Afanys

Els Reis m'han portat El libro más peligroso, un assaig de Kevin Birmingham sobre les dificultats que van envoltar la creació, edició i distribució de l'Ulisses de Joyce. Tot i que són prou conegudes, el que més em crida l'atenció de la lectura del llibre de Birmingham, més enllà de totes les qüestions relacionades amb la censura i les traves a l'hora de publicar els seus textos, són les enormes dificultats que va haver de superar Joyce per ser escriptor. Problemes econòmics, càrregues familiars inesperades, rebuig social al seu país, greus malalties... tot configurava un entorn propici per a la renúncia o la cerca d'alternatives professionals. Resseguint la seva trajectòria vital, hi ha moments en què resulta pràcticament inimaginable que la seva obra pogués anar endavant, i, tanmateix, va aconseguir sobresortir, no només per una qüestió de geni sinó també per convicció, afany, treball i, possiblement, per una certa tossuderia. Una bona lliçó.

***

I del mateix llibre, em resulta estimulant -i em genera una certa enveja envers l'època- el que escrivia Margaret C. Anderson, l'editora de The Little Review, revista que va publicar els primers lliuraments de l'Ulisses, en el primer número de la publicació, l'any 1914. Tradueixo:

Si alguna vegada ha llegit poesia amb la sensació que era la seva religió; si alguna vegada ha topat sobtadament amb la blancor d'una Venus en una estança apartada i poc il·luminada; si, a primera hora del matí, ha observat el vol d'un ocell de grans ales blanques alçant-se com una fletxa cap al sol rosat... Si aquestes coses li han passat i li continuen passant fins deixar-lo pràcticament mut davant de tanta meravella, podrà entendre el nostre afany en acostar-les a l'experiència comú de les persones que ens llegeixen.

Per seguir amb el Bloomsday

Un article interessant: De Joyce o de Proust?

Bloomsday

Per celebrar el Bloomsday, un article a El Punt:

El recorregut que Leopold Bloom, protagonista de l'Ulisses de James Joyce, va fer per Dublín el 16 de juny de 1904, avui fa justament 106 anys, ha transcendit l'àmbit literari. Des de fa unes dècades, cada 16 de juny, a la capital irlandesa es rememora el periple de Bloom per la ciutat, amb la celebració de l'anomenat Bloomsday, que –manllevant Hemingway, escriptor que va coincidir amb Joyce en el París d'entreguerres– podríem dir que converteix Dublín en una festa. Lectures públiques, visites a pubs, esmorzars de ronyons, recorreguts urbans pels escenaris de la novel·la; tot conflueix en una celebració que s'ha convertit en un referent. El protagonista de la darrera novel·la d'Enrique Vila-Matas escull Dublín i el Bloomsday per celebrar el seu particular adéu a la galàxia Gutenberg i a l'època de les edicions literàries.
Deixant de banda les celebracions, resulta curiós observar com ha anat evolucionant la percepció social de la novel·la més emblemàtica de Joyce en els últims temps. Si fa anys era gairebé una obligació haver llegit l'Ulisses i qui no ho havia fet quasi se n'amagava, en els temps actuals en què s'imposa la frivolització i la conyeta fàcil, la lectura de l'Ulisses s'ha caricaturitzat com el prototip de l'avorriment i d'un intel·lectualisme digne de mofa. L'Ulisses ha passat, doncs, en una generació de ser una bíblia a ser un rotllo. Una bona metàfora de la nostra evolució. Per a mi, però, l'Ulisses té també un altre valor simbòlic. És un clar exemple dels límits de la creació artística.
Fa uns quinze anys, fascinat després d'haver llegit Dublinesos (especialment el darrer conte Els morts), vaig endinsar-me en les aigües profundes de l'Ulisses. Sabia que no seria una lectura fàcil però, amb esforç, vaig aconseguir gaudir de fragments de literatura memorable, genial. Fins que les aigües d'aquest mar joyceà es van començar a remoure en excés i la lectura va arribar a fragments que em resultaven incomprensibles. Joyce havia traspassat el meu límit i, com a lector, vaig haver d'agafar-me al salvavides i nedar fins a la platja. Uns anys després d'haver escrit Ulisses, James Joyce acabaria de remoure del tot les aigües amb la publicació de Finnegans Wake, un autèntic oceà tempestuós qualificat ja per molts lectors d'inintel·ligible.
A principis del segle passat, els artistes d'avantguarda coetanis de Joyce van començar a jugar també amb els límits de l'art. Van aconseguir resultats inimaginables en els segles anteriors, alguns d'ells extraordinaris. Fins que va acabar arribant el senyor Duchamp amb el seu urinari. Es va trencar un paradigma i vàrem entrar en un nou món de l'art, on tot s'hi val, en el qual ens movem encara. Només cal passejar-se per alguna de les fires d'art més reputades. Molts ens hem quedat fora de joc i voldríem tornar al vell paradigma.

Le Navire d'Argent

Segueixo plenament immers en la meva fascinació pel París d’entreguerres i per l’ebullició literària de l’època. És una atracció que m’ha acompanyat sempre i que determinades lectures, com és el cas de les memòries de Sylvia Beach, aguditzen.
Un dels centres de gravetat d’aquest paisatge literari fou sens dubte el carrer de l’Odéon, on es trobaven (ho he escrit tantes vegades que m’arribo a fer molt pesat, però les obsessions són així) la llibreria Shakespeare and Company, regentada per la citada Sylvia Beach i que oferia llibres en anglès, i la llibreria francesa homòloga La maison des amis des livres, propietat d’Adrienne Monnier.
Aquestes dues dones, tal com es retrata en una interessant pel·lícula estrenada fa deu o dotze anys titulada Paris was a woman, foren alguna cosa més que llibreteres i, si el terme no em resultés tan antipàtic, les qualificaria d’agitadores culturals.
No entraré en el detall de la peripècia editorial amb què es va enfrontar Beach quan va decidir publicar l’Ulises de Joyce o el volum de poemes del mateix autor Pomes penyeach, però sí que voldria remarcar el paper de mecenatge, uns cops econòmic, altres de caràcter més emocional o fins i tot logístic, que va portar a terme amb el mateix Joyce o amb escriptors americans de l’anomenada generació perduda que trobaven en Shakespeare and Company una mena de refugi on no es sentien tan perduts.
A l’altra banda del carrer, Monnier no va restar al marge d’aquesta activitat protectora i va organitzar conferències, va ajudar escriptors, va recolzar iniciatives que titllaria també de solidàries si aquest mot no em fes hores d’ara arrufar el nas i va editar una revista literària de gran qualitat, Le Navire d’Argent.
Aquesta nau de plata no va tenir una singladura massa llarga (dotze números en poc més d'un any) però sí que va remoure les aigües de l'oceà de la literatura francesa i hi va deixar un rastre d'escuma important. A banda d'autors francesos (Larbaud, Saint-Exupéry, Claudel, Prévost), la revista de Monnier va publicar també traduccions d'escriptors britànics o americans de la talla de T.S. Eliot, Hemingway o el mateix Joyce. En el cas de Joyce, va publicar de forma pionera i en anglès -ja que no hi havia cap revista anglesa ni americana disposada a fer-ho- un extracte del Work in progress, que esdevindria finalment Finnegans wake, referent de la literatura innovadora i experimental i obra inintel·ligible per a molts lectors entre els quals em compto. (I penso que és una llàstima, encara que pugui ser crucificat per escriure això, que el Joyce de Dublinesos o dels fragments més realistes i lúcids de l'Ulises seguís aquest camí).

Tot això ve al cas per explicar que alguns bojos de la literatura (o més aviat d'allò que l'envolta) no en tenim prou amb la lectura i necessitem anar més enllà, buscant traslladar-nos a l'època en què les obres van ser escrites, en una mena de viatge fetitxista en el temps. Per això, busquem primeres edicions o publicacions de l'època que ens fan sentir més a prop dels autors i ens fan viure una mica allò que ells van viure. És un sentiment una mica pueril però en molts casos inevitable. I és així que dissabte passat vaig anar decidit a l'oficina de correus d'Aiguafreda on m'esperava un paquet procedent d'una llibreria de vell de Goteborg (!). A dins hi havia tres números (entre ells el núm. 5 que inclou el Work in progress) de Le Navire d'Argent, que curiosament havia trobat per internet a un preu força raonable en aquesta llibreria sueca.

Mentre escric això, els tinc al meu costat. De tant en tant observo el disseny senzill i elegant de les portades, em pregunto a qui pertanyien i com van anar a parar a Suècia, passo amb compte pàgines, en llegeixo algun fragment i em sento més proper al carrer de l'Odéon, vuitanta anys enrere. Il·lusions...

Notes sobre París

Aquests dies l'ombra de París m'envolta per tot arreu. Prenc el títol d'un llibre de Pla i deixo aquestes notes.

1) Estic llegint aquests dies el llibre de records de Sylvia Beach, la propietària de la famosa llibreria parisenca Shakespeare and Company. És un llibre amè i molt interessant, que recull vivències i anècdotes sobre un període artístic especialment fructífer. La llibreria de Beach i la de la seva amiga Adrienne Monnier, ambdues situades al carrer de l'Odeon, foren un dels epicentres dels moviments literaris que aparegueren al París d'entreguerres. Fitzgerald, Joyce, Hemingway, Pound, Larbaud, Valéry, Gide i un llarg etcètera d'escriptors feren d'aquestes llibreries alguna cosa més que el seu punt de trobada i de provisió de llibres.
Especialment valuosa és tota la informació que ens dóna Sylvia Beach relativa a la difícil gestació de la publicació de la primera edició de l'Ulisses de Joyce, que Beach va acometre no sense problemes. És una història realment fascinant.
Les lectures consecutives dels llibres de Modiano i Beach, en els quals l'escenari de la ciutat de París esdevé un element protagonista, han reactivat el meu interès permanent envers aquesta ciutat. I també les ganes de tornar-hi i perdre'm pels seus carrers: el de l'Odeon on regnaven Beach i Monnier, la rue Vanneau, plena de misteris vilamatians, la de Cherche-midi, de nom especialment poètic, o per la plaça Saint-Sulpice, que Perec va intentar esgotar. Es tracta més de perdre's en el temps que en un espai físic, i tot i que a primera vista això pot semblar irrealitzable, sempre es pot trobar en aquests paisatges l'empremta i l'atmosfera d'aquest passat.

2) Avui s'ha inaugurat la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia i al migdia m'he escapat a fer-hi un volt. Curiosament, en una de les parades m'he trobat amb un fons de llibres francesos procedents de la biblioteca d'un hispanista, segons m'ha explicat el llibreter. Eren tot edicions força primerenques d'autors com Camus, Valéry, Larbaud, Fitzgerald, Proust, Colette... He passat una bona estona remenant-los amb l'esperança que m'hi sortís algun tresor ocult. El cert és que sembla que aquests fantasmes em persegueixin.

3) No crec que l'autor de Queviures es molesti perquè expliqui això.
Fa un parell d'anys vam emprendre l'aventura de recopilar textos literaris sobre la ciutat de París. No textos qualsevol, buscàvem sempre que responguessin a uns determinats criteris de gust personal i, alhora, que tinguessin un lligam amb algun referent geogràfic o característic de la ciutat. Això permetia donar una certa unitat i coherència al text.
Quan la selecció tenia un cert volum i havia començat a agafar cos, ens vam entrevistar amb una molt bona editora que, amablement, ens va voler rebre.
Ens va venir a dir que la nostra empresa era gairebé inassolible ja que per a una editorial representava un gran cost gestionar tants i diversos permisos i drets d'autor. Ens vam sentir descoratjats però ara penso que hauríem de reemprendre aquella empresa, encara que el llibre no s'arribés a publicar.

4) Durant el cap de setmana, i fent una recerca gairebé arqueològica pels meus arxius informàtics, vaig trobar un article escrit l'any 95 i titulat Cap de setmana de tardor a París. Havia de publicar-se a El 9 nou, però no va arribar a sortir. Hi apareixen tots els elements que continuen interessant-me (o hauria de dir obsessionant-me?) tretze anys després, que si Shakespeare and Company, que si la Place Saint-Sulpice, que si les llibreries de vell, que si els tons grisos dels carrers de París.
Almenys tinc una certa coherència.

5) Acabades les memòries de Sylvia Beach, he començat Dietario voluble, d'Enrique Vila-Matas, i a les primeres pàgines me'l trobo ja assegut en un cafè de la plaça Saint-Sulpice parlant de Perec i esperant que passi Catherine Deneuve, que viu allí. Amb tantes coincidències, ja començo a assemblar-me al mateix Vila-Matas.

No puc deixar de reproduir aquest fragment del diari de Vila-Matas, referit precisament a l'església de Saint-Sulpice:

Los turistas norteamericanos, enloquecidos por El código Da Vinci, pasan de largo ante Delacroix, y van a lo suyo, a su mundo merluzo, y entran como centellas en busca del bellísimo obelisco que fue construido para determinar científicamente la fecha del equinoccio de primavera. Para los merluzos, el obelisco sólo es una pista del Santo Grial y también la prueba de la existencia del priorato de Sión, secta secreta de los descendientes de Jesucristo y María Magdalena. En la placa que el sensato párroco de Saint-Sulpice ha colocado junto al obelisco puede leerse: "Contrariamente a las alegaciones caprichosas contenidas en una reciente novela de éxito, la línea meridiana de Saint-Sulpice no es ningún vestigio de ningún templo pagano. Tened en cuenta que las letras P y S sobre las ventanas circulares, en las dos extremidades del crucero, se refieren a San Pedro y San Sulpicio, los dos santos patronos de la iglesia, y no a un priorato de Sión imaginario".

Un párroco luchando contra la ignorancia y la "nueva religiosidad" que ha estallado con el presidente Bush y Dan Brown. Es doloroso contemplar con una mínima lucidez lo que va del gran Perec al señor Brown y sus oscuros signos medievales para peregrinos amercianos. Una nueva sensibilidad literaria florece.