Migdia

Dia rúfol, d'ambient humid i fred. Aquests carrerons del Call i el Gòtic, molls, foscos i sense gent, són quasi com un decorat. Mentre camino, giro el cap i veig la plaça de Sant Felip Neri estranyament buida, sense turistes. Més enllà, la plaça del Pi és també poc poblada. S'hi troba a faltar la vella estamperia que hi havia a la cantonada.

*

Dino ràpid, en un local modern i agradable, de decoració simple a l'escandinava. Els grans finestrals deixen passar l'escassa llum exterior. Mentre fullejo el diari, m'arriba un fragment de la conversa de la parella de la taula del costat. La noia, amb accent de ponent, diu:
- Aquesta tarda m'aniré a comprar roba interior per deixar-la a casa teva.
És una noia joveneta, rossa, amb el cabell lleugerament ondulat, d'ulls blaus. Quan entrava m'he fixat que portava unes botes d'aigua Hunter de color verd.
El noi respon amb un monosíl·lab, sorprenentment lacònic:
-Val.

*

L'objectiu de la passejada i de la brevetat del dinar era perdre'm una estona a La Central. Segueixo les recomanacions d'R. i busco els llibres d'Adrià Pujol. Però com que no puc ser tan submís i fer-li cas en tot, compro primer Picadura de Barcelona, abans que Escafarlata d'Empordà, invertint l'ordre aconsellat.
L'ingent volum de nous títols i reedicions m'acaba atabalant. En fullejo algun. En un d'ells em sorprèn la fotografia d'un autor britànic, considerat no fa gaire -o almenys em sembla a mi que no fa gaire- una dels nous exponents de la literatura del país, la veu dels suburbis i la immigració. La mata de cabells enrinxolats ha desaparegut i s'ha esblanqueït notablement, els trets facials mostren un avenç imparable de l'edat. Penso que la gran utilitat de mirar-nos al mirall cada dia és estalviar-nos patir algun dia aquest impacte amb la nostra pròpia imatge.

Toulouse-Lautrec

El dibuix del dia del cercador Google -doodle crec que es diu- em sorprèn avui amb una imatge de Toulouse-Lautrec, commemorativa del cent-cinquantè aniversari del naixement del pintor.
Fa, doncs, un segle i mig que Henri de Toulouse-Lautrec naixia a l'Hotel du Bosc, residència de la noble família a la ciutat occitana d'Albi. Una mica més al nord, a la comarca de la Roerga, els Lautrec hi tenien el castell homònim, el Chateau du Bosc, sòlid edifici de pedra fosca i finestrals vermells, on el pintor va passar part de la infantesa i on jo recordo haver passat una bona estona tocant el timbre sota una intensa pluja de primavera, un diumenge de Pasqua de fa uns anys. Ningú em va obrir la porta, però això no em va descoratjar a continuar sentint una profunda admiració per aquest pintor polièdric i un gran interès pels escenaris de la seva vida. Ni la mullena del castell ni l'infranquejable mur de japonesos que barren a tothora l'accés als seus quadres al Museu d'Orsay, ni l'exageració carregosa del seu maleïtisme, ni tan sols l'esgotament reproductiu de què és objecte la seva obra em faran desistir d'apreciar aquest grandíssim dibuixant i pintor.
Precisament mentre espero l'arribada d'un exemplar de la revista Le Rire de 1896 comprada per ebay, que inclou una estampa de Lautrec, m'apareix la seva imatge a l'ominpresent Google i no puc deixar de recordar fugaçment aquest petit gran artista.

Vint-i-quatre hores

Determinades ciutats i viles franceses semblen viure en una tardor perenne, en una atmosfera de grisor i buidor que omple, inevitablement, d'una profunda malenconia.
*
Els carrers de Béziers -o Besièrs- són deserts divendres a la nit i continuen així dissabte a primera hora. De nit, mentre caminem pels carrers del centre només ens creuem de tant en tant amb alguna figura solitària que ens mira de reüll. Hem aparcat el cotxe en un carrer de cases tristes, d'una negror inquietant. A la ciutat, l'única nota vital la posen un grup de persones de mitjana edat que comparteixen vi i formatges en una taula instal·lada enmig de la vorera, just al davant de la seva botiga de decoració. Copes i rialles.
*
A la part alta del poble, el teatre, el mercat i l'ajuntament. Davant d'aquest -façana il·luminada, bandera tricolor i cartell de Liberté, égalité, fraternité-, el carroussel parat. A la part baixa del poble, carrerons negres, rostres foscos i dones amb vel.
*
 Al matí, una pàtina d'humitat cobreix asfalt i llambordes. La llum és tan tènue que sembla voler amagar els decadents edificis de les lents de les càmeres. El rètol -apagat- amb tipografia dels anys cinquanta d'una llibreria presideix l'edifici més bonic de la ciutat. Un home amb un gos jeu demanant caritat.
*
Retrobem la mateixa llum -i uns núvols encara més negres- a Montpellier -o Montpeller-, però aquí l'atmosfera és totalment diferent. Com a l'altra capital del Llenguadoc, Toulouse -o Tolosa-, la vida flueix pertot. Al mercat, als carrerons del centre, a la ufana plaça de la Comédie i a les lliberies.
*
Com la Mollat de Bordeus, la Sauramps de Montpeller és plena a vessar el dissabte a la tarda. Gent que puja i baixa les escales, dribla les taules expositores i remena els volums de les prestatgeries. Costa moure-s'hi. Pardon, excusez-moi. Res a veure amb el silenci quasi solemne i clandestí de les bones llibreries d'aquí. En algun moment, l'arribo a trobar a faltar.
*
Surto de Sauramps amb mal de cap. He estat incapaç de recordar el nom d'algun escriptor que m'interessava buscar. Ara, mentre escric aquestes notes, em vénen al cap amb absoluta facilitat. És una llàstima. He marxat amb ben poca cosa. Però no puc deixar de sentir enveja d'aquest interés general pels llibres.
*
A banda d'alguna revista, només he comprat un petit llibre de Folio, Caroline Certitude, text de Modiano i dibuixos de Sempé. L'he llegit entre ahir vespre i aquesta tarda, en poques hores. Els protagonistes, Caroline i son pare, són miops i quan volen allunyar-se del món que els envolta, es treuen les ulleres. Senten llavors que tot es desdibuixa i difumina, esdevenint quasi somni.
*
Creuar la frontera del nord és com treure's aquestes ulleres dels Certitude. Escapar-se ni que sigui vint-i-quatre hores del nostre món habitual, tan definit, i entrar en un univers diferent, més bromós, hivernal i còmode, amb les arestes més arrodonides. Somiar una estona.

Fotos: Béziers

La magdalena de Madonna

Érem molt joves i uns autèntics fonamentalistes musicals. No acceptàvem res que s'escapés de la nostra ortodòxia, ni la més mínima escletxa d'eclecticisme. Era una postura ridículament adolescent, però llavors ens semblava molt seriosa. Així doncs, menyspreàvem i ens fotíem de moviments com els anomenats new romantics, que consideràvem tous i inconsistents.
Ara, en canvi, quan sento alguna cançó de Spandau Ballet, hi reconec força i esperit. Fins i tot diria que m'agrada. No em demaneu, però, que pensi el mateix de Duran Duran. Seria massa.



Aquest mur d'ortodòxia musical es veia torpedinat, però, per la realitat mainstream dels mitjans de masses, especialment la televisió que s'obria pas amb un nou gènere, absolutament trencador, els videoclips. I en aquest nou món apareixien productes que si bé no resultaven musicalment interessants -els devíem considerar quasi un atemptat- eren inapel·lablement atractius per altres factors. D'aquest, he sentit avui que en fa trenta anys (uf, en teníem quinze). En l'oceà de la intransigència, s'obrien uns canals venecians plens de sensualitat:

Ciutat

De vegades tinc desig de ciutat. Sento una necessitat irrefrenable de caminar i viure pels carrers de l'Eixample. Ha de ser fosc, ara que la tardor disfressa de nit les hores de tarda. Enyoro passejar sol per determinats carrers del barri, en la lliure solitud de l'anonimat. Treure el cap a les llibreries de sempre i comprovar si encara existeix aquella merceria que fa cantonada. Constatar com la ciutat viu i muta de manera imparable. I faig llavors, abans de tornar cap a casa, una escapada ràpida, fulgurant, que no deixa de ser un sucedani però que calma aquesta autèntica set de carrer de ciutat.

Escolta!

De vegades, quan el seu germà gran li llança algun improperi poca-solta propi de l'edat o la fa objecte d'alguna burla salvatge, és capaç, malgrat els seus pocs anys, de mantenir la serenitat i contestar molt dignament, amb posat ofès:
- Escolta! Un respecte!

Sarah

Recordo que quan vaig llegir Suite francesa, d'Irène Némirovsky, em va interessar -i trasbalsar- més la tràgica història al voltant de la novel·la, que la novel·la en si. Vaig escriure llavors aquest post sobre la inexplicable i cruel diligència de les autoritats i la policia francesa a l'hora de fer seguidisme dels nazis en la persecució dels jueus de totes les edats.
Ahir, vaig enganxar a La 2 (cal remarcar l'encert d'aquest canal en la seva selecció cinematogràfica, un oasi en l'actual desert televisiu) la pel·lícula La llave de Sarah. Basada en una novel·la de Tatiana de Rosnay -autora per a mi del tot desconeguda-, narra l'angoixant història d'una nena jueva que deixa el seu germà tancat amb clau en un armari, mentre ella i els seus pares són confinats, com la resta de famílies jueves del Marais parisenc, en un velòdrom de la ciutat per ser deportats als camps de concentració. Aquest pla argumental s'alterna amb un altre de contemporani, en què una periodista americana -magnífica com sempre Kristin Scott-Thomas- investiga la història i vida d'aquesta nena, Sarah Starzynski. És una pel·lícula plena de moments commovedors, que indigna i emociona, i ens fa ser ben conscients d'un passat no tan llunyà. Crec que buscaré la novel·la de de Rosnay, ja que no em puc treure del cap la imatge cinematogràfica i simbòlica de Sarah Starzynski.

Desconfiança

La desconfiança sempre m'ha semblat un mal negoci. Ha de ser molt pesat passar-se la vida tement que l'engany pot amagar-se darrere cada cantonada. Ha de ser un clar impediment de la felicitat.
No obstant això, hi ha una tendència a considerar la desconfiança com un element quasi inherent a la intel·ligència, un aliat de la supervivència. Piensa mal y acertarás, diuen.
Per contra, jo, que ja començo a tenir una edat, penso que ser desconfiat no només és incòmode i cansat, sinó fins i tot ineficient. Crec que la ingenuïtat no només és més noble, sinó que dóna millors resultats.
(Disculpeu aquesta petita disquisició pròpia de filosofia de cafè).

Modiano, Nobel

Com poden imaginar els lectors fidels, Bloc de notes es congratula de la concessió del premi Nobel de literatura a l'escriptor francès Patrick Modiano.
N'haurem d'escriure alguna cosa, de moment els posts d'aquest bloc amb l'etiqueta Modiano.

Coincidències / complicitats

Mentre ressegueixo amb la mirada, absort, els títols dels llibres que descansen sobre el tauler d'una de les casetes de la fira de llibres vells del passeig de Gràcia, sento una veu que pregunta si jo sóc jo. Em giro i veig a X. i Y. És una feliç coincidencia trobar-nos precisament allí, entre tants llibres. I allà mateix ens posem a parlar una bona estona, feliços de retrobar-nos després de força temps. Ens expliquem breument, a traç gruixut, allò que la vida ens ha posat entre mans -projectes, feines, imprevistos- i inevitablement sortim a parlar de Binissaida. Allí, enmig de la gran ciutat, la imatge de la casa gran, blanca, majestuosa i ara llunyana, se'ns apareix amb tota nitidesa, com un indret mític. I mentre en parlem, com una altra feliç coincidencia, X. m'explica que acaba de veure, en una de les parades, una colla de volums dels dietaris de Trapiello.
No sap donar-me'n gaire referències més, però ara el meu únic objectiu -no sé ben bé per què, ja tinc tots aquests llibres- és trobar aquests salones. I tot i que la tasca no és fácil, no em costa gaire trobar-los, com si em guiés una intuició. Són allí, sobre un altre tauler, en l'edició de Pre-textos: sis o set volums, gastats, llegits amb avidesa. Només un d'ells, Una caña que piensa, és en el format antic, més petit i reproduint a la portada un fragment d'una pintura de Carpaccio. Modestament, he de dir que m'agradava molt més aquest format -el tamany, el paper, el disseny- que no pas l'actual, així que, tot i que ja el tinc, no puc evitar comprar-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i el fullejo. Conté, a mode de punt, un tros de paper que porta escrita a mà una adreça en l'anvers, i imprès l'escut i l'anotació Ayuntamiento de Santander en el revers. Les pàgines contenen algunes anotacions a llapis que serveixen, com les equacions que fèiem a l'escola, per identificar les X. del llibre: Juan Goytisolo, María Zambrano, José Bergamín, Jiménez Lozano... Algunes d'elles van acompanyades d'interrogants, fet que demostra la inseguretat del resultat d'alguna equació. Però més enllà d'aquests apunts més superficials, hi ha alguna anotació més personal. Allí on l'autor escriu Oía tejer a las arañas, el lector escriu Oía el tejer de las arañas (versión mía). I en un altre punt, el lector sembla corroborar amb un ok, un dels episodis del diari, com si n'hagués estat partícip. Però sens dubte, l'apunt més personal és aquell on fa seva una de les entrades del dietari de Trapiello. Escriu aquest:
Ella no sabe que muchas mañanas, cuando me quedo en casa solo, reparo en las cosas de las que se ha ocupado en las pasadas horas o en los últimos instantes antes de irse... Hoy,esas flores que ayer puso en una jarra. O me levanto, y paso la palma de mi mano por la cama que ella acaba de hacer, como si quisiera quitarle a la colcha una arruga que no tiene. Y entonces siento un amor más violento aún del que siento cuando está aquí, como si pudiese morir en ese mismo instante. Me llevaría eso, digo. Y vuelve uno más tranquilo a la mesa y siente, en la nuca, la mirada de las flores, y en el perfil izquierdo la sonrisa y la complicidad de la colcha blanca.
Y así, entre esas cosa y yo mismo, pasamos la mañana, y nos hacemos compañía en nuestra orfandad, que a veces siento tan definitiva que estoy tentado de hacer conmigo mismo alguna caridad.
I el lector assenyala aquest fragment amb una clau com les que dibuixàvem, també, al col·legi i escriu Para mi M., fent palesa així una de les grans virtuds -segurament la gran virtud- d'aquests diaris: la universalitat de les situacions i els sentiments que trobem en les seves pàgines; el to dels apunts d'una vida que, si utilitzéssim la terminología de la física, podríem dir que oscil·la en la mateixa longitud d'ona que la nostra. I és aquesta complicitat la que fa que aquest lector desconegut s'apropiï, per a la seva M., d'un text que Trapiello va escriure per a una altra M. i que tots nosaltres sentim que pertany a cadascuna de les M., G., A... que ens acompanyen en el nostre tortuós camí. Perquè d'aquests diaris podria dir-se allò que Màrius Torres escrivia de la poesia de Rosselló-Porcel: Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud!

Art

En una de les sales del museu de Caldes de Montbui on s'exposen els dibuixos de Manolo Hugué, hi ha una finestra de la mateixa mida que els quadres i ubicada a la seva alçada, que dóna a uns camps. L'À. l'assenyala i diu:
- A mi, el quadre que m'agrada més, és aquest.
Segurament, el mateix Manolo li hauria donat la raó.

***
Tot passejant per Blanes, ens acostem perillosament a una sala d'exposicions que acostuma a atreure la nostra atenció. L' N. ho veu a venir i exclama:
- No, si us plau, a la quadreria, no!

Keira again

És dolça i té pocs matisos, però també és fresca i fa passar la set. De vegades, la cocacola és la beguda que ve més de gust. Passa el mateix amb determinades pel.lícules: les seves limitacions són prou evidents, però obtenen bons resultats i aconsegueixen els seus objectius. Begin again n'és un exemple. Comercialitat vestida d'esperit indie, dosi notable de sucre i una colla de tòpics innegables. Però també moments aconseguits d'emoció, música convincent per als no iniciats i, sobre tot, una fórmula infal.lible com la de la cocacola, basada en aquest cas en un sol ingredient: Keira Knightley. Jugant en aquest film el paper d'una cantant i compositora independent, gelosa d'una autenticitat que de vegades fa una mica de ràbia, enfrontant-se al repte de cantar i forçant massa els seus somriures, però emergint sempre gràcies a la combinació de bellesa, encant i caràcter que la convertiren ja en l'heroïna perfecta de Jane Austen a Orgull i prejudici. No li costa gens, doncs, carregar-se aquí la pel.lícula sobre les espatlles, fent un tàndem perfecte amb la ciutat de Nova York. Per cert, qui tingui temptacions d'esmentar els tòpics de NY de Begin again que pensi abans en Midnight in Paris, possiblement la pel.lícula amb més tòpics per metre de cel.luloide de la història. Però ja se sap que a Woody Allen tot se li tolera.

Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel: el trist final de dos poetes

Al número 112 de la revista Clarín podeu trobar l'article sobre els últims dies de Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel als sanatoris del Brull i de Puigdolena.

Esportistes

Aquests dies han passat per les meves mans sengles llibres sobre dos esportistes fora de sèrie. L'un, més conegut (tant el llibre com l'esportista), al voltant de la figura de l'atleta txecoslovac Emil Zátopek. L'autor de Córrer, Jean Echenoz, fa un repàs a la trajectòria d'aquest atleta extraordinari en un petit volum, fàcil i ben escrit, que es llegeix d'una tirada. De seguida, el desmanegat i esforçat Zátopek ens resulta simpàtic en la seva aparent facilitat per aconseguir unes victòries indiscutibles que mai resulten ostentoses. Quasi sembla que demani perdó per destrossar tots els rècords de curses de fons i endur-se, en el zenit de la seva carrera, les medalles d'or dels 5.000 i 10.000 metres i de la marató en els Jocs Olímpics de Hèlsinki de 1952. Zàtopek, que acudeix de vegades a les competicions en tren, sense temps per preparar-se ni descansar, amb un equipament inadequat, ens resulta alhora un heroi i un antiheroi, l'antítesi d'alguns astres, quasi semidéus, que poblen l'esport d'elit actual. Al final, la figura de Zátopek, que va pujant a l'escalafó militar txec en paral·lel als seus èxits esportius, acaba d'emergir quan dóna suport al líder aperturista Dubcek durant la Primavera de Praga i acaba sent represaliat, degradat i confinat, primer a unes mines d'urani, i després destinat a fer d'escombriaire pels carrers de la capital, on és aclamat per la gent.
L'altre llibre és el conte Fuera de juego, de Fabrizio Silei, magníficament il·lustrat per Maurizio A.C, Quarello, que vaig regalar a l'À. i que fabula la història d'un nen fervent admirador del futbolista austríac Matthias Sindelar. El conte es centra en l'actuació de l'anomenat Mozart del futbol -que per a mi resultava totalment desconegut- durant un partit Àustria-Alemanya de l'any 1938, que havia de suposar el comiat de la selecció austríaca i el festeig de la fusió dels dos equips en una gran Alemanya després de l'anschluss. Però Sindelar esgarria la festa als jerarques nazis amb una actuació i un gol memorable que certifica la victòria austríaca i acaba desafiant les autoritats negant-se repetidament a saludar la llotja braç en alt. Ell i el seu company Sesta es mantenen ferms i seriosos mentre la resta de jugadors saluden a la romana. Sindelar emergeix, doncs, també amb la seva valentia que el condemna a l'ostracisme i, finalment a una mort tràgica.
Tot i que sempre he pensat que no s'ha de demanar als esportistes una actitud heroica més enllà de la que ja és inherent a la seva pròpia activitat, aquests dos personatges resulten avui en dia elements romàntics i quasi modèlics, potser per oposició a alguns representants del mal anomenat esport rei, que resulten el viu exemple de l'actitud mercenària i ens delecten sovint amb comportaments prepotents i conducta de nens malcriats.

Il·lustració: Matthias Sindelar, per Maurizio A.C. Quarello

Un altre Gordes

Baixant per carrerons empedrats fins al fons del penya-segat on s'apleguen les cases de Gordes, entrem en un món del tot diferent al centre del poble: desert, silenciós, ombrívol, fosc, quasi abandonat. Les herbes envaeixen el torrent que hi discorre i els murs de pedra seca construïts entre les roques estan aquí abandonats. Les fulles caigudes encatifen els camins i se sent rajar una font. A la sortida d'un revolt ens trobem aquesta imatge, també d'una altra época, que la vella Fed acaba d'entelar amb el seu vel de color decadent.

Escapada

No és fàcil explicar perquè experimentem una comunió especial amb determinades àrees geogràfiques, que esdevenen gairebé paisatges de l'ànima. Segurament es tracta d'una conjunció de factors, que inclou des de la bellesa paisatgística fins a un determinat esperit de viure que ens resulta proper. Però probablement hi incideixi especialment la pròpia experiència, que ens relaciona moments viscuts feliçment als entorns físics que els acompanyen.

He de dir que em sento afortunat de viure a tocar de territoris meravellosos -el Montseny, la Plana de Vic-, ben a prop d'indrets excepcionals -l'Empordà, la Garrotxa o, perquè no, alguns barris de la ciutat de Barcelona- i d'haver viatjat a regions i ciutats meravelloses, que m'estalvio de citar. Però res em resulta comparable a la sensació de travessar, al volant del cotxe i després de més de quatre hores conduint, una frontera imaginària que marca l'accés a la meva Provença. És una àrea circumscrita al nord de les muntanyes del petit Luberon; unes planes de paisatge humanitzat amb vinyes, oliveres, xiprers i lavandes, tocades aquí i allà per masos de pedra seca. Segurament és un paisatge, una regió, un poblament, que no té res d'excepcional, però que conforma un conjunt altament harmònic.

Allí hi hem viscut -i segurament aquest és el secret- moments de calma, fugides de realitats que resultaven exasperants, oblits buscats i aconseguits, dies intensos i aprofitats, silencis i reposos... No acabo de trobar una explicació científica a aquesta comunió, més enllà de constatar la descàrrega endorfínica que em suposa sempre traspassar, per la D900, l'encreuament de Coustellet.

Foto: carrer de Gordes

The gray notebook

Llegeixo al Quadern de El País l'article de Valentí Puig sobre la publicació de la traducció a l'anglès de El quadern gris i la ressenya de Carles Geli sobre la feina del traductor Peter Bush.
De l'article de Puig, que reprodueix una part del pròleg escrit per ell mateix a aquesta edició americana, en destacaria la voluntat de situar Pla com un dels grans escriptors europeus de l'època. Dit en les seves pròpies paraules: Però la meva idea del pròleg a l’edició americana d’El quadern gris va ser presentar un Pla a l’altura d’un escriptor europeu de pes. Era tot el contrari del Pla casolà de tantes anècdotes falses, l’espia, el xerraire, el cul de cafè. ¿Com ens agrada que ens presentin un autor de primera —potser d’un país petit— que fins ara ens era desconegut? No va ser altre l’ànim del pròleg per a El quadern gris.
Precisament, quan, en la meva primera joventut, vaig començar a llegir Pla -justament amb El quadern gris- el que més em va sorprendre d'aquesta lectura fascinant fou com l'obra desmentia l'estereotip que tenia jo de l'autor, configurat a través del que esmenta Puig: anècdotes -autèntiques o falses-, converses de cafè i, fins i tot, de la pròpia disfressa que el mateix Pla s'havia anat creant amb el pas dels anys. Resultaria reconfortant que aquesta traducció permetés al lector anglosaxó, verge de prejudicis, descobrir l'autor de primeríssim nivell que El quadern gris evidencia.
I del testimoni del traductor, Peter Bush, jo em quedo amb els dos símils que fa entre l'autor empordanès i dos corrents pictòrics que -segurament no és estrany- coincideixen amb els que més aprecio. És una mena d’impressionisme literari, gens barroc; a mi em recordava Proust perquè no hi ha un escriptor com Pla a tot el món anglosaxó, diu primer, per reblar després: Sembla influït per la pintura holandesa: aparenten retrats senzills, però el joc de perspectiva és complicat.

Retorn a Killybegs

Avui mateix, al tren, m'acabo Retour à Killibegs, de Sorj Chalandon. És la història de la traïció d'un membre de l'IRA als seus companys, a la seva causa i al seu país. I és també la història d'un país i d'una gent colpejada per tots costats per la violència, la divisió, l'odi, el resentiment, la pobresa.
Recordo encara que quan cursàvem sisè o setè d'EGB teníem cada setmana l'encàrrec d'elaborar, per grups, una mena de mural on enganxàvem notícies dels diaris i un resum personal sobre un tema d'actualitat. Una setmana vam escollir la mort de Bobby Sands, que va venir seguida de la d'altres membres de l'IRA, a causa de la vaga de fam  en protesta per l'estatus de presos comuns que els havien imposat, en un dels episodis més obscurs del mandat de Margaret Thatcher.
A Retorn a Killibegs he retrobat aquest episodi i molts altres d'aquesta trista història de la Irlanda dividida per tots costats: el nord i el sud, els catòlics i els protestants, els republicans i els unionistes, els violents i els pacifistes... Una història que acaba amb la sutura d'aquestes divisions gràcies a un procés de pau que, en rememorar la llarga llista de ferides històriques des de 1916, sembla gairebé un miratge.

Novel·les: experiència i invenció

És difícil descriure la sensació que hom experimenta quan troba escrit per un altre allò que sempre ha pensat o sentit. Aquesta mena de satisfacció íntima l'he viscut de vegades durant la lectura d'alguns dietaris, en què m'he trobat acompanyat en una determinada mirada -que el dia a dia em demostra minoritària- davant del món. Això succeix també algun cop davant d'algun article periodístic en què l'autor sembla haver-se avançat als nostres pensaments.
Això és precisament el que vaig pensar dissabte en llegir a El País l'article de Vicente Verdú titulat Novelas de verdad, en el qual l'autor defensa, en la novel·la, l'experiència davant la imaginació, la vivència davant la ficció. Són arguments contundents i discutibles, que el mateix autor arriba a posar en dubte (no estoy seguro de tener toda la razón, escriu), però que comparteixo quasi totalment i que moltes vegades m'he trobat defensant en minoria. Segurament en el matís trobaríem l'acord però així, d'entrada, no puc deixar d'enllaçar aquest article, recomanar-lo i, fins i tot, reproduir-ne algun fragment: "La novela ha ido despojándose de pensamiento y eligiendo, como el cine, la acción por la acción. En ese camino, los novelistas más celebrados como bestsellers son quizás los que poseen mayor capacidad de mentir vertiginosamente y convertir la historia en un agitado juego de niños, ideal para pasar el rato; o para matar el tiempo. Aunque bien pensado es siempre el tiempo quien a nosotros nos mata y es el rato el que como roedor nos menoscaba."

Egoïsme infantil

Segurament el títol sigui una redundància. Una de les característiques definitòries dels nens és aquest egoïsme ingenu, evident, quasi còmic. A missa, quan passen la safata i vaig a dipositar unes monedes, sento que em diuen:
- No, papa! Ja posarà algú altre, guarda-les.
No cal dir que em costa aguantar-me el riure.
I a la nit, quan la seva germana es desperta i crida, es queixa malhumorat:
- N.! Somiava que estava a la piscina i em despertes just quan m'anava a tirar a l'aigua, que era lo més guai.

Contrast

Qui em coneix sap del meu escàs gust per les multituds, siguin organitzades o desorganitzades. I no puc evitar que condicionin la meva percepció de determinats indrets. És més, crec que poden arribar a modular o, fins i tot, alterar la realitat. Així, considero que no és exagerat afirmar que la Mona Lisa, per citar un exemple paradigmàtic, ha deixat de ser, des de fa molts anys, el que era quan va ser creada. La Mona Lisa ja no existeix. Encara que requi als apòstols de l'avantguardisme, han fet molt més per alterar-la les multituds de japonesos que l'assetgen diàriament amb les seves Nikkon que Duchamp i els seus bigotis.
Em vénen el cap aquestes reflexions després de passejar-me -és un dir- un dilluns de Pasqua pels carrerons de la cité de Carcassona. M'explicava un dia T. que, després d'un involuntari dia de compres, va escriure un sms als seus fills que deia el següent: Fills meus, l'infern existeix: es diu La Roca Village. Jo podria subscriure una afirmació similar després d'haver recorregut, amb milers de persones més, aquells carrers estrets pseudomedievals plens de restaurants, gelateries i botigues de souvenirs. I és una llàstima, perquè la cité de Carcassona és un bell decorat. Només cal sortir fora de la ciutat emmurallada, encerclar aquelles parets i, des d'una altra perspectiva -acompanyada d'una relativa solitud-, gaudir de la indiscutible bellesa de la creació romàntica que va fer Viollet-le-Duc.

Potser, per contrast, em ve al cap el record d'un poble de la Gascunya que vam recórrer el dia abans: Terraube. Plovia. Pels carrers -o potser hauríem de dir només carrer- no hi corria ni una ànima. Els colors de les flors -rosers, lilàs- ressaltaven encara més en la grisor del dia plujós. Els finestrals de fusta composaven una harmonia de tonalitats de gris i blau. La pedra molla, elegant, era omnipresent. En un dels extrems del poble, una imatge d'una Mare de Déu presidia el jardí verge d'un antic convent. A l'altra punta, l'imponent castell, amb la noblesa dels seus cedres centenaris i els inacabables pendents verds de gespa immaculada, eren els silents testimonis de vells llinatges que han perdurat fins avui. La França eterna. Bellesa simple, indiscutible. Harmonia en la calma i la solitud.

 

Fotos: Diumenge de Pasqua plujós a Terraube.

Foc

Haver de preocupar-se per allò que habitualment donem per fet, encara que només sigui mantenir un foc encès per escalfar la casa ens acosta a allò que som i tenim oblidat.

Quaranta nits (o força menys) amb Montaigne

Molt recomanable la lectura d'aquest petit volum, concebut per a un programa de ràdio, en què en quaranta capítols breus, Antoine Compagnon recull en forma de píndoles -per utilitzar un terme mèdic que segurament hauria desplagut Montaigne- reflexions, opinions, pensaments... procedents dels Assaigs sobre temes tan diversos com la mort, l'amistat, els llibres, la malaltia, les olors...
Tot i que l'autor, especialista en Montaigne, aconsella la lectura d'un capítol per dia -o nit- és difícil fer-li cas i no deixar-se endur per la lectura d'aquests textos construïts amb destresa al voltant de les cites del savi -malgré lui- francès. Per això, segurament les quaranta nits quedaran en menys.
Per obrir boca, aquest fragment sobre l'art de la conquesta i la impaciència inherent al sexe masculí: Qui només obté fruïció en la fruïció, qui només guanya quan assoleix la fita màxima, qui només s'ho passa bé caçant quan captura una presa, no té dret a barrejar-se en la nostra escola. Com més esglaons i nivells hi ha, més altura i honor hi ha al tron final. Ens hauríem de complaure a ser conduïts, com es fa als palaus magnífics, a través de pòrtics i passatges varis, galeries llargues i agradables, i diversos revolts [...] Sense esperança i sense desig no anem enlloc que pagui la pena.

Neologismes

El seu llenguatge es va enriquint poc a poc i utilitza recursos per embellir-lo, de vegades de forma curiosa i personal. Ens explica que l'altra dia a la classe estava tranquil·la com un pèsol i, no sap per què, la van castigar. O que a la nit ella dorm com un tronc. I és aquesta expressió, que utilitza sovint (Bona nit, papa, que dormis com un tronc!), que ha evolucionat fins crear un neologisme. Primer vaig pensar que es tractava d'una nova mostra d'argot infantil però no he sabut sentir-la ni trobar-la enlloc.  Ens explicava com li havien anat les colònies i, de cop, l'estava dormint com un tronc es va convertir en estava troncant. I així es va repetir un parell de vegades. Ara ja ho hem incorporat al llenguatge familiar i cada nit, quan les parpelles comencen a pesar, tanco el llibre que estic llegint i li dic a la G. que ha arribat l'hora d'anar-me'n a troncar.

Byung-Chul Han

Llegeixo al Babelia  un interessant reportatge-entrevista amb el filòsof alemany d'origen coreà Byung-Chul Han. Es pot trobar aquí sencera, però en reprodueixo el fragment que més m'ha interessat, les reflexions al voltant de la societat de l'espectacle, la transparència, l'aparença, la informació:

En realidad, el conjunto de la vida social se convierte en mercancía, en espectáculo. La existencia de cualquier cosa depende de que sea previamente “expuesta”, de “su valor de exposición” en el mercado. Y con ello “la sociedad expuesta se convierte también en pornográfica. La exposición hasta el exceso lo convierte todo en mercancía. Lo invisible no existe, de modo que todo es entregado desnudo, sin secreto, para ser devorado de inmediato, como decía Baudrillard”. Y lo más grave: “La pornografía aniquila al eros y al propio sexo”. La transparencia exigida a todo es enemiga directa del placer que exige un cierto ocultamiento, al menos un tenue velo. La mercantilización es un proceso inherente al capitalismo que solo conoce un uso de la sexualidad: su valor de exposición como mercancía.
Lo propio ocurre en la exigencia de transparencia en la política: “La transparencia que se exige hoy en día de los políticos es cualquier cosa menos una demanda política. No se pide la transparencia para los procesos de decisión que no interesan al consumidor. El imperativo de transparencia sirve para descubrir a los políticos, para desenmascararlos o para escandalizar. La demanda de transparencia presupone la posición de un espectador escandalizado. No es la demanda de un ciudadano comprometido, sino de un espectador pasivo. La participación se realiza en forma de reclamaciones y quejas. La sociedad de la transparencia, poblada de espectadores y consumidores, es la base de una democracia del espectador”.
La exigencia de transparencia, acompañada del hecho de que el mundo es un mercado, hace que los políticos no acaben siendo valorados por lo que hacen, sino por el lugar que ocupan en la escena. “La pérdida de la esfera pública genera un vacío que acaba siendo ocupado por la intimidad y los aspectos de la vida privada”, afirma. “Hoy se oye a menudo que es la transparencia la que pone las bases de la confianza. En esta afirmación se esconde una contradicción. La confianza solo es posible en un estado entre conocimiento y no conocimiento. Confianza significa, aun sin saber, construir una relación positiva con el otro. La confianza hace que la acción sea posible a pesar de no saber. Si lo sé todo, sobra la confianza. La transparencia es un estado en el que el no saber ha sido eliminado. Donde rige la transparencia, no hay lugar para la confianza. En lugar de decir que la transparencia funda la confianza, habría que decir que la transparencia suprime la confianza. Solo se pide transparencia insistentemente en una sociedad en la que la confianza ya no existe como valor”. Un ejemplo de esta contradicción es el Partido Pirata que se presenta a sí mismo como el de la transparencia, lo que en realidad equivale a una propuesta de despolitización. “Se trata, en realidad, de un antipartido”, afirma Han.

Y se ha diluido también la “verdad”, porque en la sociedad de la transparencia lo que importa es la apariencia. Parte de su discurso recuerda el de los situacionistas franceses de los sesenta, que sostenía que la historia podía explicarse por el predominio de los verbos que explican las cosas. En la antigüedad, lo importante era el ser, pero el capitalismo impuso el tener. En la actual sociedad del espectáculo, sin embargo, domina la importancia del parecer, de la apariencia. Así lo resume Han: “Hoy el ser ya no tiene importancia alguna. Lo único que da valor al ser es el aparecer, el exhibirse. Ser ya no es importante si no eres capaz de exhibir lo que eres o lo que tienes. Ahí está el ejemplo de Facebook, para capturar la atención, para que se te reconozca un valor tienes que exhibirte, colocarte en un escaparate”. Y el mundo de la apariencia se nutre de las aportaciones de los medios de comunicación. Pero hay una gran diferencia entre el saber, que exige reflexión y hondura, y el conocer, que no aporta verdadero saber. “La acumulación de la información no es capaz de generar la verdad. Cuanta más información nos llega, más intrincado nos parece el mundo”.

Deliri

Avui, a l'andana del metro, deixant un rastre de llaunes buides de cervesa, un home expressa a crits el seu deliri. El seu monòleg no deixa de tenir, però, punts de lucidesa. Com quan repeteix: "Yo me caigo bien, tío. Mira que tengo problemas, eh, pero me caigo bien". O com quan alaba Oscar Wilde: "¿Sabéis quién es? Es un gran poeta". Es compara també amb Syd Barrett i diu que portarà el seu nom de pila fins la tomba, però abjura d'un cognom que només li porta problemes. A cada noia que passa li demana "¿Tú debes ser Valerie, no?" i em pregunto si potser aquest nom de dona té a veure amb la seva bogeria. I el metro que se m'emporta s'endú també aquesta història desconeguda.

Pinzellades

Al despatx d'X. un gran finestral dóna a la façana d'una església barroca. A escassos metres -el carreró és estret- tenim la imatge d'un sant de pedra mutilat pel temps i ple de cagades de colom que gairebé presideix la reunió. Imposa.

Unes hores més tard, caminant per aquest carrer, alço la vista per tornar a mirar-lo. D'una cantonada apareixen, però, una mare i dues filles -rosses, franceses, d'una elegància poc comú en aquest barri- que distreuen la meva mirada.

Circulo per la ciutat amb el braç enguixat penjat del coll amb una certa normalitat (ja gairebé m'hi he acostumat) i, com aquell individu de l'acudit que corria amb una enclusa per la sabana per poder llençar-lo a terra si el perseguia un lleó i així poder córrer més, penso que quan torni a tenir les dues mans les meves capacitats seran extraordinàries.

Passo per davant d'una botiga de roba femenina amb un nom que m'agrada: Passé composé. Me'n ve al cap un altre: Comptoir des cotonniers.

Uns operaris treuen el vell cartell de fusta de la llibreria Canuda. Se'ls trenca pel mig.

A la Central m'estic una estona a la secció de llibres en llengües estrangeres i em crida l'atenció -és molt evident- el contrast en el disseny de les portades dels llibres francesos i anglosaxons. Fotografies, il·lustracions a tot color, tipografies estridents a les portades dels llibres en anglès i sobrietat, tons crema i blancs, discreció tipogràfica als llibres francesos. No m'aventuro a treure cap conclusió.

Pels carrers i pels aparadors de les botigues els primers indicis del Carnaval. Buscarem refugi.

A i B

A no parla mai obertament a C de B, però els seus silencis i els sobreentesos diuen molt. B, en canvi, expressa clarament el seus recels sobre A a C, en un crescendo que ha tingut la seva apoteosi quan li ha etzibat, directament, que A era dolent. C és bon amic d'A i de B i, davant d'aquesta situació i de la initutilitat d'una eventual mediació, només pot arronsar les espatlles i obrir els horitzons de les converses, perquè corri l'aire.

No ets encara el millor temps...

Després d'uns dies de fred i vent intens, durant els quals he hagut d'estar reclòs a casa, he aprofitat la bonança d'avui per sortir una estona al jardí. Fa uns dies va passar el jardiner a eliminar els rastres més evidents de la incúria hivernal -fulles mortes, branques sobreres, herbes invasores- i ara el jardí té una aparença més serena i ordenada, com de malalt encara convalescent però que ja ha deixat enrere la fase aguda de la malaltia.
L'altre dia ens enviava l'amiga R. una fotografia del cementiri de Sant Gervasi, on, com cada segon diumenge de febrer, un grup de gent s'aplegava a recitar versos de Joan Maragall davant la tomba del poeta. I indefectiblement, per les dates, ens venia al cap L'ametller:

A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.

D'aquesta manera, com en la darrera estrofa, es començava a albirar avui aquest millor temps, encara llunyà: el sol escalfava, el freixe començava a brotar i l'aire que bufava no era tan inhòspit. També el lilà i la morera apuntaven les noves gemes, mentre el petit roure nascut accidentalment prop del riu mostrava que ja s'ha fet un homenet. El seu tronc comença a fer goig i l'escorça denota maduresa. Hi he passat la mà per sobre: el tacte rugós però alhora càlid m'ha recordat la mà o el rostre d'un vell home de camp. Mentre m'hi recolzava, la vista se me n'ha anat cap a ca l'avi: les arcades, belles i proporcionades, la paret irregular del jardí on un gat prenia el sol, la vella porta rovellada, la caseta del gos en un racó de l'hort... I he pensat que diria a l'R. que aprofités que tenen els paletes per fer arreglar una mica aquesta oblidada caseta de gos, on potser n'hi veurem córrer algun aviat. I així, a poc a poc, va arribant també el millor temps en aquesta casa on la xemeneia comença a fumejar de nou.  

Foscor, vida

Ve l'À. al meu llit i em diu que l'N. és al bany i té por de sortir-ne. Hi vaig i li dic a l'N. que no ha de tenir por de res. Em diu que té por del monstre pelut. Encenc el llum del corredor i li ensenyo que no hi ha ningú. Clar!-diu, com si parlés amb algú curt de gambals- quan obres el llum desapareix.

***
Juguen a construir una petita ciutat, mesclant joguines diverses: hi ha una piscina, un aeroport, una estació... L'N. pregunta per què el tren no corre sol i s'ha de fer moure amb la mà. Respon l'À. amb volguda indignació:
-Què et penses tu, que a la vida tot és automàtic!

Londres NW

Absort, aquests dies, en la lectura de Londres NW, de Zadie Smith. Crec que a la història li costa una mica d'arrencar -o potser va ser una qüestió personal- però en la segona part (en té quatre, la novel·la), apareix amb tota plenitud l'escriptura -i l'escriptora- de raça. Resulta impressionant la capacitat de Smith d'arrodonir els personatges amb petits detalls de la seva quotidianitat, amb aparents nimietats que no són tals. Creix l'admiració -i l'enveja- a mesura que passen les pàgines d'aquesta novel·la d'ambients i de personatges que es retroalimenten. Tinc un record vague, encara que bon record, de Dents blanques, la novel·la que l'any 2000 va consagrar l'aleshores joveníssima Zadie Smith. Aquesta N-W (aquest és el títol original) resulta més experimental, menys evident en la narració, però alhora crec que més rodona. Si em disculpeu, deixo d'escriure per continuar la lectura.

Satie

Sento cada dia, des del despatx, els músics de carrer que, amb més o menys talent, despleguen amb entusiasme el seu repertori, més o menys repetitiu. I si hi ha casos que poden arribar a ser fins i tot molestos, alguns dies em trobo amb sorpreses realment agradables: melodies que embolcallen les tardes, mentre el cel s'obscureix darrere les agulles de la catedral. Com avui, amb la Gymnopédie núm. 1, d'Erik Satie, que a youtube trobo amb aquesta bella interpretació.

Els Arnolfini

Jan Van Eyck, El matrimoni Arnolfini (1434)

Sortim de l’hotel amb els trolleys –rac, rac, rac- i és una llàstima trencar el silenci dels carrers de Bloomsbury amb el seu soroll insolent. Però no sembla que hi hagi ningú a qui això preocupi. Ni a qui no li preocupi, de fet, ja que els carrers són deserts. Fa fred, el cel és clar i els arbres ens recorden, amb la seva nuesa, que l’hivern és ben viu. Fem el recorregut fins a Tottenham Court Road, deixant enrere l’imponent Museu Britànic i les seves reixes tancades, amb la recança de no saber quan trigarem a tornar a passejar-nos per aquests meravellosos squares de Bloomsbury. Però ens acompanya encara la darrera il·lusió d’una visita que no sabem fins a quin punt resultarà especial.

Després de passejar-nos una estona per Trafalgar Square, entre els lleons, l’immens i blau cock – amb perdó-, gaudint del festiu i inacabable toc de les campanes de St. Martin-in-the-Fields, ens situem en una posició privilegiada de la cua per accedir a la National Gallery a través de l’ala més moderna, la Sainsbury wing. A les deu en punt s’obren les portes i després de desfer-nos dels equipatges, pugem escales amunt decidits cap a les sales dels primitius flamencs. I és en aquest moment que ens adonem que estem ben sols.  Només els vigilants ens acompanyen en aquesta àrea del museu. I així, amb la reverència que requereix una ocasió com aquesta, entrem a la sala que presideix el matrimoni Arnolfini. I allí, i en la cambra següent, gaudim del luxe extrem d’acompanyar amb la calma, el silenci i la solitud, la contemplació de les obres de Memling, Van der Weyden, Bouts i, per damunt de tot, de Van Eyck. I quasi ens veiem reflectits en el mirall convex del fons de la cambra dels Arnolfini de tan pura com és l’atmosfera del quadre i, per extensió, de la sala. I així passen els minuts fins que sentim unes veus i uns passos que, suaus i respectuosos, es van aproximant. I decidim deixar l’habitació a aquests nous visitants per no sentir-nos incòmodes amb l’exclusivitat d’aquest luxe.

Video Games

Literatura del jo

Quan arribo a casa l'N. m'ensenya orgullosa un conte que ha escrit. El transcric aquí, corregit i afegint-hi alguna lletra que hi falta:

Un dia una nena va haver d'anar al metge perquè estava malalta. Li van fer un frotis i quasi l'escanyen.

No hi ha dubte que l'experiència acaba marcant l'obra d'un escriptor, per incipient que sigui, especialment si es tenen cinc anys i es tracta d'un diagnòstic recent per esbrinar l'origen d'unes angines.

La noia de l'abric verd

Se’ns acosta a l’andana del metro de Holborn i ens demana si va bé per anar a Oxford Circus. La pregunta és prou senzilla com perquè li puguem respondre, però no deixa de ser sorprenent que una anglesa ens demani indicacions a uns guiris. Vesteix un abric verd, faldilla i botes planes, i s’acaba d’abrigar amb una mena de boina i una bufanda vermella penjada al coll. Quan pugem al tren, ella roman dreta a la plataforma mentre nosaltres seiem. La seva pell és d’una blancor extrema, que contrasta amb la majoria de rostres foscos que poblen el vagó.  Deu tenir uns vint-i-cinc anys però la seva pal·lidesa extrema, les pigues que se li concentren prop del nas i la seva mirada de nena obstinada la fan semblar molt més jove. També el seu posat una mica hieràtic, que denota timidesa i una certa inadaptació. Les seves faccions precises i, sobretot, la seva pell blanquíssima segresten i fascinen les nostres mirades. La G. em diu –i té raó- que sembla una nena sortida d’un conte rural decimonònic abandonada a la sort d’una metròpoli contemporània. I mentre assenteixo, arribem a Oxford Circus, on baixa del vagó i se’n va amb la seva història, que malauradament mai coneixerem.

London's burning

Érem joves i no ens cansàvem d’escoltar aquest himne punk dels Clash: London’s burning. Han passat més de vint-i-cinc anys i Londres segueix cremant. Els caps de setmana, els carrers del Soho són plens a vessar de gent que crema els diners com si aquella nit fos l’última. Davant del número 26 de Dean Street, van parant taxis que descarreguen noies amb vestit curt i plomes al cap i homes amb vestit creuat i barret, que emulen amb elegància l’estètica dels anys 20. Entren al restaurant Quo Vadis. Per què les festes a què no estem convidats ens semblen tan interessants? Al costat, un local de striptease deixa la porta oberta de bat a bat. Els caminants miren de reüll les noies que es passegen entre els joves que beuen amb jovialitat. Seguim el camí fins a Romily Street i truquem el timbre daurat de Gauthier, on les moquetes ens escalfen i atemperen els sorolls exteriors. Però quan sortim, al cap d’un parell d’hores, continuen les cues davant dels locals i els caixers automàtics, que no donen l’abast a servir bitllets per a tothom. El plugim no espanta els grups que beuen al carrer. L’aigua negra dels bassals reflexa  somriures i crits. Una parella es besa –i alguna cosa més- en un racó. Uns carrers més enllà, a Charing Cross Road, unes figures dormen a terra, sota uns cartrons, però això no impedeix la felicitat dels qui saben que, en aquell món, la moneda pot caure d’una cara o de l’altra.

Un cinc i mig

Sovint explica el meu germà l'anècdota d'un alumne no massa avantatjat del seu col·legi que un dia va decidir tirar pel dret i, en un examen de literatura espanyola, copiar íntegrament parts del llibre del text. L'exercici de còpia no devia ser massa reeixit perquè l'alumne en qüestió va rebre només un cinc i mig com a nota de l'examen. En veure el resultat inesperat, el noi, estupefacte, no va poder contenir-se i li va etzibar al professor, encomanant-se a la figura de l'il·lustre acadèmic autor de tants llibres de text:
-¡Acaba usted de ponerle un cinco y medio a Lázaro Carreter!
Un dia, quan X. cursava secundària i jo ja era força més ganàpia, vam decidir emular aquesta facècia. Havia de presentar ell una composició poètica pròpia per a un exercici de literatura i vam tirar mà d'un poema de Fernando Pessoa. La nota rebuda va ser més alta -un set- i l'X. no va arribar a dir-li al seu professor que li acabava de posar un notable baix a l'eminent poeta portuguès, però encara ara riem quan ho recordem.
Tot això m'ha vingut al cap en veure la mania d'alguns professors de música d'avaluar els seus alumnes pel to o l'entonació de la seva veu. Em vindria de gust preguntar quina nota li posarien a Tom Waits o a Bruce Springsteen.  

Als cingles

 

 

A sobre dels cingles que, omnipresents, dominen la vida del poble, hi ha un altre món, del qual som aliens. Feia anys que no trepitjava aquestes planes altes, pacifiques i de cels amplis. Hi hem pujat avui amb els nens. De tots és sabut que, pocs dies abans de l'arribada dels Reis, els patges instal·len el seu campament dalt la cinglera, des d'on comencen a preparar la logística reial i alhora controlen, des del seu emplaçament privilegiat a les alçades, el comportament dels petits. Així que hem decidit arribar-nos-hi, per veure si l'avançada oriental ja s'hi havia acomodat.

Tot i que ara s'hi arriba en cotxe, hem fet la darrera part del recorregut a peu, pel vell corriol que passa per la font i s'atansa, per entre les roques, a la casa de Can Tres Quarts. Realment imposa emergir de cop damunt la cinglera i trobar-se en un altre món; un món que justament s'acaba en aquell penya-segat damunt la vall. Als qui ens sentim  una mica ofegats en les estretors del Congost, l'amplitud d'aquests cels majestuosos ens revitalitza. Avui, quan hem arribat, el temps era rúfol i ventós, però ràpidament els núvols han deixat sortir un sol d'hivern, tímid i oblicu, però lluminós. Hem seguit el camí que voreja els camps, amb les masies plantades aquí i allà -el Montpart, el Febrer, el Presseguer-, noms que em porten al cap treballs de camp de l'adolescència, temps perduts per sempre. I, després, ens hem desviat per un corriol cap als repetidors de televisió -les antenes, que diuen els nens- on hauria d'establir-se el campament. Mentre l''À. s'avançava, l'N., la petita, m'ha deixat caure:

- Jo crec que els Reis són uns senyors disfressats.

I s'ha quedat tan panxa i ha continuat parlant de les seves coses. Al camp que vorejàvem, i que ens ha semblat immens -molt més gran que un camp de futbol, deia l'À.- els cereals començaven a despuntar, dibuixant en la distancia com un borrissol verd i elegant sobre la terra vermella. Les gralles rondinaven sobre els nostres caps i tot caminant anàvem trobant pedres amb formes especials i cares esculpides, mentre qui trepitjava el fang era tonto. Quan hem arribat -sense rastre encara de patges- hem pogut veure la nostra casa -minúscula- enganxada a la resta de casetes del poble, insignificant. Contrastava l'abigarrat nucli urbà al fons de la vall amb les cases de pagès aïllades que fumejaven en el pla. Era aquest un món distint, una mica arcaic i que m'ha fet pensar, amb totes les distàncies, amb el Yorkshire de James Herriot a Todas las cosas brillantes y hermosas. Un llibre senzill, sense grans ambicions, que m'ocupa aquestes tardes nadalenques excessivament llargues i indigestes, i que em porta també a un món perdut, auster i dur, però alhora càlid i serè.