Notes

Diumenge. Surto a comprar el pa i l'esmorzar. El millor d'aquest dia gris és el silenci, un silenci profund. No corre una ànima ni se sent res. Només alguna tòrtora. Contrasta aquest silenci preciós amb la música infumable del carnaval que ens va acompanyar ahir tota la tarda. Un carnaval celebrat en plena quaresma; l'any que ve podríem celebrar Nadal a l'agost, que fa més bon temps. Però tornem al silenci. Vaig llegir una cita de Fran Lebowitz, no sé si apòcrifa però segur que encertada, que deia el següent: Els diners compren el silenci. Com menys diners, més soroll; més primes les parets, més a prop els veïns. La primera cosa de què t'adones quan entres a la casa o al pis d'algú ric és com de silenciós és. Quanta raó té Fran Lebowitz: el silenci és valuosíssim i, com la llibertat, caríssim. Però Lebowitz no coneixia els nous rics del nostre país, tan amants del soroll, ni les nostres administracions que en són promotores i aliades perfectes.

***

Potser no és políticament correcte afirmar-ho, però és cert que hi ha cultures més avançades que altres. Això no vol dir que les cultures avançades siguin dominants i s'imposin. Poden perfectament ser recessives. L'extensió de la música reguetón, amb tots els seus derivats, n'és un exemple.

***

Costa d'entendre que tinguem limitacions per formar metges, quan ens en falten molts i, en canvi, tinguem tants catedràtics de dret constitucional.

***

Al jardí tenim un codonyer japonès, que fa una flor d'un color rosa intens. L'altre dia, mentre em prenia el te del matí, hi vaig sorprendre dos ocells, un tallarol de casquet mascle i una cotxa fumada -d'aquesta segona identificació no n'estic tan segur- menjant-ne les flors o els brots amb avidesa. Desconeixia que se n'alimentessin. Avui he posat cacauets a la menjadora. A veure quan triguen les mallarengues a descobrir-los. Certament, observar els ocells em dona felicitat.

***

Vaig cometre l'error de llegir Mañana me voy, de Víctor Colden, massa de pressa. Em va vèncer l'avidesa, com als ocells. Ara m'adono que és  tracta d'un llibre que haura d'haver llegit amb més paciència, a petites dosis. Decideixo que l'aniré agafant de tant en tant i en llegiré fragments a l'atzar. Avui m'he trobat amb aquests:

Si muchas veces me contradigo es porque no estoy seguro de nada.

Mi nostalgia no tiene límites. Añoro también, sobre todo, las cosas que no he conocido.

Ese gusto por lo anacrónico, ¿qué significa y a qué se debe? Las cartas, los senderos, los libros, los bosques. La delicadeza, la cortesía, el pudor. El silencio y la belleza; la libertad y la soledad; la escritura. Ilusiones o entelequias a las que ha sido uno fiel ya tanto tiempo que no sabría desprenderse de ellas. ¡Le han hecho siempre tan buena compañía!

Hace media hora se me han cruzado dos ciervos en el camino, a unos pocos metros. (¿Todo es siempre posible?). Han corrido monte arriba, internándose en la espesura. El eco de su trote -el golpe seco y limpio de sus cascos en la tierra- se me ha quedado un buen rato resonando dentro, en el pecho.

Escribir así, no tengo otra ambición: rápido, hondo, sencillo. Que retumben las palabras un momento y se olviden enseguida, ojalá que dejando algo a su paso, una vaga impresión de lo que es posible.

Tot això ho podria subscriure.