Tabacaria

Avui tenia ganes de posar algun fragment del poema Tabacaria de l'heterònim de Pessoa Álvaro de Campos. He pensat que potser calia buscar alguna excusa i n'he trobat dues.
En primer lloc, podria dir que quan tornava de Barcelona he posat un cassette (sí sí, cassette, què passa?) de Dulce Pontes en què musica el poema O Infante de Pessoa. I automàticament m'han vingut ganes de rellegir el més bell, trist, profund, emotiu, sincer (no acabo de trobar l'adjectiu) poema del geni portuguès. Podria recordar també que Pessoa va escriure Tabacaria el 1928 i, per tant, enguany fa vuitanta anys.
És igual, crec que no calen excuses per citar un poema que, segons vaig llegir en algun lloc, va fer que l'escriptor italià Antonio Tabucchi se sentís tan poderosament atret que decidís anar-se'n a viure a Portugal. Una bonica història.
I bé, se'm fa difícil triar alguna part, però el primers quatre versos ja són decisius:

No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món

o aquests altres:

Geni? En aquest moment
cent mil cervells es concebeixen en somnis tan genis com jo
i la història no n'ungirà, qui pot saber-ho?, ni un

O aquests, en què s'adreça a una nena:

Tant de bo jo pogués menjar xocolata amb la mateixa veritat
amb què tu te la menges!
Però jo penso, i, en llevar el paper de plata, que és de full d'estany,
ho tiro tot per terra, igual que hi vaig tirar la vida.

I, per acabar, aquesta gran veritat:

El món és de qui neix per conquerir-lo
i no pas de qui somia que pot conquerir-lo, encara que tingui raó.

(La versió catalana citada és de Joaquim Sala-Sanahuja, editada per Lllibres del Mall)