Passejants i somniadors

Fa anys, en una fira de llibres de Toulouse, van regalar-me un punt de llibre consistent en la reproducció d’una pintura neoimpressionista en què es veia dos personatges –barbuts i amb aspecte de saberuts- passejant per la riba d’un riu. Els edificis vermells de l’altra ribera permetien identificar fàcilment la ciutat –la mateixa Toulouse- però mai vaig aconseguir saber qui eren els caminants –un d’ells amb un llibre a les mans- ni el pintor, ni l’obra, que em va semblar bella i evocadora.
Fa unes setmanes, a principis de novembre, en una curta estada a Toulouse, vam entrar per primera vegada a l’interior del Capitole. No sé ben bé per què no ho havíem fet abans. Potser perquè en teníem prou amb la visió exterior de la majestuositat excessiva de l’edifici. O perquè ens atreien més les terrasses dels cafès i braseries de l’altre costat de la plaça, ideals per un esmorzar matinal de tardor, amb el sol encara baix. Doncs bé, la qüestió és que finalment, enmig d’una munió de persones –molts tolosans endiumenjats i desenfeinats-, vam creuar el pati interior, on un ram de flors a terra recordava l’aniversari de l'execució del Duc de Montmorency, i vam pujar l’escala fins arribar als enormes i desangelats salons que s’obren al públic. Esperàvem trobar-nos allí amb les inevitables pintures d’al•legories històriques –de fet, també n’hi havia- que semblen haver estat creades per guarnir les parets d’aquest tipus d’edificis públics, però ens van sorprendre, en una de les sales, uns quadres –de grans dimensions, això sí- d’un estil puntillista però alhora acadèmic, d’un cert avantguardisme passat per la tradició, si això es possible. Seurat passat per Millet i Pissarro. L’autor, Henri Martin, no el coneixíem però de seguida vam combregar amb la seva pintura lluminosa, poètica, quotidiana, sense ínfules. Entre aquells grans quadres n’hi havia un que representava una sèrie de personatges passejant per la riba del Garona i, allà al mig, hi havia els dos savis barbuts del punt de llibre. El títol, Les rêveurs ou les promeneurs. Ben trobat: passejar sempre té un punt de somni.
Ara, per acabar de tancar aquest cercle, em trobo al bloc d’Andrés Trapiello aquestes entrades il•lustrades amb les esmentades pintures d’Henri Martin i amb data de 29 de novembre de 2011. Coincidències.
I intentant saber qui era el pintor Martin, la socorreguda viquipèdia ens explica, entre d’altres coses, que el seu caràcter discret i poc donat a les estridències el va fer deixar París per retirar-se a Marquayrol, una casa prop del poble de Labastide-du-Vert, on va poder dedicar-se, amb la calma necessària, a pintar els meravellosos paisatges del Quercy i de la vall del Lot. No cal dir que m’agrada el to d’Henri Martin.

Estampes franceses: pinzellades tolosanes

Escapada a Toulouse amb l’excusa d’una fira de llibres vells.

Sortim divendres a la tarda. Un incident amb una autèntica dement just abans de marxar, juntament amb alguna trucada de la feina que rebo durant el viatge, m’impedeixen assolir l’estat d’ànim adient. A més, encara que hàgim marxat només per un dia i malgrat l’agradable companyia, també trobo a faltar la família. Els darrers dies han estat molt intensos, a casa i a la feina, i no aconsegueixo evadir el pensament. Tinc l’ànim certament enterbolit. A la nit dormo malament.
El dissabte es lleva radiant. Des de la finestra del curiós Hotel Etap tenim a tocar el coet i el planetari de la Cité de l’Espace, que es retallen sobre un cel blavíssim. Agafem el cotxe i anem cap al centre. Esmorzem a la terrassa d’un cafè a la plaça del Capitoli. Encara no són les nou i la temperatura ja és molt suau, impròpia d'un matí de març. Abans d’anar a la fira donem una volta pels encants que envolten l’església de Saint Sernin. Anem de pressa. Quan tens poc temps i vols fer moltes coses no n’acabes de gaudir. Tornem a agafar el cotxe. Especialistes com som en girs prohibits per la ciutat de Toulouse i en circular pel carril bus no ens costa creuar el riu i arribar a l’Hôtel-Dieu.

Sota el sol de la primavera prematura, la ciutat està esplèndida. Des de l’altra riba de la Garona, els edificis vermells de la place de la Daurade resplendeixen. La gent es comença a aplegar a les vores del riu. A llegir, prendre el sol, vagarejar. Toulouse ha de ser una bona ciutat per viure-hi.
L’antic hospital on se celebra la fira ens rep amb el seu jardí hospitalari -ho és en les dues accepcions de l’adjectiu-, els seus curiosos arbres de branques curtes com monyons i els seus murs imponents. Passem el matí remenant llibres –encara a preus d’època de vaques grasses- i sortim a l’hora de dinar.
Pels carrers s’hi passeja molta gent. Com si després d’un llarg i fred hivern tothom tingués ànsia de sol i de vida. Com la nit anterior, comencem a mirar restaurants i a llegir menús. En aquesta matèria som una mica perepunyetes. El dia abans, però, vam acabar encertant-la. Vam sopar en una mena de petit bistrot amb taules juntes i llum difusa que servia bones viandes. L’amo es mostrava extraordinàriament amable i la seva efusivitat anava in crecendo, possiblement a causa de les copes de vi que anava bevent a la cuina. La gran perla fou quan ens va dir que el filet i el foie que configuraven la base del Rossini (pronunciat a la francesa amb accent agut) feien une bonne musique. L'home tenia tota la raó.
Per dinar, acabem també en un bistrot. Som als Carmes, a un dels barris de moda. Les terrasses són totes plenes. Necessitaríem dies i dies per gaudir de tot el que ofereix la ciutat. Al restaurant els ulls se'ns en van cap als plats que van passant. L'elecció se'ns fa difícil i pren un aire gairebé transcendent. Jo no demano vi: tinc por d'ensonyar-me conduint, però el veí de la taula del costat em serveix una copa de la seva ampolla, tot parlant-me en castellà. Aquesta amabilitat ens sorprèn. Anteriorment, en un pàrquing, un senyor ens ha parat i ens ha indicat on hi havia una plaça lliure. Això seria impensable a Barcelona. A la capital de la solidaritat i la sostenibilitat, la gent va molt a la seva.

Havent dinat, donem un petit passeig, amb parada inclosa al petit mercat de llibres de la plaça de Saint-Etienne. Allà veig marcat a set euros un llibre que he comprat a la fira per vint. Gran ràbia. Ens entretenim una estona en una llibreria on també venen discos i anem a buscar al cotxe per marxar. La sensació és d'un pas molt fugaç per aquesta ciutat cada vegada més estimada. Toulouse ha esdevingut ja un lloc on cal anar tot sovint.

La foto és de l'Àlex de fa dos anys.(Aquest any no duia càmera).

Postfaci futbolístic:

L'Espanyol és com un moribund que es resisteix a morir. Hi ha moments, com diumenge amb l'1 a 3, en què sembla estar ja a les últimes però miraculosament aguanta. Alguns arbitres semblen voler aplicar-li l'eutanàsia activa però no ho acaben d'aconseguir. El malalt té alguns òrgans (De la Peña) especialment valents, fins i tot hipertrofiats. D'altres òrgans vitals (Tamudo, Kameni) estan tocats. Magrat tot, mantinc vives les esperances de sortir de la UCI. A veure si aquest diumenge, a la Clínica Universitaria de Navarra...

Estampes franceses: Toulouse

Dissabte. El dia s’aixeca gris a Tolosa de Llenguadoc. La Garona té un color verd negrós i petrolífer. Encara no són les vuit i només alguns vianants creuen, apressats i abrigats, el Pont Nou.
Quan sortim de l’hotel comencen a obrir-se clarianes. Les botigues són tancades i hi poca gent pels carrers. Esmorzem en un cafè de la plaça del Capitoli. És aquella atmosfera tan tòpica de cafè francès, gairebé parisenc. En sortir enfilem cap a la basílica de Saint Sernin. Al carrer de Taur trobem un parell de llibreries de vell, malauradament (encara que no tothom pensa el mateix) tancades. Entro, però, en una llibreria occitana. El meu desconeixement d’aquesta cultura tan propera és absolut i això m’apena.
Al voltant de Saint Sernin –església romànica magnífica, sòbria i enorme- hi ha uns encants. Això que els francesos anomenen marché aux puces. Tot i que el lloc és ombrívol i fa un aire desagradable, ens hi passem una bona estona, mirant i remenant. Comprem un petit atlas escolar de principis del segle XX, naïf, bonic i tronat. Quatre euros.
Tornem cap al centre i caminem cap a la plaça de Saint Georges. És potser el barri més glamourós de la ciutat. Toulouse, Montpellier són ciutats que han experimentat un cert canvi en els últims anys. No fa gaire tenien un punt decadent, amb una certa brutícia als carrers. Ara tenen un aire puixant, amb barris que recorden el París més chic. Me’n vaig una estona a la Llibreria Privat mentre la Gemma passeja per les botigues. Compro un Modiano.
Ens retrobem per anar cap a la plaça Saint Etienne. La Gemma entra a la catedral mentre jo vagarejo per les quatre parades de llibres vells que hi ha al bell mig de la plaça. El sol, tímid, lluminós i agradable, no pot competir amb l’aire gèlid, arrogant i victoriós. Caminem una estona pel barri dels Carmes. Els edificis de la ciutat són realment bells, amb el clàssic maó vermell tolosà i les reixes dels balcons de ferro treballat. No et cansaries de passejar-t’hi. Definitivament m'agraden aquest tipus de ciutats i ja planejo una futura escapada a Bordeus.
Al final, tornem a la plaça Saint Georges i entrem a dinar en una mena de saló de te. Té una decoració falsa molt segle XVIII i el públic és majoritàriament femení. És ple a vessar. De fet, tota la plaça, terrasses incloses, és plena de gent dinant o prenent alguna cosa. Hi trobo a faltar el vell carroussel que hi havia al mig, girant i girant cap al passat.
Havent dinat, passegem una estona més pels carrers del centre i ens dirigim a l’Hotel d’Assézat, un curiós palau d’estil una mica flamenc que alberga la Fundació Bemberg. La col·lecció de pintura és magnífica, amb uns quants canalettos i guardis, una colla de retrats de Cranach i Clouet, un de Hooch, impressionistes, fauvistes i tota una sala de Bonnard. M’agraden aquests museus petits, que no arriben a embafar.
Cap a les cinc, deixem Toulouse i agafem el cotxe cap a Gaillac i Castelnau de Montmiral. Farem nit a Mayragues.

M'ha agradat aquest bonic fotoblog sobre la ciutat de Toulouse.