Notes

La paradoxa d'estar molt polaritzat en contra de la polarització.

***

L'arrencada de la novel·la Jill, de Philip Larkin, esbossant amb quatre traços traços l'acomplexament propi de la joventut és extraordinària. A aquest complex inherent a l'edat s'hi suma el propi d'un nouvingut -de classe baixa, a més a més- en trobar-se immers, d'entrada i sense voler-ho, en un cercle d'estudiants benestants a Oxford.

És una lectura tot just encetada, però que promet molt.

***

El plaer que em causaria enviar a la merda a determinats personatges suposaria l'alliberament de tal quantitat de neurotrasmissors que segurament em provocaria la mort per sobredosi.

***

Em sorprèn enormement que les nostres autoritats vulguin commemorar els cinc anys de la pandèmia. Ni n'hem sortit millors, com en algun moment pensàvem, ni més forts, com deien els eslògans.

***

Precisament a l'inici del confinament vaig agafar l'hàbit de registrar tots els llibres que llegeixo. Ara, cinc anys més tard, veig que en porto dos-cents vint. Pocs? Molts? Es fa difícil de dir. En qualsevol cas, no tantes lectures com voldríem abastar. I, el que és pitjor, amb un horitzó per davant cada vegada més proper.

***

D'entre els obrers que treballen en les obres del camp de futbol del costat de la meva feina, el més afortunat és el que s'encarrega d'obrir i tancar la porta als vehicles que entren i surten de l'obra. Està assegut en un pedrís, mirant el seu telèfon mòbil la major part del temps, i només de tant en tant s'encarrega d'obrir i tancar la porta i controlar el trànsit, minso, del carreró. M'imagino que el lloc és rotatori i és una sort quan toca, perquè la resta de feina que fan aquests homes, vinguts ves a saber de quines parts del món, és dura. Els observo cada dia, quan entro i surto del meu treball, còmode en comparació amb el seu, i em pregunto quina vida deuen portar. Ahir a la tarda, la imatge del noi que controlava l'accés semblava pertànyer a un món irreal. No ell, sinó tot el que el circundava. Les grues i les estructures metàl·liques que envolten les grades configuraven, sobre el cel nebulós, un entorn futurista, d'un futur a mig confegir, com una urbs prefigurada o un estrany bosc de ferro. Queia una pluja fina, que barrejada amb la terra que deixen anar els camions, cobria la calçada d'una pel·lícula de fang, translúcida. Una boira tupida, impròpia de Barcelona, tapava completament les muntanyes, tan properes, de Collserola. Només s'albiraven les cases de les parts baixes. El brunzit de l'obra era incessant, elèctric. La vella masia semblava un cos estrany i amenaçat enmig d'un mar d'invasors. Al seu costat, un treballador agafava aigua d'una aixeta, amb un cubell. La boira inquietava. En aquell moment, em vaig creuar amb una parella de mitjana d'edat, que discutia. Semblaven sota els efectes d'alguna substància estupefaent força activa. Quan els vaig creuar, ella va voler penjar-se de la meva motxilla. No vaig saber què fer, vaig seguir caminant i me'n vaig desfer. Era un joc, una al·lucinació, un crit d'ajuda? No ho sabré. Quan passaven els cotxes, aixecaven un aerosol de fang. En lliscar sobre l'aigua fangosa, els pneumàtics emetien un so espurnejant i magnètic. La pluja fina, la boira espessa, el soroll incessant... m'empenyien a fugir de la ciutat.