Notes

M'he passat una bona estona repassant, endavant i endarrere, les pàgines de Jill, de Philip Larkin, per mirar de trobar un parell de referències. La meva reticència a subratllar els llibres m'ha jugat, una vegada més, una mala passada. A Jill, apareixen pinzellades de realitats o sensacions que hom pot viure quotidianament i que no estem acostumats a veure reflectides en les novel·les. Com que no les llegim, fins i tot se'ns escapen a nosaltres mateixos en el moment de sentir-les o viure-les. En perdem la consciència. Són llambreigs com aquest, que fa referència a una trobada fallida entre el protagonista i una noia:

Lo que le repugnaba (pues sentía repugnancia) era constatar la enorme diferencia entre su imaginación y lo que realmente había pasado.

Però és una llàstima no haver trobat els que jo havia marcat en la meva memòria perquè les imatges eren més evidents que aquesta.

***

Crec que després d'aquesta novel·la m'he fet larkinià. He encomanat ja un llibre de la seva poesia.

***

Ja he escrit alguna vegada sobre la força de la por com a arma política: la por a la malaltia, la por a qui és o pensa diferent, la por a la pobresa, la por a la inseguretat, la por a perdre privilegis o benestar... En els nostres temps ho veiem més que mai; l'ús que es fa de la por és extraordinari. Ahir B. me'n posava un exemple: el kitde supervivència que ha recomanat ara la Unió Europea. Gens sospitós de ser un antisistema, B. em deia que li semblava immoral l'ús d'aquest subterfugi per fer empassar a la gent el creixement de la despesa en defensa. Un creixement que, sigui dit de passada, ni a ell ni a mi ens semblava malament, atès que Europa, orfe ara del primo Zumosol, ha de fer-se gran i aprendre a defensar-se soleta. Altra cosa són les maneres de fer-ho, aquesta permanent tendència a voler fer passar bou per bèstia grossa i a tractar els ciutadans com a súbdits indocumentats, habitants d'un món idíl·lic de dibuixos animats.

***

Recomano aquest article de Daniel Capó sobre la memòria i, sobretot, l'oblit. Conté també llambreigs, flaixos, que ens descobreixen realitats de les quals no som (prou) conscients.