Tots hem sentit alguna vegada la història del conserge d’un banc que arriba a ser-ne el president. De baix de tot al cim, el self made man en estat pur. De vegades, però, la història canvia i la persona que havia treballat de conserge en un banc arriba a ser un escriptor reconegut. M’agrada més aquesta variant de la història.
Tot i que les temàtiques de les novel·les de Francisco Casavella mai m’havien atret prou com per ser-ne lector, la figura de Casavella sempre m’havia resultat interessant. Un cert punt de malditisme, la seva biografia poc corrent en un escriptor (amb una època de conserge a La Caixa inclosa), la seva independència, la implicació amb el seu ofici, el seu caràcter solitari... me’l feien proper i simpàtic.
Per això, la notícia de la seva mort als quaranta-cinc anys no ha deixat de frapar-me. És curiós com podem sentir properes les desaparicions de persones llunyanes amb qui no hem tingut mai cap contacte.
Descansi en pau, Francisco Casavella.
2 comentaris:
Hola,
he passat aquí per casualitat, m´agrada el que has escrit del ja desaperegut Casavella.No n´he llegis res, però me l´havien recomanat. A les entrevistes es mostrava molt proper, a l´abast.
A llegir Francisco Casavella!
Imma
Imma, benvinguda i gràcies per visitar el bloc.
Efectivament, haurem de llegir Francisco Casavella.
Publica un comentari a l'entrada