entreguerres i per l’ebullició literària de l’època. És una atracció que m’ha acompanyat sempre i que determinades lectures, com és el cas de les memòries de Sylvia Beach, aguditzen.
Un dels centres de gravetat d’aquest paisatge literari fou sens dubte el carrer de l’Odéon, on es trobaven (ho he escrit tantes vegades que m’arribo a fer molt pesat, però les obsessions són així) la llibreria Shakespeare and Company, regentada per la citada Sylvia Beach i que oferia llibres en anglès, i la llibreria francesa homòloga La maison des amis des livres, propietat d’Adrienne Monnier.
Aquestes dues dones, tal com es retrata en una interessant pel·lícula estrenada fa deu o dotze anys titulada Paris was a woman, foren alguna cosa més que llibreteres i, si el terme no em resultés tan antipàtic, les qualificaria d’agitadores culturals.
No entraré en el detall de la peripècia editorial amb què es va enfrontar Beach quan va decidir publicar l’Ulises de Joyce o el volum de poemes del mateix autor Pomes penyeach, però sí que voldria remarcar el paper de mecenatge, uns cops econòmic, altres de caràcter més emocional o fins i tot logístic, que va portar a terme amb el mateix Joyce o amb escriptors americans de l’anomenada generació perduda que trobaven en Shakespeare and Company una mena de refugi on no es sentien tan perduts.
A l’altra banda del carrer, Monnier no va restar al marge d’aquesta activitat protectora i va organitzar conferències, va ajudar escriptors, va recolzar iniciatives que titllaria també de solidàries si aquest mot no em fes hores d’ara arrufar el nas i va editar una revista literària de gran qualitat, Le Navire d’Argent.
Aquesta nau de plata no va tenir una singladura massa llarga (dotze números en poc més d'un any) però sí que va remoure les aigües de l'oceà de la literatura francesa i hi va deixar un rastre d'escuma important. A banda d'autors francesos (Larbaud, Saint-Exupéry, Claudel, Prévost), la revista de Monnier va publicar també traduccions d'escriptors britànics o americans de la talla de T.S. Eliot, Hemingway o el mateix Joyce. En el cas de Joyce, va publicar de forma pionera i en anglès -ja que no hi havia cap revista anglesa ni americana disposada a fer-ho- un extracte del Work in progress, que esdevindria finalment Finnegans wake, referent de la literatura innovadora i experimental i obra inintel·ligible per a molts lectors entre els quals em compto. (I penso que és una llàstima, encara que pugui ser crucificat per escriure això, que el Joyce de Dublinesos o dels fragments més realistes i lúcids de l'Ulises seguís aquest camí).

Tot això ve al cas per explicar que alguns bojos de la literatura (o més aviat d'allò que l'envolta) no en tenim prou amb la lectura i necessitem anar més enllà, buscant traslladar-nos a l'època en què les obres van ser escrites, en una mena de viatge fetitxista en el temps. Per això, busquem primeres edicions o publicacions de l'època que ens fan sentir més a prop dels autors i ens fan viure una mica allò que ells van viure. És un sentiment una mica pueril però en molts casos inevitable. I és així que dissabte passat vaig anar decidit a l'oficina de correus d'Aiguafreda on m'esperava un paquet procedent d'una llibreria de vell de Goteborg (!). A dins hi havia tres números (entre ells el núm. 5 que inclou el Work in progress) de Le Navire d'Argent, que curiosament havia trobat per internet a un preu força raonable en aquesta llibreria sueca.

Mentre escric això, els tinc al meu costat. De tant en tant observo el disseny senzill i elegant de les portades, em pregunto a qui pertanyien i com van anar a parar a Suècia, passo amb compte pàgines, en llegeixo algun fragment i em sento més proper al carrer de l'Odéon, vuitanta anys enrere. Il·lusions...

Notes sobre París

Aquests dies l'ombra de París m'envolta per tot arreu. Prenc el títol d'un llibre de Pla i deixo aquestes notes.

1) Estic llegint aquests dies el llibre de records de Sylvia Beach, la propietària de la famosa llibreria parisenca Shakespeare and Company. És un llibre amè i molt interessant, que recull vivències i anècdotes sobre un període artístic especialment fructífer. La llibreria de Beach i la de la seva amiga Adrienne Monnier, ambdues situades al carrer de l'Odeon, foren un dels epicentres dels moviments literaris que aparegueren al París d'entreguerres. Fitzgerald, Joyce, Hemingway, Pound, Larbaud, Valéry, Gide i un llarg etcètera d'escriptors feren d'aquestes llibreries alguna cosa més que el seu punt de trobada i de provisió de llibres.
Especialment valuosa és tota la informació que ens dóna Sylvia Beach relativa a la difícil gestació de la publicació de la primera edició de l'Ulisses de Joyce, que Beach va acometre no sense problemes. És una història realment fascinant.
Les lectures consecutives dels llibres de Modiano i Beach, en els quals l'escenari de la ciutat de París esdevé un element protagonista, han reactivat el meu interès permanent envers aquesta ciutat. I també les ganes de tornar-hi i perdre'm pels seus carrers: el de l'Odeon on regnaven Beach i Monnier, la rue Vanneau, plena de misteris vilamatians, la de Cherche-midi, de nom especialment poètic, o per la plaça Saint-Sulpice, que Perec va intentar esgotar. Es tracta més de perdre's en el temps que en un espai físic, i tot i que a primera vista això pot semblar irrealitzable, sempre es pot trobar en aquests paisatges l'empremta i l'atmosfera d'aquest passat.

2) Avui s'ha inaugurat la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia i al migdia m'he escapat a fer-hi un volt. Curiosament, en una de les parades m'he trobat amb un fons de llibres francesos procedents de la biblioteca d'un hispanista, segons m'ha explicat el llibreter. Eren tot edicions força primerenques d'autors com Camus, Valéry, Larbaud, Fitzgerald, Proust, Colette... He passat una bona estona remenant-los amb l'esperança que m'hi sortís algun tresor ocult. El cert és que sembla que aquests fantasmes em persegueixin.

3) No crec que l'autor de Queviures es molesti perquè expliqui això.
Fa un parell d'anys vam emprendre l'aventura de recopilar textos literaris sobre la ciutat de París. No textos qualsevol, buscàvem sempre que responguessin a uns determinats criteris de gust personal i, alhora, que tinguessin un lligam amb algun referent geogràfic o característic de la ciutat. Això permetia donar una certa unitat i coherència al text.
Quan la selecció tenia un cert volum i havia començat a agafar cos, ens vam entrevistar amb una molt bona editora que, amablement, ens va voler rebre.
Ens va venir a dir que la nostra empresa era gairebé inassolible ja que per a una editorial representava un gran cost gestionar tants i diversos permisos i drets d'autor. Ens vam sentir descoratjats però ara penso que hauríem de reemprendre aquella empresa, encara que el llibre no s'arribés a publicar.

4) Durant el cap de setmana, i fent una recerca gairebé arqueològica pels meus arxius informàtics, vaig trobar un article escrit l'any 95 i titulat Cap de setmana de tardor a París. Havia de publicar-se a El 9 nou, però no va arribar a sortir. Hi apareixen tots els elements que continuen interessant-me (o hauria de dir obsessionant-me?) tretze anys després, que si Shakespeare and Company, que si la Place Saint-Sulpice, que si les llibreries de vell, que si els tons grisos dels carrers de París.
Almenys tinc una certa coherència.

5) Acabades les memòries de Sylvia Beach, he començat Dietario voluble, d'Enrique Vila-Matas, i a les primeres pàgines me'l trobo ja assegut en un cafè de la plaça Saint-Sulpice parlant de Perec i esperant que passi Catherine Deneuve, que viu allí. Amb tantes coincidències, ja començo a assemblar-me al mateix Vila-Matas.

No puc deixar de reproduir aquest fragment del diari de Vila-Matas, referit precisament a l'església de Saint-Sulpice:

Los turistas norteamericanos, enloquecidos por El código Da Vinci, pasan de largo ante Delacroix, y van a lo suyo, a su mundo merluzo, y entran como centellas en busca del bellísimo obelisco que fue construido para determinar científicamente la fecha del equinoccio de primavera. Para los merluzos, el obelisco sólo es una pista del Santo Grial y también la prueba de la existencia del priorato de Sión, secta secreta de los descendientes de Jesucristo y María Magdalena. En la placa que el sensato párroco de Saint-Sulpice ha colocado junto al obelisco puede leerse: "Contrariamente a las alegaciones caprichosas contenidas en una reciente novela de éxito, la línea meridiana de Saint-Sulpice no es ningún vestigio de ningún templo pagano. Tened en cuenta que las letras P y S sobre las ventanas circulares, en las dos extremidades del crucero, se refieren a San Pedro y San Sulpicio, los dos santos patronos de la iglesia, y no a un priorato de Sión imaginario".

Un párroco luchando contra la ignorancia y la "nueva religiosidad" que ha estallado con el presidente Bush y Dan Brown. Es doloroso contemplar con una mínima lucidez lo que va del gran Perec al señor Brown y sus oscuros signos medievales para peregrinos amercianos. Una nueva sensibilidad literaria florece.