Mai he estat un gran seguidor del futbol ni un especialista en aquest esport. Malgrat la meva fe blanc-i-blava, mai he estat soci de l’Espanyol ni un assidu al camp. A Sarrià hi anava un parell de cops l’any i a Montjuïc només hi he anat dues vegades, en sengles partits contra el Barça (1-1 i 0-1, respectivament). D’altra banda, sóc cada vegada més escèptic respecte tot el que es mou al voltant del futbol: els traspassos milionaris, les fitxes astronòmiques, els interessos ocults dels dirigents, la manca d’identificació dels jugadors amb els equips, els negocis televisius,... Per no parlar de tota la tabarra dels programes radiofònics i dels diaris especialitzats, autènticament insuportables.
Tanmateix, hi ha alguna cosa del futbol que m’atreu sense que ho pugui evitar. No és el joc, en general cada vegada més avorrit. Ni els jugadors, sobre els quals, i amb alguna honrosa excepció, val més no opinar. Ni tampoc tot el moviment de suport als equips, que em desagrada força. És alguna cosa relacionada amb el caràcter dels clubs i el que acaben representant, que fa que en qualsevol partit que es jugui, encara que no m’interessi gens, sempre m’acabi decantant per algun dels equips. O que tingui fílies i fòbies una mica absurdes. Per què odio tant la selecció alemanya i en canvi m’agrada tant la italiana si són força semblants (joc en general pobre, resultats sempre bons)? Per què li tinc mania al pobre Mallorca i desitjo sempre que guanyi l’Elx, perdut des de fa anys a la segona divisió?
D’altra banda, el futbol pot arribar a ser en alguns casos una metàfora de la vida i establir-se una comunió entre el caràcter d’una persona i el del seu equip. Ningú dubta que l’Espanyol és un equip clarament perdedor i poc estètic però alhora lluitador i irreductible. Els seus seguidors difícilment ens sentiríem còmodes amb ell si no fóssim també una mica així.
De tot això, d’aquesta visió simbòlica del futbol, tracta el llibre de Nick Hornby Pasión en las gradas, editat per Anagrama. És un llibre extraordinàriament divertit però alhora té profunditat, ja que entra a fons en tot allò que pot arribar a representar el futbol per un seguidor acèrrim d’un equip, en el seu cas l’Arsenal. M’està sorprenent gratament i el recomano.
Acabo amb un parell de preguntes que l’autor es formula en el llibre: els seguidors d’un equip de futbol es diverteixen al camp? És possible canviar d’equip? Coincidint amb Hornby respondré que no a les dues preguntes. En general, al futbol es pateix i és materialment impossible canviar d’equip. En la meva infantesa, i després d’una enèsima derrota de l’Espanyol a casa contra el Betis, em vaig emprenyar i vaig decidir abandonar-lo i fer-me d’un altre equip. Lògicament, el Barça no podia ser de cap manera, així que buscant-ne un de més o menys proper, vaig triar el València. Vaig pensar que podria ser seguidor del València, un equip competitiu i que treia resultats decents. Al cap d’una setmana, però, el València no m’interessava el més mínim i estava pendent altre cop de la ràdio a veure què feia l’Espanyol.
Tanmateix, hi ha alguna cosa del futbol que m’atreu sense que ho pugui evitar. No és el joc, en general cada vegada més avorrit. Ni els jugadors, sobre els quals, i amb alguna honrosa excepció, val més no opinar. Ni tampoc tot el moviment de suport als equips, que em desagrada força. És alguna cosa relacionada amb el caràcter dels clubs i el que acaben representant, que fa que en qualsevol partit que es jugui, encara que no m’interessi gens, sempre m’acabi decantant per algun dels equips. O que tingui fílies i fòbies una mica absurdes. Per què odio tant la selecció alemanya i en canvi m’agrada tant la italiana si són força semblants (joc en general pobre, resultats sempre bons)? Per què li tinc mania al pobre Mallorca i desitjo sempre que guanyi l’Elx, perdut des de fa anys a la segona divisió?
D’altra banda, el futbol pot arribar a ser en alguns casos una metàfora de la vida i establir-se una comunió entre el caràcter d’una persona i el del seu equip. Ningú dubta que l’Espanyol és un equip clarament perdedor i poc estètic però alhora lluitador i irreductible. Els seus seguidors difícilment ens sentiríem còmodes amb ell si no fóssim també una mica així.
De tot això, d’aquesta visió simbòlica del futbol, tracta el llibre de Nick Hornby Pasión en las gradas, editat per Anagrama. És un llibre extraordinàriament divertit però alhora té profunditat, ja que entra a fons en tot allò que pot arribar a representar el futbol per un seguidor acèrrim d’un equip, en el seu cas l’Arsenal. M’està sorprenent gratament i el recomano.
Acabo amb un parell de preguntes que l’autor es formula en el llibre: els seguidors d’un equip de futbol es diverteixen al camp? És possible canviar d’equip? Coincidint amb Hornby respondré que no a les dues preguntes. En general, al futbol es pateix i és materialment impossible canviar d’equip. En la meva infantesa, i després d’una enèsima derrota de l’Espanyol a casa contra el Betis, em vaig emprenyar i vaig decidir abandonar-lo i fer-me d’un altre equip. Lògicament, el Barça no podia ser de cap manera, així que buscant-ne un de més o menys proper, vaig triar el València. Vaig pensar que podria ser seguidor del València, un equip competitiu i que treia resultats decents. Al cap d’una setmana, però, el València no m’interessava el més mínim i estava pendent altre cop de la ràdio a veure què feia l’Espanyol.
