Notes

El caràcter de cada país es mostra fins i tot en els detalls més petits. Per exemple, en la descripció del temps. Els francesos, en les previsions meteorològiques, no poden estar-se de dir que tindran belles éclaircies, quan el cel estarà poc ennuvolat. Se'ls escapa l'adjectiu poètic. Ara, mirant una previsió de la BBC, veig que tal dia de març hi haurà sunny intervals with a gentle breeze. Gentle és un adjectiu que significa també suau, lleu, mancat de violència, però a mi m'agrada imaginar-me que es tracta d'una brisa amable, gentil, fins i tot educada, com un cavaller anglès de Mayfair o de Cheltenham.

***

Pensant ara en els adjectius poètics fora de lloc, recordo un cap d'opinió d'un diari que quan li enviava un article amb els meus excessos poètics habituals em deia que se li posaven dents de draculín i agafava les tisores de podar.

***

M'hauria agradat anar a l'Institut Francès a la presentació de La isla, de Jerôme Ferrari. Segons vaig llegir, un dels rerefons de la novel·la és l'efecte nociu que, de forma indirecta, ha tingut el turisme a l'illa de Còrsega. Però ja ho hem dit algunes vegades: amb el turisme tots plegats som una mica hipòcrites. No el volem a casa però a tots ens agrada viatjar. Ens en fotem de les poca-soltes que fan els turistes però tots n'acabem fent, potser sense saber-ho, quan marxem lluny de casa. Déu nos en guard de considerar-nos turistes, nosaltres som viatgers! Dit això, no deixa de ser cert la combinació de turisme i xarxes socials ha creat un còctel d'alta graduació en l'exercici de conductes demencials. Fa un quart de segle, recordo que passejant per Notting Hill vam trobar-nos un grup d'italians que exasperats que miraven un jardí privat a través de la reixa. Elles, exaltades, cridaven le panchine, le panchine! Vam suposar que eren els bancs on seien Hugh Grant i Julia Roberts a la pel·lícula que porta el nom d'aquest barri londinenc i que tant va contribuir a massificar-lo, gentrificar-lo i desdibuixar-lo. Aquells crits de les italianes eren el canari de la mina de tot el que vindria després: un turisme de masses però paradoxalment encarit, sense gaire sentit i centrat en uns interessos més que discutibles.

Però, com deia l'Evangeli i després reafirmava Mecano: no estoy yo por la labor de tirarles la primera piedra. Què buscaré quan vagi a visitar la casa de Keats o quan busqui la placa blava de Sylvia Plath o d'Anthony Powell? Potser hi ha més veritat en les italianes que s'imaginaven seure amb el seu Hugh Grant de Reggio Calabria a le panchine, que en la meva cerca absurda, pírrica i estèril.

***

Llegint L'aroma d'arç hom s'adona, o més ben dit es reafirma, en el valor literari i intel·lectual de Marià Manent. I és una injustícia i una llàstima que no tingui el reconeixement que mereix. També hom es pregunta com fou possible que en les primeres dècades del segle XX, amb els migrats recursos de la Mancomunitat, la nostra cultura assolís un nivell tan alt i sorgissin tantes figures d'alta talla. I ara amb tants recursos i dècades d'autogovern...

***
L'individualisme acostuma a ser percebut com una actitud negativa. Però individualisme no hauria de ser, ni molt menys, sinònim d'egoisme. L'individualisme basat en preceptes morals, en el respecte mutu, en la solidaritat ben entesa, en no fer prevaldre els interessos propis per sobre dels aliens, és una posició tan respectable com el comunitarisme. I és el comunitarisme qui sovint, emparat en una mal entesa concepció de l'interès públic, passa per sobre dels interessos i la llibertat dels individus.

Sempre les persones abans que el poble.

***

Mirar un partit de l'Espanyol és comprar un bitllet premiat en la loteria de l'emprenyada.