Sobre trens i escopinades

Recordo perfectament els trens de la meva infantesa. Eren verds i tenien uns seients d’escai vermell que, a mesura que passava el temps, s’anaven ennegrint per la brutícia. A l’estiu, amb la calor, la falsa pell vermella s’adheria amb gran facilitat a les camises suades. Llavors, els bitllets eren de cartró groc i el revisor els marcava amb una perforació de formes capricioses. El viatge a Barcelona durava el mateix que ara.
En canvi, tinc un record més vague dels vells correus. Només endevino la imatge d’uns compartiments tancats amb unes portes corredisses. És una llàstima, perquè m’agradaria poder tenir una experiència més sòlida d’aquests trens anacrònics i matxadians.
El que sí que recordo bé són alguns dels accessoris que hi havia en els vagons d’aquells vells trens verds. Uns cendrers metàl·lics, sempre plens de cendra i burilles, desprenent una olor desagradable de tabac consumit. Una mena de cortines de goma opaca que s’abaixaven per evitar l’impacte de la llum del sol. Les bombetes del sostre, foses al cinquanta per cent. Aquelles reixetes de la calefacció que desprenien a l’hivern un aire tòrrid que ofegava. I les plaques que avisaven sobre determinades prohibicions. Com ara un pictograma que mostrava un signe de prohibició sobre una ampolla llançada per la finestra. O la llegenda “Prohibido escupir en los vagones”. Llavors –estem parlant dels anys 70- aquestes prohibicions es veien ja com una cosa superada i anacrònica, un vestigi de la postguerra. A l’Espanya de Suárez no s’escopia als vagons dels trens.
I bé, han passat trenta anys i potser caldrà recuperar algun d’aquests avisos. L’altre dia estava assegut al tren i a pocs metres un individu va escopir un gargall majestuós sobre el sòl del vagó. Després va trepitjar-lo per contribuir a estendre’l homogèniament. Lamento transmetre als lectors un fet tan poc agradable però aquest bloc té pretensions stendhalianes de ser un mirall a la vora del camí. I aquesta és la realitat que reflexa el mirall. També s’hi veu que l’individu era d’origen nordafricà, però penso –jo, el mirall no pot- que hauria pogut ser perfectament autòcton.