El porter

He començat l'últim llibre de Modiano que ha publicat Anagrama, Tres desconocidas (després d'una sèrie de lectures fallides, s'ha d'anar als valors segurs). A l'inici de la novel·la, em trobo amb un passatge en què un dels protagonistes, el que porta el nom fals de Guy Vincent, visita la casa on havia viscut de nen i pregunta pel porter d'aquella època, que ja no viu allí.
Aquest episodi em fa rememorar un període, ja llunyà, de la meva joventut. Durant uns mesos, vaig viure sol al pis que els meus pares tenien al carrer d'Aribau. Al matí, anava a la Facultat i a les tardes estudiava -no gaire- i vagarejava -força- pels carrers de l'Eixample. D'aquella època ve la meva estima, i una certa nostàlgia, per aquell barri barceloní.
Hi havia llavors a la finca del carrer Aribau un porter aragonès, alt, amb els cabells blancs, elegant. Era de la província d'Osca. Devia tenir entre cinquanta i seixanta anys. No recordo si vivia sol o tenia família; jo el recordo sempre sol, dret, plantat al vestíbul. Segurament aquella solitud compartida va fer que comencéssim a tenir alguna conversa. Eren diàlegs superficials, no gaire llargs, però suficients per agafar una certa estima a aquell home, que es manifestava, com Machado, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Un dia, al vespre, quan sortia a comprar-me alguna cosa per sopar, em va cridar i em va explicar que deixava la porteria i se n'anava al seu poble. Em va dir que se l'acusava d'alguna irregularitat. Devia ser molt nímia, perquè ni la recordo. Sí que recordo, en canvi, que l'home se'm va posar a plorar, sentidament, sense escarafalls. I seguidament em va donar una targeta perquè el visités si mai anava a la seva terra. Tinc molt present aquella targeta i recordo encara perfectament el seu nom i cognoms, impresos a la cartolina rosada.
Amb el pas dels anys he lamentat no haver fet alguna cosa; ni que fos fer valer la meva posició, contrària a aquella expulsió, davant la comunitat de propietaris. Segurament això s'explica per la meva inexperiència i joventut -tenia jo llavors divuit anys i el cap perdut en altres coses-.
No sé què se'n devia fer, d'aquell home, ni si encara deu ser viu, allà en aquell poble d'Osca. Estic temptat de buscar el seu nom a google. O potser és millor deixar que el seu record desaparegui i el seu nom es vagi esvaint en les boires del passat, com els personatges de Modiano.

(No me n'he pogut estar i he fet la cerca a google. He trobat una notícia de l'any 2012 d'un diari comarcal que explica el resultat de les eleccions a la junta d'un casal d'avis. En una foto petita es veu un home alt, amb pocs cabells, però blancs, recolzat en un bastó. Va ser escollit vicepresident).

Vint-i-quatre hores

Determinades ciutats i viles franceses semblen viure en una tardor perenne, en una atmosfera de grisor i buidor que omple, inevitablement, d'una profunda malenconia.
*
Els carrers de Béziers -o Besièrs- són deserts divendres a la nit i continuen així dissabte a primera hora. De nit, mentre caminem pels carrers del centre només ens creuem de tant en tant amb alguna figura solitària que ens mira de reüll. Hem aparcat el cotxe en un carrer de cases tristes, d'una negror inquietant. A la ciutat, l'única nota vital la posen un grup de persones de mitjana edat que comparteixen vi i formatges en una taula instal·lada enmig de la vorera, just al davant de la seva botiga de decoració. Copes i rialles.
*
A la part alta del poble, el teatre, el mercat i l'ajuntament. Davant d'aquest -façana il·luminada, bandera tricolor i cartell de Liberté, égalité, fraternité-, el carroussel parat. A la part baixa del poble, carrerons negres, rostres foscos i dones amb vel.
*
 Al matí, una pàtina d'humitat cobreix asfalt i llambordes. La llum és tan tènue que sembla voler amagar els decadents edificis de les lents de les càmeres. El rètol -apagat- amb tipografia dels anys cinquanta d'una llibreria presideix l'edifici més bonic de la ciutat. Un home amb un gos jeu demanant caritat.
*
Retrobem la mateixa llum -i uns núvols encara més negres- a Montpellier -o Montpeller-, però aquí l'atmosfera és totalment diferent. Com a l'altra capital del Llenguadoc, Toulouse -o Tolosa-, la vida flueix pertot. Al mercat, als carrerons del centre, a la ufana plaça de la Comédie i a les lliberies.
*
Com la Mollat de Bordeus, la Sauramps de Montpeller és plena a vessar el dissabte a la tarda. Gent que puja i baixa les escales, dribla les taules expositores i remena els volums de les prestatgeries. Costa moure-s'hi. Pardon, excusez-moi. Res a veure amb el silenci quasi solemne i clandestí de les bones llibreries d'aquí. En algun moment, l'arribo a trobar a faltar.
*
Surto de Sauramps amb mal de cap. He estat incapaç de recordar el nom d'algun escriptor que m'interessava buscar. Ara, mentre escric aquestes notes, em vénen al cap amb absoluta facilitat. És una llàstima. He marxat amb ben poca cosa. Però no puc deixar de sentir enveja d'aquest interés general pels llibres.
*
A banda d'alguna revista, només he comprat un petit llibre de Folio, Caroline Certitude, text de Modiano i dibuixos de Sempé. L'he llegit entre ahir vespre i aquesta tarda, en poques hores. Els protagonistes, Caroline i son pare, són miops i quan volen allunyar-se del món que els envolta, es treuen les ulleres. Senten llavors que tot es desdibuixa i difumina, esdevenint quasi somni.
*
Creuar la frontera del nord és com treure's aquestes ulleres dels Certitude. Escapar-se ni que sigui vint-i-quatre hores del nostre món habitual, tan definit, i entrar en un univers diferent, més bromós, hivernal i còmode, amb les arestes més arrodonides. Somiar una estona.

Fotos: Béziers

Modiano, Nobel

Com poden imaginar els lectors fidels, Bloc de notes es congratula de la concessió del premi Nobel de literatura a l'escriptor francès Patrick Modiano.
N'haurem d'escriure alguna cosa, de moment els posts d'aquest bloc amb l'etiqueta Modiano.

Un iPhone a la rive gauche

Comentava l'altre dia amb l'amic R. el meu gust per les novel·les de Modiano, a qui definiria com un autor d'atmosferes. Un autor que ens acaba explicant en cada novel·la quasi la mateixa història, però on l'argument resulta quasi superflu. Són els ambients -opressius, extemporanis, misteriosos, inquietants, simenonians- el que busquem en Modiano. I el que trobem en cadascuna de les seves noves novel·les, que busquem sempre en els taulells de les llibreries franceses, com la magnífica Sauramps de Montpeller, d'on va venir L'herbe des nuits.
I entre els ambients de desapareguts cafès de carrers obscurs parisencs tan cars a l'escriptor francès, m'ha frapat avui llegir aquest fragment:

À la table la plus proche, un group dont j'écoutais distraitement la conversation était composé d'élèves de l'école des Mines. Ils fêtaient quelque chose, sans doute le début des grandes vacances. Ils se photographiaient avec leurs iPhone dans la lumière terne, neutre du présent. Un banal après-midi.

Utilitza Modiano aquesta imatge frívola per evocar, per contrast, el passat d'un cafè -abans le 66, ara Le Luxembourg- en el qual els individus dubtosos han deixat pas als estudiants desenfadats. Segurament el recurs és eficaç, però, francament, hauria preferit no trobar iPhones a les pàgines de Modiano.

Les boulevards de ceinture

Després del mal gust de boca de El lugar de la estrella –atribuïble més a l’execrable protagonista que a la història en si i al seu creador- m’ha caigut a les mans un altre Modiano. Bé, seria més correcte dir que el vaig anar a buscar jo, a les prestatgeries d’una llibreria de vell de Bécherel, enmig d’altres elegants edicions de la Blanche de Gallimard.
Publicat l’any 1972, quatre anys després de La place de l’étoile, Les boulevards de ceinture continua la immersió en les aigües tèrboles dels anys de l’ocupació alemanya i en l’opulència sòrdida dels personatges que en treien profit, però mostra clarament un canvi de to a l’hora d’explicar la història i dibuixar els ambients i els personatges. La cruesa ha desaparegut -o s'ha desdibuixat- i, com en el millor erotisme, s’insinua més del que es mostra.
No cauré en la temptació de fer una crítica de la novel·la –no en sé i sempre n’he volgut fugir-, però no em puc estar d’expressar la meva admiració per l’enorme capacitat que té Patrick Modiano de crear ambients i atmosferes. I parlo de crear i no de descriure, perquè les descripcions són pràcticament inexistents a la novel·la, però Modiano ens porta, amb la destresa de la seva escriptura i de les seves el·lipsis, a uns escenaris que sentim extraordinàriament vius. Així, tal com feia, per exemple, a Dans le café de la jeunesse perdue amb alguns escenaris parisencs o a Voyage de noces amb la Costa Blava, ara ens situa de forma magistral en un antic poble d’estiueig de Seine-et-Marne, ara en mans d’aquesta mena de gàngsters del col·laboracionisme. En els passeigs nocturns d’aquests personatges podem percebre –una finestra que es tanca- el menyspreu dels veïns, la por que s’amaga darrere del silenci de la nit, la rectitud que l’indret ha perdut i de la qual només en resta l’austeritat dels casalots, el so de les campanes, la indiferència dels veïns. Poques vegades he sentit la necessitat, en la lectura d’una novel·la, d’aturar-me i reflexionar en aquell mateix moment sobre l’escriptura, el procés creatiu i la mestria de l'autor. Aquest n’és un cas.

Pinzellades

Parat en un semàfor, al carrer d'Aragó cantonada amb Diagonal, giro el cap de forma reflexa i em trobo amb una imatge de gran potència visual. Si fos fotògraf, no dubtaria en captar-la. Al fons d'un passatge estret, una vella nau de totxo, amb teulada a dues aigües, reconvertida en garatge i retolada amb grans lletres blaves, de tipografia démodé com a Parking Manhattan. En un segon pla, el darrere d'un edifici dels anys cinquanta o seixanta amb galeries plenes de roba estesa. I al fons de tot, però ben a prop, l'impacte d'un parell de torres, enormes, mig en obres, de la Sagrada Família. Tot plegat constitueix un conjunt gairebé al·legòric de l'evolució de la ciutat, des de l'esclat industrial fins al poder gairebé omnímode de les icones turístiques.

***

Llegeixo aquests dies El lugar de la estrella, de Patrick Modiano. Crec que és el seu primer llibre i forma part de la trilogia sobre l'ocupació nazi de França que ha editat ara Anagrama. És un llibre que m'incomoda, em desagrada. No s'assembla als altres Modianos que he llegit. Sembla com si l'autor busqués el més difícil encara en la depravació del personatge protagonista. I em fa pensar en aquella reflexió que feia un escriptor -i que inicialment pot semblar pueril i falsa- en el sentit que és impossible fer néixer bona literatura des de la malignitat. Tot i que en aquest cas la perversitat no prové de l'autor sinó del personatge, de la història, al capdavall acaba impregnant tota l'obra, convertint-la en indigerible. Almenys per a mi.

***

Arribo a casa i els nens em demanen que, abans d'anar a dormir, els llegeixi -i traduexi- Mon ami à trois pattes. És un conte magníficament il·lustrat que vàrem comprar a la llibreria del Museu de la impremta de Grignan i que explica una història molt trista sobre l'amistat entre un nen que ha perdut la mare i un gos de carrer que només té tres potes. L'À. acaba amb els ulls plorosos a causa del final, també infeliç, però la tristesa d'aquesta història d'amistat desgraciada té una noblesa que l'eleva i la transcendeix. El contrast entre el llibre anterior, que acabo de llegir al tren, i aquesta història que explico als nens se'm fa extraordinàriament evident.
Per cert, els autors són Kenzo Yamamoto i Hideko Ise.

Matinal

Ahir vam anar tots a sopar fora i a dormir tard i, estranyament, avui em desperto abans que els nens. Em desperta, de fet, la calor, l’aire pesat de dins de casa. Baixo al jardí i la frescor matinal d’altres dies s’ha atemperat. No són encara les vuit. La jornada serà llarga i calorosa, sorprenentment canicular a finals d’agost. La calitja cobreix les muntanyes i mig amaga les cases de Sant Pau, que no sé per què em fan pensar en una urbanització costanera. Deu ser la calor, la boirina o la lectura del Voyage de noces de Modiano, que transcorre en els paratges de Juan-les-Pins i que, com la majoria de les seves novel·les, pot arribar a resultar obsessiva.
El brogit d’aquest matí és el dels camions i cotxes que passen contínuament per l’autovia, amb major intensitat que els últims dies, certificant la fi de l’agost i de les vacances. Resulta, doncs, doblement molest.
Un ocell desconegut es posa sobre un dels pals de la tanca, i mou la seva cua roja amunt i avall ostensiblement, exhibint-la; una cuereta passeja per la gespa vestida de jaqué; un bernat pescaire passa volant apressat. De sobte, cessa el soroll de la carretera i toquen les vuit. L’À. obre la porta de la cuina i baixa les escales. Em pregunta què estic fent. El dia comença.

Dans le café de la jeunesse perdue

Personalment no em fixo gaire en els títols dels llibres. No els dono massa importància ni em deixo atreure pels cants de sirena d’alguns d’ells. Ara bé, sempre hi ha alguna excepció. Trobar-me al bell mig de l’elegant i sòbria portada dels llibres de Gallimard les lletres vermelles del títol Dans le café de la jeunesse perdue (En el cafè de la joventut perduda) fou un impacte del tot irresisistible. Segurament és un dels títols més bonics i amb més capacitat d’atracció per al lector. Almenys, per a mi.
A més, l’autor, Patrick Modiano, és un d’aquells grans noms de la literatura francesa, poc traduït al nostre país on encara és un escriptor de culte, si se’m permet utilitzar una expressió que considero una mica ridícula.
Patrick Modiano és un d’aquells escriptors dels quals tenia molt bones referències però que trobes poc a les llibreries. Això sí, l'any passat Anagrama va editar un dels seus llibres més autobiogràfics Un pedigree, però a mi em va decebre força. No vaig acabar de connectar-hi. Esperava una altra cosa.
Així, quan vaig trobar-me amb Dans le café de la jeunesse perdue a les mans, vaig pensar que seria un bon moment per tornar a llegir Modiano. I aquesta vegada sí que he connectat amb l’autor, la història i els personatges. No és un llibre amable. És una novel·la d’ambients més que d’arguments. El final és especialment dur. Els personatges són éssers mig perduts (absents, segons la terminologia de la pròpia novel·la) en un París mig ocult (el de les zones neutres de què parla Roland, un dels protagonistes). Però el dibuix de les atmosferes i d’aquests personatges sense rumb és magnífic. Jo hi he trobat molt ressò de Simenon.
Corro a La Central a buscar més Modiano.

(Veig a internet que Anagrama i Proa han editat les versions castellana i catalana, respectivament, d'aquest llibre).