La desconfiança sempre m'ha semblat un mal negoci. Ha de ser molt pesat passar-se la vida tement que l'engany pot amagar-se darrere cada cantonada. Ha de ser un clar impediment de la felicitat.
No obstant això, hi ha una tendència a considerar la desconfiança com un element quasi inherent a la intel·ligència, un aliat de la supervivència. Piensa mal y acertarás, diuen.
Per contra, jo, que ja començo a tenir una edat, penso que ser desconfiat no només és incòmode i cansat, sinó fins i tot ineficient. Crec que la ingenuïtat no només és més noble, sinó que dóna millors resultats.
(Disculpeu aquesta petita disquisició pròpia de filosofia de cafè).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada