Notes sobre París

Aquests dies l'ombra de París m'envolta per tot arreu. Prenc el títol d'un llibre de Pla i deixo aquestes notes.

1) Estic llegint aquests dies el llibre de records de Sylvia Beach, la propietària de la famosa llibreria parisenca Shakespeare and Company. És un llibre amè i molt interessant, que recull vivències i anècdotes sobre un període artístic especialment fructífer. La llibreria de Beach i la de la seva amiga Adrienne Monnier, ambdues situades al carrer de l'Odeon, foren un dels epicentres dels moviments literaris que aparegueren al París d'entreguerres. Fitzgerald, Joyce, Hemingway, Pound, Larbaud, Valéry, Gide i un llarg etcètera d'escriptors feren d'aquestes llibreries alguna cosa més que el seu punt de trobada i de provisió de llibres.
Especialment valuosa és tota la informació que ens dóna Sylvia Beach relativa a la difícil gestació de la publicació de la primera edició de l'Ulisses de Joyce, que Beach va acometre no sense problemes. És una història realment fascinant.
Les lectures consecutives dels llibres de Modiano i Beach, en els quals l'escenari de la ciutat de París esdevé un element protagonista, han reactivat el meu interès permanent envers aquesta ciutat. I també les ganes de tornar-hi i perdre'm pels seus carrers: el de l'Odeon on regnaven Beach i Monnier, la rue Vanneau, plena de misteris vilamatians, la de Cherche-midi, de nom especialment poètic, o per la plaça Saint-Sulpice, que Perec va intentar esgotar. Es tracta més de perdre's en el temps que en un espai físic, i tot i que a primera vista això pot semblar irrealitzable, sempre es pot trobar en aquests paisatges l'empremta i l'atmosfera d'aquest passat.

2) Avui s'ha inaugurat la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia i al migdia m'he escapat a fer-hi un volt. Curiosament, en una de les parades m'he trobat amb un fons de llibres francesos procedents de la biblioteca d'un hispanista, segons m'ha explicat el llibreter. Eren tot edicions força primerenques d'autors com Camus, Valéry, Larbaud, Fitzgerald, Proust, Colette... He passat una bona estona remenant-los amb l'esperança que m'hi sortís algun tresor ocult. El cert és que sembla que aquests fantasmes em persegueixin.

3) No crec que l'autor de Queviures es molesti perquè expliqui això.
Fa un parell d'anys vam emprendre l'aventura de recopilar textos literaris sobre la ciutat de París. No textos qualsevol, buscàvem sempre que responguessin a uns determinats criteris de gust personal i, alhora, que tinguessin un lligam amb algun referent geogràfic o característic de la ciutat. Això permetia donar una certa unitat i coherència al text.
Quan la selecció tenia un cert volum i havia començat a agafar cos, ens vam entrevistar amb una molt bona editora que, amablement, ens va voler rebre.
Ens va venir a dir que la nostra empresa era gairebé inassolible ja que per a una editorial representava un gran cost gestionar tants i diversos permisos i drets d'autor. Ens vam sentir descoratjats però ara penso que hauríem de reemprendre aquella empresa, encara que el llibre no s'arribés a publicar.

4) Durant el cap de setmana, i fent una recerca gairebé arqueològica pels meus arxius informàtics, vaig trobar un article escrit l'any 95 i titulat Cap de setmana de tardor a París. Havia de publicar-se a El 9 nou, però no va arribar a sortir. Hi apareixen tots els elements que continuen interessant-me (o hauria de dir obsessionant-me?) tretze anys després, que si Shakespeare and Company, que si la Place Saint-Sulpice, que si les llibreries de vell, que si els tons grisos dels carrers de París.
Almenys tinc una certa coherència.

5) Acabades les memòries de Sylvia Beach, he començat Dietario voluble, d'Enrique Vila-Matas, i a les primeres pàgines me'l trobo ja assegut en un cafè de la plaça Saint-Sulpice parlant de Perec i esperant que passi Catherine Deneuve, que viu allí. Amb tantes coincidències, ja començo a assemblar-me al mateix Vila-Matas.

No puc deixar de reproduir aquest fragment del diari de Vila-Matas, referit precisament a l'església de Saint-Sulpice:

Los turistas norteamericanos, enloquecidos por El código Da Vinci, pasan de largo ante Delacroix, y van a lo suyo, a su mundo merluzo, y entran como centellas en busca del bellísimo obelisco que fue construido para determinar científicamente la fecha del equinoccio de primavera. Para los merluzos, el obelisco sólo es una pista del Santo Grial y también la prueba de la existencia del priorato de Sión, secta secreta de los descendientes de Jesucristo y María Magdalena. En la placa que el sensato párroco de Saint-Sulpice ha colocado junto al obelisco puede leerse: "Contrariamente a las alegaciones caprichosas contenidas en una reciente novela de éxito, la línea meridiana de Saint-Sulpice no es ningún vestigio de ningún templo pagano. Tened en cuenta que las letras P y S sobre las ventanas circulares, en las dos extremidades del crucero, se refieren a San Pedro y San Sulpicio, los dos santos patronos de la iglesia, y no a un priorato de Sión imaginario".

Un párroco luchando contra la ignorancia y la "nueva religiosidad" que ha estallado con el presidente Bush y Dan Brown. Es doloroso contemplar con una mínima lucidez lo que va del gran Perec al señor Brown y sus oscuros signos medievales para peregrinos amercianos. Una nueva sensibilidad literaria florece.